Síndrome de Cames Inquietes: Moviment en repòs

Síndrome de Cames Inquietes: Moviment en repòs

Senten un impuls irrefrenable de moure les cames quan estan en repòs. No importa on ni quan. Ja sigui de dia, al sofà, o de nit, al llit, necessiten llevar-se i caminar. Sofreixen la Síndrome de Cames Inquietes (SPI), un problema del sistema nerviós del cervell que, segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), pateix el 5% de la població a Espanya.

El 20% d’aquests dos milions d’espanyols afectats té la versió greu d’aquesta síndrome. Aquests tipus de malalts senten dolor, coïssor o formigueig a les cames i per a alleujar aquests símptomes, les mouen contínuament mentre estan en repòs, sobretot, al llit i de nit, però també durant el dia quan estan asseguts. Aquest malson s’intensifica a partir de les vuit o les nou de la nit i millora quan el pacient camina i mou les cames.

L’origen d’aquesta malaltia no es coneix bé. Se sap que està relacionat amb un defecte de dopamina i de ferro al cervell. No és una malaltia de les cames, ni dels nervis, tampoc dels músculs o de la circulació. És una alteració del sistema nerviós del cervell i, per aquesta raó, ha de tractar-la i controlar-la un neuròleg. El més plausible és que hi hagi un component genètic -gens que predisposen a patir aquest trastorn-, al qual ha de sumar-se un factor precipitant, com ara tenir dèficit de ferro, perquè la síndrome es desenvolupi. La bona notícia és que té tractament.

Els “més inquiets”

Els grups més comuns d’afectats per la SPI són persones amb insuficiència renal, pacients que se sotmeten a hemodiàlisi, dones en l’últim trimestre de l’embaràs i aquelles amb anèmia per manca de ferro. Encara no és clar si també podria ser deguda a la hipertensió arterial.

A més, el tipus de persona que pateix aquesta síndrome amb més freqüència són les dones (el doble que els homes). El motiu és que s’associa a un dèficit de ferro i, en general, elles en tenen uns nivells més baixos, a causa, sobretot, de les menstruacions amb pèrdues de sang abundants durant el període fèrtil. Per edats, també és més freqüent a partir dels cinquanta o seixanta anys, encara que també poden sofrir aquesta síndrome els nens i els adolescents.

Menys qualitat de vida

La SPI es caracteritza, de vegades, per moviments periòdics dels peus dels quals la persona afectada no és conscient. En els casos més greus, sí que ho és perquè s’arriben a donar puntades, moviments que minven de forma notable la qualitat de vida, impedeixen agafar el son i condueixen a l’insomni, fins al punt que algunes persones només poden dormir una o dues hores al dia. Quan això passa, no és estrany que la irritabilitat, l’ansietat, el cansament i, fins i tot, el dolor els acompanyin. A més, aquesta tortura no acaba quan surt el sol. Durant el dia, també els impedeix fer activitats rutinàries com ara anar al cinema, agafar un tren, un avió o un altre mitjà de transport, fer un trajecte amb cotxe o sortir a sopar.

Amb tractament

La SPI té tractament farmacològic que permet millorar la situació del 90% dels pacients de manera total o parcial i els seus efectes són gairebé immediats, ja que la millora dels símptomes es nota en dos o tres dies. El desavantatge és que la medicació s’ha de prendre de forma crònica, ja que no cura la síndrome, només en disminueix els símptomes.

Al diagnòstic d’aquest trastorn, s’hi arriba a través d’un interrogatori (anamnesi), no hi ha proves mèdiques. Quan els afectats reben un diagnòstic i comencen el tractament, milloren notablement. Per desgràcia, molts no donen importància a aquests símptomes i conviuen durant anys amb aquest problema que ocasiona un gran impacte en la seva qualitat de vida. En alguns casos, fins i tot, el diagnòstic arriba a demorar-se fins a deu anys.

Per a evitar-ho, la SEN aconsella que els qui tinguin inquietud a les extremitats inferiors consultin el metge. També aquells els símptomes dels quals s’intensifiquin durant el repòs i millorin en moure’s, i que es manifestin o empitjorin al vespre. El facultatiu descartarà que es tracti d’un problema de les articulacions o dels nervis i administrarà el tractament farmacològic adequat. Els intents de solucionar-ho amb teràpies complementàries com els massatges, cremes, dutxes d’aigua freda i calenta, fer bicicleta o prendre analgèsics poden produir lleus millores, però no els resolen.

FONT: Álex Iranzo, neuròleg de la Unitat Multidisciplinària de Trastorns del Somni, de l’Hospital Clínic, de Barcelona.