Una servitud assumida per tots
Aquesta servitud cap a la nostra presència física és en realitat permanent, encara que s’accentuï a l’estiu perquè ens mostrem amb menys roba i perquè platja i piscina delaten els quilos de més i el poc apol·lini de la nostra figura. Tots som conscients de la importància del nostre aspecte exterior en les relacions que mantenim amb els altres i fins i tot en la nostra pròpia autoestima. Podem fer el desentès a tanta imposició provinent de la publicitat, el cine, la TV, la moda…, viure al marge d’aquesta dictadura estètica i sentir-nos satisfets amb el nostre aspecte per poc afavorit que sigui. Però, què passa si ens agrada agradar i transmetre una bona imatge però, alhora, no acceptem participar d’aquesta obsessió frustrant per assolir unes metes que no podem aconseguir? El que la majoria de nosaltres pretenem és, simplement, mostrar un físic que parli bé de nosaltres, explotant al màxim els nostres propis recursos i, en definitiva, agradar als altres, però sense que això signifiqui sotmetre’ns a cap tirania o perjudicar la nostra salut. Una bona opció seria concebre el tema com un joc lúcid i creatiu, en el qual cada un converteix el seu cos en un embolcall el més suggeridor possible i alhora coherent amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Totes les alternatives són possibles, però les més compassives amb el nostre equilibri emocional seran les que a partir de l’exercici de la nostra llibertat i sistema de valors ens possibilitin una presència física que aconsegueix que ens sentim a gust en el nostre cos. I viure sense obsessions ni traumes sobre això. No oblidem que una bona part de l’atractiu que comuniquem depèn de com ens veiem a nosaltres mateixos.
Les persones físicament atractives són considerades més persuasives i tenen més possibilitats de trobar parella. Són més recolzades socialment i normalment funcionen millor amb el llenguatge no verbal. A més, és habitual que es trobin més ben adaptades en el medi on viuen, que resultin més desitjables per als altres, que produeixin una millor impressió inicial i que siguin percebudes com més competents, més sanes i fins i tot menys propenses a desenvolupar malalties mentals. I, per rematar-ho, se les veu com més dotades en l’àmbit de les relacions sentimentals. Tot això (així de crua és la realitat) es basa en la premissa “tot el que és bell és bo”, descrita per Dion, Berscheid i Walster el 1972. Segons aquest principi, s’ha après a catalogar les persones com a bones segons les pautes que han anat transmetent els mitjans de comunicació, sobretot el cine, on s’estableixen predeterminadament les cares que corresponen al bo i al dolent de la pel·lícula. Un concepte essencial és l’autoimatge corporal, o percepció de les qualitats i atributs físics d’un mateix. La insatisfacció reflecteix la discrepància entre els atributs físics autopercebuts i els estàndards socials que el subjecte ha anat interioritzant.
L’atractiu físic és font d’influències socials, que gairebé sempre operen a favor de la persona que compleix els cànons de bellesa. Com demostra P. Popovich, els jurats dels EUA són més benevolents amb els inculpats d’assetjament sexual quan són homes atractius i la víctima és poc afavorida. L’atractiu també afavoreix l’accés a diversos escenaris socials i professionals: la política, la TV i el cine, la moda i la publicitat, les relacions públiques… Quant a liderat, normalment es considera que una persona bella té més èxit i més habilitats socials i és més ambiciosa i competent.
Comparar-se amb ideals elevats pot ser devastador, ja que pot conduir a sentiments de poca vàlua personal i al desenvolupament de desordres alimentaris. I la imatge que es té d’un mateix depèn de les modes i les circumstàncies socials. No són iguals els cànons de bellesa dels anys 40 que els actuals. La influència serà més gran sobre persones més insegures, o amb gran sentit del ridícul, i sobre les més susceptibles a la pressió cultural. Les dones que s’apropen més als seus propis models de bellesa presenten nivells d’autoestima més grans i manifesten sentiments més positius sobre si mateixes.
