Els ronyons oblidats del planeta
La preocupació mundial per conservar i cuidar els aiguamolls, aquestes reserves naturals o artificials que contenen l’aigua que consumim, resideix precisament en la desatenció i la ignorància que tradicionalment ha pesat sobre elles. Qui no ha sentit explicar, o fins i tot recorda, com en aquella zona on ara veiem un complex d’habitatges o una nau industrial hi havia una llacuna on alguns pescaven i d’altres se citaven per banyar-se, passejar per la vora o xerrar? Segons fonts ecologistes, des de 1990 s’han destruït més de la meitat dels aiguamolls del món.
Podem descriure’l com qualsevol sistema natural o artificial d’aigua dolça, salada o una barreja de totes dues, que existeix de manera temporal (tolles) o permanent (llacs, rius, llacunes, maresmes…). Es calcula que el 6,4% de la superfície terrestre, una extensió superior a la d’Europa, està coberta per aiguamolls en els quals habiten espècies animals, vegetals i hidròfiles. A l’estiu, es converteixen en imprescindibles per afrontar la sequera; per això, es repeteixen cada any durant l’època estival les crides ecologistes perquè s’adoptin mesures per conservar-los. Es pretén que els aiguamolls puguin continuar funcionant com el que són: instruments per a la gestió sostenible de l’aigua. Al mateix temps, es potencien les campanyes perquè els consumidors prenguem consciència del fet que els nostres hàbits estan molt relacionats amb la salut de les aigües i que els aiguamolls no només embelleixen prades, costes o cims, ni es limiten a dotar d’aigua potable pobles i ciutats a través de les canonades. La seva funció a la natura és essencial: mantenir la vida en un ecosistema privilegiat. I això no és tot. Els aiguamolls s’han convertit en quelcom imprescindible per obtenir aigua potable a llarg termini. Per això, se’ls ha rebatejat com a “ronyons del planeta, per realitzar els processos naturals de filtració”: quan l’aigua passa d’un aiguamoll a l’aqüífer subterrani, a més de renovar l’aigua que discorre sota terra, converteix el líquid en apte per al consum humà. Part d’aquest curs lateral subterrani aflorarà després a la superfície en un altre aiguamoll, com a descàrrega d’aigua subterrània, i així continuarà el cicle.
Molts rius continuen constituint una font d’aigua tot l’any gràcies al fet que el seu cabal es desvia del curs principal cap a les zones de torberes, pantans i aiguamolls de la conca. Els aiguamolls aconsegueixen així que l’aigua, durant l’època de pluges, flueixi més lentament i ampliï la quantitat d’aigua disponible en les època seques. Si es desvien els corrents i s’eliminen llacunes o maresmes, les riades que segueixen a les tempestes provoquen el caos, fins i tot catàstrofes, i l’acceleració dels corrents ens deixa sense aigua amb què afrontar la sequera de l’estiu.
La majoria dels peixos que ens serveixen d’aliment depenen dels aiguamolls en algun moment del seu cicle vital, mentre els pastius de les planes al·luvials alimenten milions de caps de bestiar boví i animals herbívors que depenen d’espècies silvestres. També són hàbitat natural d’un dels principals cereals alimentaris, l’arròs, la majoria de les varietats del qual es conrea en un aiguamoll modificat per l’home, però respectat al seu entorn. La rellevància econòmica dels aiguamolls no acaba aquí: en ocasions, la producció pesquera d’un lloc determinat depèn d’aquestes superfícies cobertes d’aigua i, en altres, atreuen un turisme ecològic que cada dia de forma més acusada prima la qualitat de l’entorn, fuig de les aglomeracions i gaudeix, per exemple, entre les jonqueres de les riberes dels llacs. L’artesania, d’altra banda, ha aprofitat sempre aquestes jonqueres per elaborar paper i articles de cistelleria. Aquests exemples no són sinó microeconomies de les qual depenen parcialment el desenvolupament i la riquesa d’algunes zones.
