Principal agressor i contaminant de la nostra salut
La nostra és, sens dubte, una cultura sorollosa. Espanya ocupa el segon lloc, després del Japó, en el rànquing de països més sorollosos del planeta. Es calcula que un 70% dels espanyols sofreixen nivells de soroll superiors als 65 decibels, el llindar a partir del qual els científics i experts sanitaris consideren inacceptable el soroll. La civilització moderna sotmet l’ésser humà a innombrables servituds, una de les quals és la de suportar un nivell de decibels que assoleix en ocasions cotes alarmants i fins i tot perjudicials per a la salut. El soroll generat per l’activitat humana és el contaminant més freqüent del nostre entorn, i de tan familiar que resulta, és el que menys atenció suscita. Es percep una notòria falta de sensibilitat davant d’aquest problema, no només a l’Administració, que no adopta mesures eficaces per combatre’l, sinó en la mateixa societat, que protesta davant de problemes ecològics de menor envergadura i guarda un silenci inexplicable davant l’agressió que suposa el soroll. Tan sols quan afecta de forma escandalosa un col·lectiu o barri i salta als mitjans de comunicació recordem que el soroll existeix i que molesta aquells qui el pateixen.
A la indústria es compten per milers els professionals que han perdut l’audició per culpa de soroll a les empreses, però el soroll ha traspassat els límits de les fàbriques per envair carrers, domicilis, espectacles…
El soroll no només produeix dany a l’oïda i pèrdua de l’audició: els seus efectes a curt, mitjà i llarg termini van més enllà i afecten pràcticament tot l’organisme.
El so és una vibració del medi, una ona mecànica que es genera i es propaga a través de l’aire, dels líquids i dels sòlids. De la mateixa manera que en llançar una pedra a un estany es dibuixen al seu voltant ones que es desplacen fins arribar a la vorada, les ones sonores viatgen a través de l’aire fins a l’oïda. Aquí són recollides pel pavelló auricular i conducte auditiu extern.
La intensitat de les ones sonores es mesura en decibels. Per aproximar-nos al valor d’un determinat nombre de decibels, pot servir com a exemple la veu parlada, que emet al voltant de 50 decibels, una trituradora o un extractor de fums, que assoleixen 70 decibels, i una moto sense silenciador, la qual pot produir 110 decibels.
No hi ha una definició exacta per al soroll, però s’admet que es tracta d’un so que provoca una sensació desagradable en qui l’escolta. Evidentment, aquesta definició està molt lligada a la subjectivitat, ja que un nivell de 100-110 decibels en una discoteca resulta acceptable i fins agradable per a qui es troba allà divertint-se i, en canvi, 40 decibels poden semblar insuportables per a aquesta mateixa persona si intenta dormir.
Des del punt de vista mèdic, es considera soroll el so que pot produir pèrdua d’audició, ser nociu per a la salut o interferir greument en una activitat. La diferència entre so i soroll és molt subjectiva i depèn no solament de la sensibilitat de les persones, sinó també de les circumstàncies en què aquestes es troben i de les característiques del so o soroll: intensitat, to, durada, variacions en el temps, forma de presentació…
Les creences més esteses afirmen que amb el pas dels anys es perd audició, cosa que es denomina presbiacúsia o sordesa de la vellesa. Però la realitat és que nombrosos estudis han constatat que les persones no sotmeses a sorolls excessius al llarg de la seva vida presenten en la vellesa una pèrdua auditiva menyspreable, i que la presbiacúsia és un fenomen més unit al soroll ambiental que a l’envelliment. Els infants i joves d’avui dia suporten des de la infantesa nivells de soroll que sobrepassen moltes vegades els nivells, una mica artificials i de consens, considerats nocius per a la salut.
Des d’un punt de vista legal, els efectes nocius del soroll comencen per sobre dels 85 decibels. A partir d’aquest nivell s’aplica al món laboral la legislació referent a mesures tendents més a la protecció davant del soroll que a eliminar-lo.
Quan se superen els 80 decibels i l’exposició es prolonga durant anys, com passa en algunes empreses, el sentit es va danyant de forma gairebé imperceptible, i qui sofreix aquest soroll es torna “dur d’oïda, per acabar patint una sordesa cada vegada més acusada a les freqüències agudes i a les freqüències conversacionals”. Es tracta d’un procés que condueix irreversiblement a la pèrdua de l’audició, ja que no hi ha tractament. Aquestes persones necessiten que cada vegada se’ls parli més alt, no senten el timbre de casa o el telèfon, pugen el volum del televisor i de la ràdio amb la molèstia consegüent per als altres, i escolten brunzits a les oïdes, denominats acúfens, que poden ser molestos i fins i tot alterar el son de qui els pateix.
Els primers símptomes de fatiga auditiva es detecten precoçment mitjançant una audiometria que avalua la capacitat auditiva. Aquest examen permet de reconèixer les primeres manifestacions de sordesa i adoptar les mesures pertinents. En l’actualitat s’observen en joves alteracions audiomètriques típiques del trauma sonor, ja que cada vegada hi ha més exposició a nivells absolutament perjudicials. S’han mesurat més de 100 decibels en sales de festa, bars o cines, sense oblidar l’ús estès del walkman, els altaveus del qual s’introdueixen a l’oïda, prop del timpà, i s’utilitzen sovint amb un nivell sonor molt elevat. Tampoc dins de la llar hi ha silenci excessiu: televisor, ràdio, equips musicals i altres electrodomèstics provoquen nivells que superen els 60-70 decibels quan diversos funcionen simultàniament.
Però el dany del soroll no es limita al sentit. L’audició, a més d’una funció de primer ordre en la vida de relació social, de comunicació amb el nostre entorn i amb els nostres semblants, és també un sistema d’alerta relacionat amb altres òrgans. Per això, una exposició excessiva al soroll pot desencadenar efectes adversos:
- Acceleració del pols (taquicàrdia) i elevació de la pressió sanguínia.
- Increment de la freqüència respiratòria.
- Augment de la secreció àcida de l’estómac i de la secreció d’hormones suprarenals (típic de les reaccions d’alarma i d’estrès agut).
- Disminució de l’estat de vigilància, dificultat per concentrar-se, descens del rendiment i incomunicació amb l’entorn.
- Inquietud, irritabilitat, trastorns del son, fatiga.
No s’ha provat que la reacció d’alarma que provoca el soroll, l’estrès agut, afecti a llarg termini el nostre organisme, encara que nombrosos investigadors defensen la teoria que si se sofreix durant un període prolongat, l’estrès afecta el sistema immunològic i el fa més susceptible a processos degeneratius crònics.