Respecte, atenció, afecte i integració a la vida de cada dia
Però, què passa quan, com afortunadament passa sovint, superem els quaranta i els nostres fills encara gaudeixen de les moixaines dels seus avis? El problema que suposen les persones d’edat avançada per a les famílies es planteja fins i tot en el més elemental: no sabem ni com referir-nos-hi. Tercera edat, persones grans, vells, avis, ancians… Cada expressió té les seves connotacions, l’elecció no és fútil. En el fons, aquest problema de denominació manifesta la incertesa que patim davant dels grups menys afavorits socialment, o marginats de la vida quotidiana. On els col·loquem? Com els valorem? Com els tractem? Què podem fer perquè no s’automarginin, perquè intervinguin en l’esdevenir de la societat? Un matís important: aquest desconcert davant del fenomen de la vellesa el mostren les famílies i les generacions més joves, però també les mateixes persones d’edat avançada. Reconeguem que la imatge que transmeten sobre la vellesa les societats desenvolupades econòmicament i socialment dista molt de ser atractiva o envejable.
En part, es pot explicar per la decepció de contemplar que es va perdent el lloc, el protagonisme, el poder físic, intel·lectual, sexual, econòmic, laboral… És una situació, acceptem-m’ho, complexa, amb aspectes objectivament negatius i difícil de ser percebuda com a desitjable. I més en un món on el desig s’ha erigit en el motor de la vida econòmica i fins i tot en mòbil de decisions en l’espai del que és personal. La societat exclou les persones grans i elles mateixes semblen, en molts casos, disposades a arraconar-se al furgó de cua, el dels menys actius. Des d’aquestes dues dimensions complementàries hem de contemplar la situació: què podem fer pel col·lectiu de les persones grans i què poden fer elles per si mateixes? Per començar, una de les assignatures pendents d’aquesta societat, que envelleix a un ritme que demògrafs, economistes i psicòlegs no dubten a qualificar de preocupant, és com canviar la imatge de l’envelliment, pas indispensable perquè tant les persones que entren en aquesta fase vital com la societat en general modifiquin les seves actituds davant els ancians.
Quan algú, referint-se a una persona gran, diu “que bé, que jove està”, implícitament està afirmant que el que és bo, en realitat, és ser jove. Les altres coses són arranjaments. S’està manifestant que el que s’aprecia socialment és la joventut i que ser vell no és un valor, sinó gairebé un defecte. Una altra frase reveladora: “En els meus temps…”, dóna a entendre que la seva oportunitat, el seu lloc, ja han passat, que no hi ha un buit rellevant per als ancians. A poc a poc es va establint la presumpció, quan no és la convicció, de no pertànyer a aquesta època. Així, la persona gran se sent exclosa i cada dia confirma que va perdent rellevància social.
Però ser vell té les seves coses positives. Sense anar més lluny, sentir-se protagonista de la seva pròpia evolució com a persona i, més que mai, un membre important de la comunitat a la qual pertany. La societat, no ho neguem (quantes pel·lícules de TV o cine, anuncis o desfilades de models tenen per protagonistes principals a persones grans?), discrimina els vells, però aquests també tenen certa responsabilitat ja que, a vegades inconscientment, hi participen de manera activa (“això és cosa de joves, que decideixin ells”) en aquest procés de segregació i desconsideració de la gent gran.
En primer lloc, transmetre a la societat en el seu conjunt les necessitats dels ancians, què pensen, com se senten. Tots hauríem de saber que és una situació que ens arribarà, no podem continuar mirant cap a un altre costat i negar-nos a nosaltres mateixos que ens apropem a la tercera edat o que ja hi hem arribat. És difícil, perquè els interessos de mercat han instal·lat el mite de la joventut i han dictat que aquesta fase de la nostra vida, efímera per definició, ha de perdurar indefinidament. Cada arruga és una de ferida que hem d’ocultar, en lloc de la constatació feliç del fet que continuem vivint, gaudint del nostre creixement personal i d’altres plaers desconeguts valorats anteriorment o insuficientment.
En realitat, què és ser vell? La majoria de les definicions subratllen els aspectes deficitaris, negatius: la vulnerabilitat, la propensió a les malalties, la marginació progressiva, l’acostament de la mort. L’envelliment és un fet ineludible, però el fet de considerar-se esgotat, en règim de baixes revolucions i al marge de les qüestions que afecten la societat en el seu conjunt, és una opció estrictament individual. Cada persona va decidint de mica en mica, a vegades per simple avorriment, d’altres per convenciment, que reduirà dràsticament el seu ritme vital, que no farà esport, ni aprendrà informàtica, ni viatjarà, ni practicarà el sexe… En altres paraules, cadascú, en decisió personal i intransferible, estableix quan “és vell per a”… No és el mateix un jubilat que segueix amb els seus passeigs i va regularment a la piscina, continua l’actualitat llegint diaris, visita els seus amics i familiars, va al cine o al teatre, juga als escacs, participa en un taller d’escriptura, milita i col·labora en una ONG o en un partit polític, que un altre les úniques activitats destacables del qual són dormir, veure la TV, jugar a cartes i queixar-se de les seves malalties davant dels seus companys pensionistes.
