Com explicaria el panorama econòmic actual, fins fa poc tan falaguer i avui ple de
turbulències desesperançadores?
Ens trobem en un moment d’expansió del consum. Però, paral·lelament, ens arriben dades preocupants: l’increment del preu del cru, que implica un encariment de la gasolina i la calefacció; l’augment del valor dels diners, amb la pujada consegüent de les hipoteques i els crèdits; una elevada inflació que ha engegat en orri les previsions del Govern; el daltabaix de l’euro davant el dòlar… Ara bé, hem de tenir en compte una variable decisiva: l’índex de sentiments del consumidor, la percepció que tenim de la marxa de l’economia. I aquest índex ha anat millorant des de mitjan anys 90. Com a resultat d’això: l’actitud dels espanyols davant del consum continua sent positiva.
A més, estem vivint un esfondrament dels conceptes clàssics de l’economia, pel que fa al comportament de la gent. El concepte d’homo economicus, que es comporta amb la llei del mínim esforç i màxim resultat i que compra allò que racionalment li produeix satisfacció, està avui fora de lloc: ja no consumim de forma racional. Hem descobert a les nostres investigacions que les conductes impulsives representen el 60%-70% dels actes de compra dels espanyols, la qual cosa vol dir que no estem racionalitzant la nostra manera de consumir. Ens trobem en la cultura de la immediatesa, volem obtenir ràpidament allò que ens satisfà. Comprem el que volem, no el que necessitem; substituïm el concepte de la necessitat objectiva pel d’utilitat subjectiva. D’aquesta manera, vivim una expansió del consum que, segons sembla, continuarà, perquè ja no s’estableix sobre pautes racionals. I si no podem consumir, per primera vegada protestarem per no poder consumir, no perquè no tinguem el que necessitem.
Com afecta la situació actual la vida del consumidor i l’economia de la seva llar?
Si continua aquesta expansió en el consum, unida a un increment del valor dels diners i a un augment de la inflació, el nostre poder adquisitiu es reduirà sempre que no es produeixi un repunt econòmic el 2001. Així, comprarem menys, amb la qual cosa hi haurà menys necessitat de mà d’obra i, per tant,
més atur. Al seu torn, si augmenta l’atur, el poder adquisitiu global dels espanyols disminuirà. Aquesta situació podria desembocar en una crisi; però les crisis no tenen a veure només amb l’increment del preu del cru o de la taxa d’inflació, sinó també amb el nostre comportament com a ciutadans i la nostra
capacitat d’adaptar-nos a la situació. El consumidor, que abans ajustava la despesa al salari, avui adapta el salari a les circumstàncies: si no pot gaudir d’unes vacances d’un mes, les tindrà de quinze dies, però en tindrà; si no pot accedir a un producte de marca, en comprarà un altre de més barat; si ha
d’afrontar una hipoteca més cara, el més probable és que gasti menys en menjar; i, si es redueix la despesa en alimentació, per als sectors socials menys afavorits això significarà una disminució en la seva qualitat de vida.
Resulta paradoxal que el consum s’expandeixi quan el poder adquisitiu es redueix.
Sí, però vivim una situació d’eufòria econòmica i la major part dels espanyols no deixa de consumir perquè pensa que la cosa no està tan malament. Si en l’època clàssica, el ciutadà adquiria el seu paper a l’àgora romana o al fòrum, avui ho fa a través del consum. Aquest homo consumator ocupa cada
vegada més part del seu temps lliure comprant; anar a comprar és una activitat quotidiana. En aquest context, és difícil que es redueixi el consum. El problema vindrà quan el ciutadà el percebi com un problema. Si no es produeixen canvis significatius, hi haurà un moment en què no es podrà arribar a fi de mes, com ja passa en algunes famílies. Jo defineixo la pobresa com la impossibilitat de consumir; per tant, els qui tenen menys ingressos consumiran cada vegada menys i seran cada vegada més pobres. Això repercutirà també als mercats: la variable preu adquireix un pes creixent: la gent aprofita les ofertes, compra quan hi ha rebaixes… El mercat regula la demanda d’una manera que abans era incapaç de fer.
L’escalada del preu del petroli ha disparat la inflació i ha desencadenat les queixes dels
consumidors. Com afecta el preu del cru a l’economia del ciutadà?
Aquí hi ha dues paradoxes tremendes. La primera és que es demana a l’OPEP que no augmenti els preus, quan el grup de Petroleres Europees Unides aconsegueix més beneficis que l’OPEP, els països de la qual (alguns d’ells pobres) no prosperaran gaire amb aquest encariment del cru. Al final, el consumidor està pagant el preu del cru, els beneficis de les petroleres i un percentatge elevat
d’impostos que repercuteixen positivament en la seva qualitat de vida, perquè l’Estat reparteix els diners que recapta. La segona paradoxa és que el consumidor paga més cara la gasolina, però el consum més important de cru no és el dels ciutadans amb el cotxe i la calefacció sinó el de la indústria, ja que el fet que s’elevi el cost del transport i l’energia augmentarà els preus de molts productes i serveis. Així, el nostre poder adquisitiu descendirà. Però, insisteixo, veig difícil que el consumidor canviï el seu estil de vida perquè el model neoliberal ens ha ensenyat a consumir de forma irracional i ara ens demana que moderem el consum de carburant. Com se’ns envien aquests missatges tan contradictoris? Ara no es pot demanar al consumidor que sigui raonable i s’estrenyi el cinturó. Jo no crec que el problema del petroli redueixi el consum, però sí que incidirà en la vida de la gent. Haurem d’anar ajustant la nostra conducta a aquesta situació, fins que puguem. I quan no puguem més és quan sorgiran els problemes.
