"El rigor científic en l'etiquetatge dels aliments no és un caprici"

Si la ciència interessa, s’ha de finançar, cal cuidar les institucions i les persones que l’han de fer. Però la realitat és que a l’Administració encara falta el substrat de tradició de fer ciència, igual com en l’entorn social, on hi ha poca confiança i suport a la investigació científica. S’està millorant en tots dos aspectes, però si tenim en compte el nostre nombre d’investigadors, comparativament molt petit amb altres països del nostre entorn, i els diners que s’inverteixen en investigació, també inferior, el mèrit de la comunitat científica a Espanya és que és molt productiva. De tota manera, l’Administració últimament ha intentat ocultar les deficiències inversores fent enginyeria financera en els pressupostos generals de l’Estat, oblidant que els assumptes s’han d’afrontar si es volen resoldre. Per exemple, s’ha de recuperar la legió de joves científics espanyols que s’han format o s’estan formant a l’estranger, ja que per fer créixer el sistema és imprescindible aquest capital humà.

La Universitat no és una institució tan homogènia com la veiem de vegades. Alguns centres tenen com a missió fonamental ensenyar professions; tenen caràcter d’escoles superiors de formació professional, cosa que és alhora difícil i molt important per al futur d’un país. Però n’existeixen d’altres que tenen uns objectius diferents. El seu fonament no és tant formar professionals com ensenyar a fabricar coneixements nous, a manejar el mètode científic, a plasmar idees en productes tangibles. Per a això s’han de dissenyar estructures i marcs legals més flexibles que permetin la convivència de tots dos tipus de campus i tots dos tipus d’objectius de la millor manera i amb el millor professorat. D’altra banda, és imprescindible crear estímuls positius als investigadors i a les institucions que aposten per la investigació. La Universitat ha d’estar interessada a acollir els millors estudiants i professors, i per a això les administracions han de premiar amb diners les universitats que ho facin. I, al seu torn, aquestes han de premiar els departaments que realitzin polítiques intel·ligents de captació d’estudiants i professors.

Alguns aliments són fàcilment identificables per a qui coneix el producte, però no sempre és així. D’una banda, hi pot haver riscos individuals davant certs aliments (intoleràncies o al·lèrgies) que només es poden eludir si, gràcies al venir especificades aquestes qüestions a l’etiqueta, s’evita el consum d’aquella substància. D’altra banda, tothom té dret a saber si quan paga un preu alt per un quilo de patates és el tipus de producte que esperava. De tota manera, no només s’han de conèixer les espècies que ens mengem sinó també d’on vénen. Un cert nombre de malalties emergents que s’associen a zoonosis o a afeccions tòxiques estan lligades a espècies animals concretes o a problemes en relació amb la regió d’on procedeix l’espècie. Per exemple, la calehuala és una malaltia que pot ser greu i que s’associa al consum de peixos d’origen tropical, com el mer o el dot tropical, que han estat intoxicats per marees vermelles; l’anisakosomiasis s’associa al consum de peixos procedents de mars freds, com l’areng del Bàltic, el salmó del Pacífic i algunes espècies de bacallà i lluç que s’han infectat per nematodes. Hi ha riscos de salut i de frau davant els quals el consumidor només es pot defensar si l’etiquetatge és correcte i proporciona una informació específica adequada. Pel que jo sé, la nostra legislació actual, que és la comunitària, exigeix que s’expliciti a l’etiqueta, a més del nom comercial, el nom científic de l’espècie i la seva procedència. Aquest rigor i exigència a l’etiquetatge no és un caprici. De vegades em xoca que se sigui tan exigent quan es tracta de transgènics i, tanmateix, no s’exigeixi el control del compliment de les normes d’etiquetatge referent al nom de l’espècie i a la seva procedència.

