Símptomes difusos que passen desapercebuts
Una de les patologies que passa més inadvertida a les consultes mèdiques és l’hipotiroïdisme subclínic, que pot arribar a afectar el 8-10% de la població femenina. Els seus símptomes difusos i l’escassa importància que se’ls concedeix provoca que moltes dones -que en són les més afectades- visquen en un estat de cansament permament, amb dolors musculars i episodis de somnolència recurrents. L’augment de pes, un altre dels símptomes més habituals, és considerat inherent a la proximitat de la menopausa -edat en què és més habitual l’hipotiroïdisme subclínic-, amb la qual cosa la malaltia està infradiagnosticada i els qui la pateixen assumeixen que s’hi han de conformar, quan el més adequat seria que un endocrí estudiés el seu cas.
Ubicada a la part anterior del coll, sota la laringe, la glàndula tiroide segrega unes hormones que regulen nombroses funcions de l’organisme, per això la seua bona marxa és essencial. Les hormones tiroides clau són la tiroxina (T4) i la triiodotironina (T3). Al seu torn, el funcionament de la tiroide està regulat principalment per la TSH, una hormona estimulant produïda per la hipòfisi, una petita glàndula situada a la base del cervell. Quan augmenta l’activitat de la tiroide es parla d’hipertiroïdisme i quan baixa per sota del normal, d’hipotiroïdisme. Ambdues disfuncions donen símptomes clars i evidents que permeten un diagnòstic basat en la simptomatologia i confirmat per exploracions i anàlisis de sang. Però moltes vegades hi ha una activitat tiroïdal menor, tan discreta i subtil, que els símptomes són poc evidents i específics. Fins i tot pot no haver-n’hi símptomes, la qual cosa ha obligat a elaborar un nou concepte, el de l’hipotiroïdisme subclínic.
Es defineix com l’alteració en què la TSH es troba elevada i les hormones tiroides, T3 i T4, dins de la normalitat. Es tracta, per tant, d’un concepte bioquímic dins del qual hi ha diversos graus en funció de l’augment de la TSH. Aquest trastorn ocorre en un percentatge de població que varia entre el 5 % i el 13,2 % en els estudis realitzats. És més freqüent entre les dones a partir dels 40 anys, grup en què s’han trobat prevalences del 8-10 %. En dones més grans de 60 anys afecta més del 12 %, i fins i tot alguns estudis apunten que podria arribar al 30 %. En els homes la incidència és inferior i es pot dir que la proporció respecte de les dones és d’u a quatre.
No és clar per què les dones en pateixen més, però sembla que es relaciona amb els nivells d’estrògens i els canvis hormonals, i s’apunta com a possible causa el pas de cèl.lules del fetus a la mare durant l’embaràs (el període postpart és també propens a l’aparició d’aquest hipotiroïdisme). Aquestes cèl.lules ‘estranyes’ provoquen la formació d’anticossos contra la tiroide mateixa, una forma de malaltia autoimmune. De fet, la tiroïditis de Hashimoto, una patologia autoimmune en la qual el sistema immunològic ataca i destrueix les mateixes cèl.lules, és la causa més freqüent d’hipotiroïdisme en infants i adolescents en àrees sense dèficit de iode. I és que el iode és fonamental per a la formació d’hormones tiroides; la manca de iode és la causa més freqüent d’hipotiroïdisme i goll en el món. Per això convé garantir l’aportació de iode a l’organisme.
Per definició, el terme subclínic implica l’absència de símptomes, però en realitat això no és així en la majoria dels casos. Nombrosos estudis han evidenciat que les persones afectades sofreixen una sèrie de símptomes que solen atribuir a l’estrès, el cansament, la falta de vitamines o l’excés de treball, per la qual cosa poques vegades van al metge.
Les hormones tiroides, la T3 i la T4, donen ‘vida’ a diferents òrgans del cos i el seu dèficit, encara que siga mínim, produeix una ralentització d’aquestes funcions. Per això, els símptomes que apareixen poden ser molt variats i molts d’ells s’han atribuït a l’hipotiroïdisme. Però diversos estudis coincideixen en els símptomes realment associats a una menor funció tiroïdal: dolors musculars, cansament o astènia, sequedat de pell, augment de pes, somnolència, alopècia i caiguda dels cabells.
No s’ha trobat encara una associació significativa amb els símptomes següents: pèrdua de memòria, sordesa, restrenyiment, depressió, intolerància al fred i síndrome d’apnea obstructiva del son. No obstant això, aquestes últimes manifestacions apareixen amb més freqüència en persones amb hipotiroïdisme, encara que les diferències no són estadísticament significatives respecte a grups control.
Una alteració que sí que s’associa de forma clara a l’hipotiroïdisme subclínic és la del metabolisme lipídic. En les persones afectades hi ha un increment del colesterol total i dels triglicèrids, i sembla que també, encara que aquest punt no està molt clar, descendeix el HDL-colesterol (colesterol bo) i augmenta el LDL-colesterol (colesterol dolent). Com a conseqüència d’aquesta alteració lipídica s’incrementaria el risc cardiovascular. Alguns estudis confirmen que l’hipotiroïdisme subclínic és un fort indicador de risc cardiovascular, però d’altres no han trobat diferències i aquest tema està actualment en estudi i debat.
Així doncs, la necessitat de detectar els casos d’hipotiroïdisme subclínic ve determinada pel benefici del tractament i perquè algunes formes poden evolucionar cap a una insuficiència tiroïdal clara i evident, i passar de subclínic a clínic.
Es basa en la determinació d’hormones T3, T4 i TSH, i cal fer-ho quan es presenten símptomes inespecífics en dones de més de 40 anys, quan hi ha antecedents d’hipotiroïdisme congènit en tractament, quan s’ha tingut hipertiroïdisme tractat, quan hi ha antecedents d’irradiació del coll, de cirurgia o irradiació de la hipòfisi i se segueix tractament amb amiodarona o liti.
Es considera que s’ha de tractar quan:
- Els nivells de TSH són superiors a 10-20 mU/L
- Hi ha presència de goll (encara que no hi ha unanimitat en aquest punt)
- Hi ha simptomatologia (dolors musculars, cansament, alopècia…)
- S’associa a la presència d’anticossos antiperoxidasa (en aquest cas les probabilitats d’evolucionar cap a un hipotiroïdisme franc i evident són elevades)
- Hi ha hipercolesterolèmia i alteració de les fraccions lipídiques, si bé aquest punt és també objecte de controvèrsia, encara que a la llum de l’evidència disponible sembla raonable tractar-lo almenys fins a veure la resposta al tractament.
El tractament amb hormona tiroide, levotiroxina, en la majoria dels pacients és per a sempre i requereix controls rigorosos del perfil hormonal, ja que tant la sobredosificació com les dosis baixes podrien tenir conseqüències i no garantir els nivells hormonals adequats. Si la dosi és l’adequada no hi ha efectes secundaris significatius.