“La meva filla no para, deu ser hiperactiva?”
El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) s’associa a grans trets amb infants que no paren quiets, que es distreuen amb facilitat o que tenen dificultats per a seguir les normes. Es tracta del més diagnosticat del món en la infància i l’adolescència i, malgrat tot, genera dissentiment en la comunitat científica, on cohabiten diverses postures respecte de la seva conceptualització, el seu origen i el tractament.
Tres categories interrelacionades
El Manual de diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5, per les sigles en anglès), publicat per l’Associació Americana de Psiquiatria, marca la pauta mundial per a gran part dels professionals a l’hora de detectar i tractar aquesta patologia. Assegura que el trastorn es dona més en nens que en nenes, amb una proporció de dos a una. Encara que a vegades es parla col·loquialment de TDA per a referir-se a persones que presenten dèficit d’atenció però no hiperactivitat, aquest terme no correspon en realitat a cap criteri diagnòstic, recorden els especialistes. Tanmateix, aquesta guia sí que inclou tres subtipus per al TDAH: inatent, hiperactiu-impulsiu i combinat. El psicòleg Rafael Guerrero, professor de la Facultat d’Educació de la Universitat Complutense de Madrid, explica les tres categories.
- Infants inatents. Els costa concentrar-se, focalitzar i atendre estímuls concrets, però no es mostren gaire inquiets ni impulsius. És més freqüent en nenes.
- Infants hiperactius-impulsius. No manifesten la inatenció del primer grup, però sí una incapacitat per a controlar la conducta i el pensament. Són molt impulsius, els típics nens que es mouen tota l’estona a classe, però que ho capten tot.
- Nens de patró combinat. És la suma dels anteriors. Tenen dificultats per a concentrar-se i també per a controlar els impulsos: no poden parar.
Els pares solen demanar ajuda quan es troben davant d’un dels dos últims grups, però el primer és més difícil de detectar, perquè no té símptomes visibles. “Sol ser la típica alumna que no dona guerra a classe i que no és desafiadora, però que quan arriba l’època d’exàmens ho suspèn tot perquè no ha captat res a classe i sempre és al seu món”, aclareix Guerrero. “Aquesta podria ser una de les raons per la qual les nenes passen més desapercebudes en la detecció diagnòstica”, afegeix Juan Vicente Blázquez, psicòleg general sanitari i orientador educatiu. Tanmateix, Guerrero recorda que no es pot emetre un diagnòstic com a tal abans dels 6 o 7 anys, ja que el TDAH es deu a la immaduresa d’una part del cervell i aquest no està prou desenvolupat prèviament per a fer-ho.
Tendència al conflicte
Encara que no convé generalitzar, el TDAH podria ser darrere d’una persona que té dificultat per a acabar les feines, que es mostra absent o que segueix una conducta activa que no li permet ser operativa, afirma Blázquez. Adverteix que, en funció de l’etapa evolutiva, aquestes característiques podrien variar. “Un nen podria tenir dificultats per a esperar el torn en una filera; una adolescent, llançar crides d’atenció contínues, i un adult, trobar problemes per a organitzar els temps i els procediments de la seva vida personal i laboral”, resumeix. Tinguin l’edat que tinguin, les persones amb TDAH pateixen perquè es perceben com a diferents. “Hi ha molts matisos depenent del grau, l’estructura social i la personalitat de cadascú, però es podria dir que comparteixen el fet de sentir-se incompresos i infravalorar-se a si mateixos”, afegeix.
Rafael Guerrero assegura que, si el problema no es detecta i es tracta a temps, “les conseqüències poden ser terribles, ja que a la persona li faltaran les crosses –metafòriques– per a caminar per la vida”. “La recerca demostra que els nens amb TDAH no tenen millors amics”, prossegueix. “Tampoc els solen convidar als aniversaris perquè molesten, són diferents o disruptius”. Es tracta, però, d’infants molt intel·ligents, per la qual cosa s’adonen de l’aïllament i els provoca patiment. No saben gestionar la ràbia o la por, i això els genera dificultats per a relacionar-se. La seva incapacitat per a concentrar-se afecta l’àmbit acadèmic, i això els causa problemes a casa. En l’adolescència i l’edat adulta, prossegueix l’expert, una persona amb dificultats per a planificar o controlar els impulsos té, a més, més probabilitats de tenir ruptures sentimentals, accidents, conflictes socials o –fins i tot– consumir drogues.
Una persona pot descobrir que té TDAH quan és gran, encara que això no es pugui saber amb un simple test ni sigui una conclusió a la qual es pugui arribar per si mateix. Requereix fer una avaluació psicològica en un context psicoterapèutic, i a més demana temps. Molts adults se n’adonen quan porten els fills a consulta i s’adonen que ells han tingut sempre uns símptomes semblants. “Avui dia hi ha un coneixement més gran del TDAH i més capacitat de detecció en les etapes infantil i juvenil que fa 20 anys”, indica Juan Vicente Blázquez, psicòleg general sanitari i orientador educatiu. Amb tot, si algú és diagnosticat en etapa adulta, “segurament ha adquirit hàbits que l’han ajudat a adaptar-s’hi”. De tota manera, insisteix que, més enllà del diagnòstic en si, el més important és centrar-se en com pot aquest resultar útil a la persona que el rep, ja que la seva funció és que es tradueixi a millorar aspectes concrets i pràctics de la seva vida.