L’evapotranspiració que propicien les reserves d’aigua manté els nivells locals d’humitat i de precipitacions pluvials. Als aiguamolls amb vegetació arbòria, gran part de l’aigua de les pluges torna a passar dels arbres a l’atmosfera per evaporació o transpiració i cau en forma de pluja a la zona circumdant. Es creu que la destrucció dels aiguamolls ocasiona una disminució de les precipitacions pluvials a la zona afectada, amb efectes adversos (entre d’altres) en el rendiment dels cultius. A les valls de la regió sud-occidental d’Uganda, la pèrdua dels aiguamolls va alterar el microclima local i aquest va ser el factor determinant per prohibir-ne la supressió.
Darrere la pèrdua d’ecosistemes tan valuosos hi ha hagut moltes vegades, segons els especialistes, el desconeixement simple de la seva importància. Durant dècades, s’ha considerat que eliminar aiguamolls equivalia a progrés, perquè atenuava els riscs d’inundacions, millorava les condicions higièniques de l’entorn i permetia recuperar terres per a l’agricultura i altres usos, com edificar urbanitzacions o aixecar naus industrials. Avui, les tolles, els pantans naturals i les llacunes han quedat reduïts a la seva expressió més mínima. Per què? La resposta és simple: es van tapar per donar pas a construccions com granges, cases, carreteres o una altra obra civil, van ser dessecats mitjançant drenatges per promoure activitats agrícoles o es van convertir en dipòsit de desguassos domèstics, industrials i miners. En realitat, sembla que ningú els ha trobat a faltar: són records de vells i el comú dels mortals manté la creença que els aiguamolls no valen per a res. I això malgrat que als seus voltants es crien camallargs, creixen joncs i volen les papallones, a més del valor paisatgístic innegable que tenen. Però, amb el pas dels anys, la comunitat científica s’ha adonat i convençut que aquests aiguamolls, o cossos d’aigua, tenen un gran valor natural i resulten molt útils per a l’ésser humà. Els aiguamolls, a més de les utilitats descrites, han estat denominats “ronyons del món”, per les funcions que poden exercir en els cicles hidrològics i biogeoquímics, i “supermercats biològics”, a raó de les extenses xarxes alimentàries i la rica diversitat biològica que sustenten.
Tot aquest conjunt de valors, tant ecològics com productius, són mereixedors d’una estratègia de conservació que en possibiliti la perdurabilitat al llarg del temps i mantingui unes taxes d’explotació que condueixin a la renovació dels recursos naturals. Però no és només feina de científics, ni de dirigents. El consum raonable d’aigua i el respecte amb les zones de pantans són hàbits fàcils d’adquirir, els beneficis dels quals es multipliquen afavorint el desenvolupament sostenible del líquid que aviat coneixerem com l’or insípid, inodor i transparent: l’aigua.
- Estuaris: deltes, bancs fangosos i maresmes.
- Marins: litorals i esculls de corall.
- Fluvials: planes d’inundació, boscos negats i llacs de meandre.
- Palustres: pantans, maresmes i aiguamolls.
- Lacustres: llacunes, llacs glacials i llacs de cràters de volcans.
- Són reserves d’aigua, subministrament i manteniment de la seva qualitat i quantitat.
- Funcionen com a dipòsits que protegeixen de ruixats i controlen les inundacions.
- Estabilitzen les vores i contribueixen a la disminució de l’erosió.
- Contribueixen a la descàrrega d’aigua cap a aqüífers i ajuden a mantenir el nivell i la creació d’altres de nous.
- Ajuden a purificar l’aigua mitjançant la retenció de nutrients, sediments i agents contaminants.
- Inspiren la tecnologia artificial del tractament d’aigües.
- Contribueixen a l’estabilització del clima, temperant-lo.
- Són fonts de producció pesquera i agrícola. – Aporten zones de pasturatge.
- Produeixen torba, fusta de construcció i altres materials vegetals.
- Constitueixen reserves de vida silvestre.
- En ocasions, són navegables i contribueixen al transport.
- Ofereixen possibilitats d’esbarjo i turisme.
- Contribueixen a la diversitat biològica i al patrimoni cultural, paisatgístic i de les tradicions lligades a les zones humides, com l’artesania de joncs.