La imatge saludable és un factor relacionat amb l’atractiu físic, però no correspon sempre amb estats de salut correctes. Això es veu en la percepció que es té del bronzejat a la pell, tipificat com a expressió de salut malgrat que està associat a l’envelliment prematur de la pell i fins i tot a una propensió més gran al càncer de pell.
Dels articles publicats per la revista Journal of Applied Social Psychology es conclou que l’atractiu físic és un muntatge social determinat culturalment que varia segons patrons d’estètica i tendències que dicta la moda que, al seu torn, influeixen sobre l’establiment de relacions socials i els judicis sobre la pròpia imatge corporal. D’altra banda, les persones amb més sentit del ridícul o menys criteri són més susceptibles a la comparació social i a la influència dels estereotips estètics. És convenient que tots tinguem un ideal de bellesa realista, aconseguible. El bronzejat, les postures físiques que adoptem, la manera de relacionar-nos amb els altres, la mirada o mantenir un pes adequat són essencials a l’hora de determinar el nivell de bellesa de les persones. L’atractiu físic influeix en les relacions interpersonals i en la formació de l’autoimatge. Per tant, la base de l’autoestima de les persones i el condicionament és tal que pot determinar l’actitud davant de la vida o posar-ne en perill la qualitat.
- Els models de bellesa vigents responen més a criteris mercantilistes que a models de salut i benestar. – No acceptem un model únic per al nostre sexe: significaria negar la diversitat i l’especificitat de les persones, com també les etapes per les que passa la vida.
- Construïm el nostre propi model a partir del coneixement del nostre cos, sabent com és, com s’expressa, com sent i què li agrada.
- Acceptem-nos com som i canviem del nostre aspecte només el que no ens agrada. Siguem el nostre millor amic, valorant com som i sentint l’orgull de ser únics.
- Subratllar l’orgull de ser qui som referma la seguretat que permet una actitud positiva i vitalista que, al seu torn, actua com un imant que atreu relacions d’igual índole. El nostre atractiu no es mesura per comparació.
- Mirant de fora cap a dins estarem mediatitzats per la imatge que se’ns proposa i només aconseguirem desvalorar-nos i anar darrere d’un model que mai assolirem, amb tot el que això suposa de frustració i negació personal.
- Analitzem amb criteris personals el prototip que ens proposa la moda per al nostre sexe i edat i prenguem d’aquest model només el que ens pot resultar útil per millorar la nostra qualitat de vida i fer-la més saludable.
- Plantegem-nos metes possibles. Explotem els nostres recursos per aconseguir un físic agradable i atractiu, però no oblidem que agradar-nos a nosaltres mateixos és tan important, o més, que agradar als altres.
La majoria de les dones volen estar més primes. Aquesta discrepància en l’autoimatge està darrere de trastorns alimentaris com l’anorèxia o la bulímia. I molts homes volen un pes diferent del que tenen; alguns estan descontents amb la seva musculació i volen una constitució més atlètica, d’altres simplement somien aprimar-se. Quan ells aspiren a guanyar pes, busquen augmentar el seu pes muscular. Quant a la mida del bust femení, encara que ells en prefereixen en general un de més gran que elles, una mida mitjana resulta atractiva per a tots dos sexes. L’ideal sobre el color d’ulls és bastant congruent amb el color d’ulls propi; tanmateix, la majoria de les dones del nostre país assumeixen que els homes prefereixen que elles els tinguin blaus.
També se sap que les dones presenten discrepàncies més grans que els homes entre el seu aspecte ideal i el real pel que fa a musculatura, pell, pes… Ara bé, homes i dones descontents es preocupen de la mateixa manera a millorar la seva aparença física. La insatisfacció amb el cos augmentaria després dels vint anys en les dones i en els homes encara no s’ha determinat una edat en què comença aquesta percepció. A les dones obeses se les veu menys atractives i desitjables com a parella i es considera que posseeixen menys habilitats sexuals. Per això, poden ser percebudes amb menys possibilitats de mantenir una parella sexual estable, i fins i tot d’experimentar desig sexual. Al seu torn, els obesos són considerats menys atractius en l’àmbit sexual i menys desitjats com a parella.