I com redundarà aquesta situació inflacionista en el nostre benestar?
Si definim el benestar en termes subjectius, continuarem percebent un major benestar perquè no som
ciutadans crítics; hem perdut el reflex i el dret de pensar. Fins a quin punt el ciutadà fa un exercici crític
quan posa la clau al seu cotxe o quan utilitza 50 litres d’aigua a la dutxa? Si el benestar és això, aquest
procés s’accentuarà. Ara bé, si definim el benestar en termes més objectius, com el desenvolupament
personal, professional o individual, anirem disminuint aquesta taxa de benestar. La nostra és una
societat immadura quant al consum, perquè la maduresa és el control que tenim sobre nosaltres
mateixos. El consumidor madur no compra el que no vol comprar, mentre que un d’immadur és més
manipulable. I, sens dubte, se’l manipularà, perquè no hi ha mecanismes ni recursos que controlin la
influència que s’exerceix sobre ell.
Quines són les claus per millorar la situació econòmica de les famílies?
El consumidor s’ha desenvolupat en un sistema educatiu i social determinat. I el que vulguem fer per millorar al consumidor ho hem de fer per millorar el seu comportament com a ciutadà. Tot el que sigui informar-lo, oferir-li la possibilitat d’adquirir coneixements… és positiu. Em refereixo a llibres, programes, publicacions… que puguin conduir a fer que el consumidor es vegi a si mateix, no que li permetin que simplement pugui protestar -que també s’ha de potenciar ell- sinó que es vegi a si mateix d’aquesta manera. Aquesta és la via: quan un compra o consumeix, ha de pensar per què ho està fent; per exemple, mirar a l’armari quants pantalons tinc i quants me’n poso, o mirar a les escombraries tot el menjar que llanço. D’aquesta manera, descobrirem que no fem el que volem.
L’Estat ha de proporcionar els mitjans perquè els ciutadans es desenvolupin com a persones, però també nosaltres en som responsables. Penso que necessitem un ciutadà ideològic, amb idees i valors estables i, per a això, hem de formar-nos, informar-nos i racionalitzar els nostres hàbits de vida.
Com pot influir el consumidor, amb la seva conducta, en l’economia mundial?
L’única manera és que existeixi una certa organització o consens social. Això, encara que sembli
sorprenent, s’ha produït ja en els últims anys. Un exemple és el cas de les ampolles d’aigua, que fa uns
anys eren de PVC. Després d’una campanya de Greenpeace i d’altres entitats, la conducta associada
del consumidor que, una vegada informat, no ha comprat aquest tipus d’envasos, ha fet que les
empreses s’hagin d’adaptar i fabricar d’altres materials més respectuosos amb el medi ambient. Hem de
ser capaços d’establir aquest tipus de pautes de caràcter col·lectiu. Perquè el ciutadà, amb el seu
comportament de compra, pot influir en aspectes macroeconòmics. El que s’ha de fer és donar-li
informació perquè manifesti una conducta adequada. Per a això s’ha de treballar amb els consumidors
des de l’escola, impartir educació en el consum, ensenyar-los què passa amb els paràmetres
econòmics i com influeixen en la seva vida. O, ja amb els adults, informar-los tal com ho feu a
CONSUMER.
Què hi ha de cert en les denominades psicopatologies de la compra?
En els últims anys, estem detectant un increment de compra patològica o addicció a comprar. Cada
vegada hi ha més persones que requereixen tractament psicològic: cinc dies després de cobrar la
nòmina, s’ho han gastat tot en comprar coses, moltes de les quals són innecessàries. Convertir el
consum en un acte psicopatològic és potser la pitjor conseqüència que té l’activitat econòmica del
ciutadà com a consumidor. Hi ha un estadi previ a aquestes conductes patològiques, que hem de
controlar, que és la compra compulsiva. Si el que s’afegeix a la compra és una cosa necessària que
s’havia oblidat, no passa res; el problema és que el percentatge de compres no previstes i innecessàries
creix. La compra compulsiva és cada vegada superior, per la qual cosa hi ha més risc de compres de
caràcter psicopatològic. Si reflexionem, comprovem que l’aspecte econòmic està lligat a la nostra vida
quotidiana com mai ho ha estat abans. En una economia en la qual tot passa pels diners, el salari es
converteix en punt de referència per a l’estil de vida del ciutadà, per a la socialització dels seus fills i per
a la relació amb la parella.
Com ha de ser una política econòmica perquè aconsegueixi beneficiar el consumidor?
No m’atreveixo a contestar, perquè no sóc un economista clàssic, però em sembla que l’economia és un
tema massa seriós per deixar-lo només a les mans d’economistes. Aquests assumptes haurien de
comptar amb la participació ciutadana. Una bona política econòmica seria, segons la meva opinió,
aquella que, a més de posar en marxa tots els processos macroeconòmics i controlar que es produeixin
adequadament, influís en generar, formar i desenvolupar el consumidor en el seu paper dins d’aquesta
societat de consum. Però no és només un problema de política econòmica; també entra aquí la política
educativa, la social i d’altres.