Quan es permet la comercialització d’una planta transgènica és perquè s’estableix la seva innocuïtat a través de molts controls molt rigorosos. A més, cal recordar que als Estats Units fa anys que es consumeixen transgènics i no s’ha demostrat el menor efecte negatiu per a la salut humana o dels animals. En relació amb possibles efectes negatius sobre el medi ambient, tampoc se n’ha observat cap que vagi més enllà que els produïts per l’agricultura moderna no transgènica. De tota manera, s’ha de ser prudent ja que això no vol dir que no es pugui presentar un problema en el futur. Encara que sigui molt improbable, sempre és possible. Al nostre país, a part d’alguns cultius experimentals com cotó, clavells o tabac, per a la destinació del consum humà només es conrea una varietat de blat de moro transgènic resistent a plagues, el Bt156. Malgrat això, la desconfiança a Europa és un fet, i és molt superior a la que es manifesta davant riscos alimentaris d’origen natural com els que comentàvem abans. En el cas dels transgènics es desconfia i en el cas de “riscos naturals” no es desconfia a priori. És possible que això sigui degut al fet que en l’assumpte dels transgènics s’han fet evidents els interessos econòmics mentre que en altres casos, havent-hi també interessos econòmics pel mig, el ciutadà no els percep o no els veu tan negatius. Per això segurament es desconfia fins i tot de la imparcialitat de la investigació científica sobre això. Es pensa que la investigació pot estar esbiaixada a favor de qui la finança, que normalment és qui l’encarrega.

S’han d’arbitrar procediments administratius per minimitzar la sospita, perquè els poders públics tenen l’obligació de guanyar-se la confiança demostrant que poden garantir la seva imparcialitat. Suposo que hi haurà altres procediments, però a mi se m’ocorren dues solucions complementàries que comparteixo amb més d’un col·lega. D’una banda, cal procurar que ningú sigui jutge i part. L’empresa (o l’Administració) que vol comercialitzar un transgènic ha de pagar la investigació però no ha de ser necessàriament qui l’encarregui. Sempre procurant no burocratitzar els procediments, es podrien concretar instàncies amb participació de la societat civil (consumidors, etc.) que, ben assessorats, puguin actuar com un garant més de la defensa dels interessos socials. I com a actuació complementària, suggeriria que es fes el major esforç per explicar també els avantatges que l’enginyeria genètica proporciona, perquè el ciutadà tingui bases més fermes sobre les quals conformar la seva opinió.

L’agricultura convencional consumeix molta energia tant en el conreu (tècniques agrícoles) com en els productes fitoquímics (biocides i fertilitzants). En canvi, s’obté una gran producció per unitat de superfície. Amb aquesta agricultura es pot donar de menjar a més gent sense augmentar la superfície conreada. El que es faci o no són problemes de solidaritat i de decisions polítiques associades. L’anomenada agricultura ecològica, en les seves diferents versions, és més intensiva en el consum de mà d’obra i té menys rendiment. Precisament, de vegades són només les raons d’espai les que el converteixen en ecològica. Les papas canàries o el meló de Villaconejos, crec que més per la seva genètica que per ser produïts a la manera tradicional, són exquisits. Però també són caríssims. Si podem i els volem pagar ens donarem un plaer i col·laborarem en el manteniment de cultures i tradicions entranyables així com en el desenvolupament desitjable d’una economia local. Però no oblidem que l’argument només es pot usar en alguns països i per part d’uns quants privilegiats. En relació amb el valor nutritiu dels productes que mengem (recomano ferventment la lectura del llibre de F. García Olmedo Entre el placer i la necesidad, recentment publicat per Crítica) tinc la impressió que el que es pot entendre tècnicament per valor nutritiu és el mateix en agricultura ecològica que en l’agricultura convencional. En algunes formes d’agricultura ecològica sí que es podria parlar de productes amb nivells més baixos de residus però no s’ha d’oblidar que certs transgènics han estat dissenyats precisament a fi d’estalviar biocides.

L’hivernacle no és responsable ni del color ni del sabor, els quals depenen de la varietat de la planta que es conreï. Normalment, sota els plàstics o vidres s’usen plantes que permeten la maduració postcollita o que tenen avantatges per a l’emmagatzemament i el transport, i de vegades aquestes varietats no són les més saboroses. Per ara, no podem tenir-ho tot. Confio que la investigació agrobiològica avanci més i puguem tenir tot l’any els productes més exquisits, però no només això. Confio que com més investiguem, millors productes aconseguirem, i incrementarem la nostra qualitat de vida. I, sobretot, podrem donar de menjar a qui té gana i curar qui pateix.