L’octubre de 1999 es va inaugurar la commemoració de l’Any de les Nacions Unides de les Persones Grans sota el lema “Una societat per a totes les edats”. Es va treballar perquè es partís d’una societat amb un “disseny per a tots”; crear i produir pensant en totes les persones, tenint en compte les necessitats o dificultats específiques de tots aquells que no compten amb tota la capacitat, autonomia o habilitat física, psíquica o sensorial que se suposen habituals. Un disseny que s’hagués de generalitzar en tots els àmbits de la vida quotidiana, pública i privada. Però aquest “disseny per a tots” ha de ser, en primer lloc, una filosofia basada en la igualtat de drets de totes les persones. A més, ha d’incloure una consulta prèvia als possibles usuaris, ja que són ells qui estan en millors condicions d’indicar les seves necessitats i les dificultats i limitacions amb les quals es troben. Respecte, atenció i afecte són els tres principis bàsics en la relació amb la nostra gent gran. Respecte al seu moment psicofísic, al seu propi ritme, als seus valors i concepcions, als seus comportaments, als seus desigs i carències, a la seva pròpia organització de la vida. Això no implica estar sempre d’acord amb ells i s’hauria de distingir on és la frontera en la qual aquests punts de desacord afecten la vida dels que no són grans. El consens és la fórmula més desitjable. De tota manera, les persones grans tenen dret a escollir com volen viure, perquè immiscir-nos i imposar els nostres criteris equival a un abús de poder i a una falta de respecte a la seva llibertat.
L’atenció a l’ancià ha de ser sempre des d’una escolta oberta, positiva i sense judicis de valor ni prejudicis. Aquesta atenció porta implícita la dedicació d’un cert temps per escoltar com es troba aquesta persona gran, com viu, què vol, què li agrada, com percep els seus records i les seves experiències. Aquesta actitud és molt diferent a la d'”escoltar les batalletes de l’avi”. L’escolta de la que parlem és humana i està tenyida d’estimació, consideració, proximitat i acompanyament.
Ja en l’últim dels tres principis esmentats, hem de proporcionar afecte a la gent gran en grans dosis, perquè en aquesta edat és quan es valora més que mai, la sensibilitat que deixem escapar sovint per la servitud que mostrem davant la serietat, el treball, el concepte sagrat del deure, els prejudicis, la timidesa i la vergonya. Però no ens referim a un afecte abstret o apocat, sinó més aviat a l’afecte que es transmet mitjançant aquest interès pel que passa a les persones grans, pel respecte, l’escolta, aquell temps de dedicació… que es tradueix en els nostres gestos, la nostra mirada, el nostre to càlid a l’hora de adreçar-nos-hi. I també, per què no, l’afecte manifestat mitjançant la carícia: aquella mà que es posa, que pressiona, que agafa, aquella abraçada que fon la distància i aquell petó que fa sentir que no s’està sol i que s’és estimat i valorat.
El diàleg i la solidaritat intergeneracional són els ressorts insubstituïbles per promoure l’aprofitament de la riquesa cultural de les persones d’edat avançada i la millora de la seva autoestima i, a més, per assentar les bases d’una integració òptima de les persones grans a la societat. Ser gran no ha de constituir cap obstacle per ser feliç. El camí desitjable seria anar cap a un envelliment saludable, perquè fer-nos grans (quan comencem a ser realment uns vells, als seixanta, als setanta… i per què?) no és sinònim de malaltia, i un dels reptes de la nostra època és viure més, però també millor.
Independentment de l’edat cronològica d’un individu, el seu “interès per la vida” és el factor clau de l’existència i no només depèn d’aquesta persona, sinó també de les xarxes socials en les que funciona la seva vida. Les relacions amb les persones grans han d’estar emmarcades en aquest principi de solidaritat i interès pel que els passa. Hem d’aportar el millor de nosaltres mateixos i adquirir la destresa de transformar les dificultats en possibilitats de millora. És a dir, cal percebre els problemes com a oportunitats i com a mitjans per superar-nos com a persones. La maduresa de l’experiència ens diu que les barreres que sorgeixen al llarg de la vida no poden impedir el nostre desenvolupament; al contrari, representen una invitació a replantejar-nos els límits de la nostra creativitat o, com diria P. Freire, a adonar-nos que som éssers en transformació i no en adaptació, a ser conscients de com de devastadors són els enuigs i les actituds negatives i pessimistes.