Les escombraries, matèria primera que també es transforma en energia
Tanmateix, constitueix una de les opcions més complexes d’energia renovable per la varietat de materials orgànics i la multitud de processos de conversió que existeixen. El procés consisteix a transformar matèria orgànica com residus agrícoles i industrials, residus diversos, aigües negres, residus municipals, residus ramaders, troncs d’arbre o restes de collites en energia calòrica o elèctrica. Això no obstant, encara que es tracti d’una energia renovable, no és exactament una energia neta, ja que la combustió d’aquesta biomassa emet components químics que perjudiquen les condicions naturals de l’atmosfera. Detractors i defensors de la seva potenciació coincideixen que almenys suposa un pont intermedi per assolir una producció energètica basada en mètodes nets i renovables al cent per cent. També afirmen que és potser l’opció en la que més poden intervenir els ciutadans que van a peu, ja que en molts casos en depèn el fet que els residus puguin ser aprofitats en la combustió. Per això, s’insisteix en la necessitat de popularitzar l’hàbit de distingir en tres grups les escombraries: l’orgànica, el vidre i el cartró. Minimitzar el consum de matèries primeres com envasos o separar de manera selectiva els materials són accions que qualsevol pot aportar a la gestió de residus urbans, per aprofitar-los així en l’obtenció d’energia.
La conversió termoquímica utilitza vegetals i residus orgànics per produir calor mitjançant la combustió. Hi ha diverses modalitats: piròlisi (descomposició tèrmica de materials que contenen carboni quan no hi ha oxigen), hidrogenació (s’obtenen hidrocarburs de residus orgànics), hidrogasificació (els fems es converteixen en metà i età quan se’ls sotmet a pressions elevades) i, finalment, fermentació i destil·lació (s’obté alcohol a partir de grans i de residus vegetals).
En la conversió biològica s’aprofita la calor que s’obté de la descomposició dels bacteris aeròbics (que requereixen oxigen). Dos exemples clars són el tractament d’aigües negres i de fertilitzants que, sotmesos a un procés de descomposició, produeixen gas combustible gràcies a la digestió anaeròbica.
En un gran abocador d’escombraries de Montevideo es va instal·lar una planta processadora. Es van cavar al terra grans fosses subterrànies que es van omplir amb residus fecals i es van cobrir amb argila, aïllant natural. A la primera fossa o cel·la es van abocar 80.000 tones d’aquests residus. Aquest dispositiu, que produeix energia a partir dels gasos que allibera la descomposició de les escombraries orgàniques, es troba a la seva fase inicial, però es preveu que generi un megawatt de potència durant 20 anys. Així, tindria la capacitat d’alimentar 10.000 pics de llum de 100 watts encesos les 24 hores del dia durant 20 anys o el consum mitjà de 300 llars. El procés de descomposició de les escombraries triga entre sis mesos i un any a iniciar-se, però després desprèn gas permanentment durant 20 anys.
El procés de descomposición de les escombraries triga entre sis mesos i un any a iniciar-se, però després desprèn gas permanentment durant 20 anys
- Plàstics: El 14% del contingut d’una bossa d’escombraries es compon de plàstics. Són majoritàriament envasos d’un sol ús i tot tipus d’embolcalls i embalatges (ampolles de PVC o PET, bosses de polietilè, safates i caixes protectores de suro blanc…). Si s’enterren en un abocador, ocupen molt espai i requereixen dècades i fins i tot mil·lennis per degradar-se. Si s’opta per incinerar-los, originen emissions de CO2, substància que contribueix al canvi climàtic, a més d’altres contaminants atmosfèrics molt perillosos per a la salut i el medi ambient. El PVC és un dels plàstics d’ús més generalitzat. Pot produir una elevada contaminació en la seva fabricació i, si després del seu ús s’incinera, genera substàncies tòxiques com dioxines i furans. S’ha de recordar que els plàstics es fabriquen a partir del petroli. Per això, en consumir plàstics, a més de col·laborar en l’esgotament d’un recurs no renovable, es potencia l’enorme contaminació que origina l’obtenció i el transport del petroli i la seva transformació en plàstic.