Pistes per a detectar-ho i tractar-ho
Juan Vicente Blázquez, psicòleg general sanitari i orientador educatiu, enumera una sèrie d’indicis que poden induir els pares a una primera sospita: que un nen o nena es mostri despistat (que no posi atenció en el que fa), que perdi coses habitualment, que li costi concentrar-se, que no respecti torns o que mostri dificultats d’aprenentatge. En aquest cas, caldria visitar un professional sanitari, ja sigui un pediatre, un psiquiatre infantil o un psicòleg clínic, ja que molts dels comportaments observats podrien no valorar-se de forma adequada. Esdevé fonamental buscar consell professional en cas de dubte, ja que sovint es patologitzen conductes que no són gens preocupants, alerta. No incidir en tot això prèviament podria augmentar el nombre de diagnòstics.
“Un nen o una nena de desenvolupament típic corre, juga, xiscla, es despista, cau, s’enfada sense control… Quan tot això supera de forma significativa el que s’espera per l’edat i s’ha donat una autèntica resposta educativa i familiar de forma constant durant mesos, llavors podem començar a parlar de TDAH”, adverteix Blázquez.
“Tenim el costum lleig de transformar trets de la personalitat en trastorns”, explica Guerrero, que esmenta el cas de la timidesa, a la qual s’atribueix erròniament una “fòbia social” quan en realitat es tracta d’una cosa perfectament sana. “Si un nen és més mogut que els altres al parc o a classe, això no vol dir res”, aclareix.
“Caldrà esperar uns anys [a partir dels 6] per a veure si es tracta d’un símptoma de TDAH o comprovar si té un desenvolupament cerebral més lent. Un diagnòstic requereix un expert, i no es pot dur a terme amb un simple test”, especifica. Si s’intueix que pot haver-hi algun problema, aconsella consultar un professional al més aviat possible per a obtenir orientació i poder fer un treball conductual i d’hàbits.
Encara que –segons recorda Blázquez–, el tractament que ha demostrat més eficàcia a partir dels 6 anys amb diagnòstic és la combinació de teràpia conductual i farmacològica, emfatitza que “cada cas ha d’enfocar-se segons les necessitats específiques de cada nen”. Per a Rafael Guerrero, l’essencial a l’hora d’abordar-ho és dur a terme una intervenció psicològica, tant amb l’infant com amb els seus pares –en la qual es treballi de manera cognitiva, conductual, emocional i executiva– i explicar bé a la família en què consisteix el TDAH perquè no facin males atribucions als seus fills; és a dir, pensar que els infants són dolents, que ho fan a propòsit o que els prenen el pèl.
En aquest sentit, recórrer a alguna de les prop de 90 associacions d’ajuda i orientació sobre el TDAH que hi ha a Espanya pot resultar útil, indica. “A partir d’aquí, hi ha moltes altres opcions, entre les quals es troba la farmacològica, encara que ni tots els que tenen aquest trastorn estan medicats ni a tots els funciona bé”, puntualitza. “Potser hi ha nens que necessiten un professor particular, un psicopedagog o un logopeda”.
Com es pot ajudar un fill o un alumne
Només entenent bé què és el TDAH i en què consisteix, familiars i professors seran capaços d’ajudar els seus fills i alumnes. En cas contrari, corren el risc de fer atribucions incorrectes i pensar que els menors són dolents, que ho fan a propòsit o que els prenen el pèl. Es tracta d’un problema d’autogovern, d’una incapacitat per a gestionar-se un mateix. La societat pensa que el nen no fa les coses perquè no li dona la gana, quan la realitat és que les vol fer, però no té les eines per a fer-ho. Un estudiant de primària amb TDAH pot trigar de tres a cinc vegades més que els seus companys a fer la feina, i tot i això ser intel·ligent.
Què es pot fer en la vida quotidiana
Els experts aconsellen establir rutines diàries, donar suport visual a les accions que cal fer, concedir més marge de temps per a dur a terme les feines, insistir en les explicacions o potenciar la relaxació i l’autocontrol. També, reforçar-los l’atenció per mitjà de jocs amb persones amb qui se sentin vinculades emocionalment.
Què hem d’evitar
Els càstigs, els crits i les males maneres no condueixen a cap aprenentatge, només a la por. Mai se’ls ha d’assenyalar com a persones. Es pot dir: “Fill, això no ho has fet bé, però no ets dolent”. Els ha d’arribar el missatge que la família els estima, tinguin TDAH o no, els facin la vida complicada o no. Pares i professors han de fer-se càrrec i ajudar el menor, ja que tot sol no en pot sortir. Un error bàsic és pensar que la clau per a millorar la situació és a mans de l’infant, quan la realitat és que és a les dels adults.