- Brics: Envasos normalment rectangulars, fabricats amb capes fines de cel·lulosa, alumini i plàstic (polietilè). S’utilitzen per envasar refrescs, sucs, aigua, vins, salses, productes lactis i altres líquids, ja que conserven bé els aliments, i el seu pes i forma en faciliten l’emmagatzematge i el transport. Per elaborar-los es requereixen matèries primeres no renovables i consumidores d’energia: l’alumini i el petroli. Per la dificultat de separar el plàstic i l’alumini no es poden reciclar per produir nous brics. A Madrid tan sols se’n recupera el 0,28%, amb el qual es fabriquen objectes de poc valor.
- Llaunes:
/imgs/20010501/medioambiente02.jpg Els metalls representen l’11,7% del pes dels residus sòlids urbans i el 4,2% del seu volum el constitueixen les llaunes. Fabricades de ferro, zenc, llauna i, sobretot, alumini, s’han convertit en un autèntic problema en generalitzar-se el seu ús com a envàs d’un sol ús. L’alumini s’elabora a partir de la bauxita, un recurs no renovable l’extracció del qual està acabant amb milers de quilòmetres quadrats de selva amazònica. - Vidre: La seva duresa i estabilitat han afavorit que el vidre s’empri per a la conservació de líquids o sòlids, el parament de la llar, l’aïllament, etc. No necessita incorporar additius, per la qual cosa no s’alteren les substàncies que envasa, és resistent a la corrosió i a l’oxidació, molt impermeable per als gasos… El problema d’aquest material rau en què s’han generalitzat els envasos de vidre no retornables, malgrat que els recipients de vidre es podrien utilitzar fins a 40 o 50 vegades, si no es trenquen abans. Els envasos de vidre es poden reciclar al 100%, però aquest procés també gasta energia i contamina.
- Piles: Presenten un elevat potencial contaminant sobretot pel mercuri i altres metalls pesats que contenen (especialment la majoria de les piles-botó). Una sola d’aquestes piles pot contaminar fins a 600.000 litres d’aigua. Les piles convencionals, si bé no són tan danyoses, tampoc resulten innòcues per al medi ambient.
- Paper i cartró: Són innombrables els objectes de consum quotidià empaquetats amb paper o cartró, per la qual cosa aquests materials representen el 20% del pes i un terç del volum de la nostra bossa d’escombraries. Encara que es reciclen en bona part i fàcilment, la demanda creixent de paper i cartró obliga a fabricar més pasta de cel·lulosa, cosa que provoca la tala indiscriminada de milions d’arbres. A més, s’han impulsat les plantacions d’espècies de creixement ràpid com l’eucaliptus o el pi, en detriment dels boscos autòctons, i ha augmentat la contaminació associada a la indústria paperera. Convé recordar que no tot el paper es pot reciclar: el plastificat, adhesiu, encerat o el de fax no són aptes per al seu reciclatge posterior.
L’exemple més conegut d’utilització de la biomassa és la fusta: la font d’energia més antiga que coneix la humanitat. La fusta es compon de cel·lulosa i lignina, així com de midó, bàlsams, alcohol etílic, càmfora, colorants, tanins, perfums i resines. Per produir calor durant la combustió de la fusta es requereix oxigen i s’allibera diòxid de carboni.
Els residus orgànics de les grans urbs, com els components orgànics de les escombraries, es poden utilitzar per generar energia elèctrica que passi a formar part del sistema elèctric global, però també serveixen com a productor d’energètic domèstic directe, ja que en la seva descomposició produeixen el gas metà que es pot distribuir per les canalitzacions. Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació), aquesta serà una de les principals fonts d’energia del futur, ja que creu que es podrà utilitzar, entre d’altres, per al transport. Encara que també assenyala que el seu ús el determinarà la mera necessitat, perquè s’esgotaran els combustibles fòssils.