Rodríguez de la Fuente, amb la seua imitada i emfàtica veu, va ser pioner als programes documentals de TV i va aconseguir que prop de 25 milions de teleespectadors s’amuntegaren setmanalment davant el receptor per contemplar “El Hombre y la Tierra”.
Arriba un aire fresc
Este fascinant gènere televisiu seguix hui en dia vigent a la xicoteta pantalla. Els documentals de tot tipus (d’actualitat, ètnics, de naturalesa i vida animal, d’aventures, de ciència…) es multipliquen i evidencien que la televisió amb contingut no és, com es pretén en algunes ocasions, apetència d’unes minories (en termes d’audiència i ingrés publicitari, que és com es mesuren estes coses) irrellevants. Programes com “Al filo de lo imposible, “La Ruta de Samarkanda, “Documentos TV” o “National Geographic” s’han guanyat l’estimació del públic i fins i tot alguns d’estos espais assolixen el 10% de share (percentatge d’espectadors que veu un programa respecte del total de persones que en aquell moment veu la televisió).
En els anys cinquanta, el públic dels EUA veia els documentals a les sales de cine. Es projectaven abans de la pel·lícula de torn, encara que en aquells temps el director i el productor dels documentals no utilitzaven cap ganxo per a entretindre l’espectador. Els documentals no s’acompanyaven de música ni contenien una narració escrita per un guionista, sinó el so real de l’enregistrament. Estos documentals cinematogràfics no tingueren una bona acollida per part de l’audiència, perquè no tenien narració, música ni dramatització i, com a conseqüència, resultaven densos i fins i tot avorrits si es comparaven amb el llargmetratge de ficció que es projectava a continuació. Amb els posteriors documentals de TV va ocórrer una cosa semblant. I, com calia esperar, estos documentals primitius van acabar desapareixent dels canals comercials d’exhibició cinematogràfica i de la mateixa televisió.
Anys després, al documental s’afegiren els esmentats suports de text, música, guió, etc., de manera que s’aconseguí que un programa d’este tipus poguera satisfer perfectament l’audiència, almenys a la més disposada a veure-ho. Tanmateix, el documental és un espai (ja gairebé exclusivament televisiu) que no es concep en funció del share, ja que no congrega grans audiències, al contrari que ocorre amb el futbol, els concursos, les gales musicals, les pel·lícules o les telesèries.
La prova de la creixent acceptació dels documentals la té (al seu banc) John Hendriks, un jove universitari d’Alabama que en els anys 80 va fundar un servici de cable amb documentals sobre naturalesa, ciència i tecnologia, a més d’història i aventures d’exploradors. Hui en dia, el seu canal, el famós Discovery Channel, compta amb 111 milions de subscriptors en 145 països i ha aportat a este visionari guanys de més de 100 milions de dòlars. Un altre exemple de l’apogeu d’estos productes televisius tan específics el constituïxen els documentals de National Geographic, que, amb 200 equips treballant a tot el món, ha guanyat 800 premis en els últims 30 anys.
Darrere de la càmera d’estos programes de TV tan peculiars i que tants devots mantenen, s’amaguen, en molts casos, especialistes i tècnics amants de l’aventura que dediquen anys de la seua vida a esperar el moment apropiat per a filmar preses que duren, potser, uns pocs segons. Exploradors i aventurers com Miguel de la Quadra Salcedo, Luis Pancorbo o González Green, per citar-ne només alguns, que es neguen a un món de vestit i corbata i se submergixen en racons inhòspits i poc accessibles. Demostren una paciència infinita pel fet d’esperar dies i nits amb l’únic objectiu d’aconseguir una imatge concreta. Són experts en primers auxilis, mecànica i supervivència en les condicions més adverses. I encara que passen per experiències difícils i fins i tot traumàtiques, són vistos per moltes persones com a bohemis que s’ho passen d’allò més bé viatjant. Ells, en canvi, es consideren treballadors soferts i manifesten que la gent no comprén l’esforç que representa rodar un documental.
El cost d’un documental d’una hora se situa sovint entorn dels 100 milions de pessetes (de mitjana, s’estima que aproximadament de cada 15 hores gravades s’aprofita només una). Una suma molt elevada, la quantia de la qual es deu al fet que filmar en format cine (aporta molts avantatges tècnics) resulta molt més car que fer-ho en vídeo. Les càmeres cinematogràfiques tenen lents més llargues, menys pesades i més senzilles de reparar que el vídeo. La càmera de vídeo és feble davant la pols i la pluja, i és difícil de traslladar a llocs remots, mentre que la càmera cinematogràfica no genera tantes preocupacions. A més, disposa d’un mecanisme que permet comprimir el temps i aconseguir, per exemple, que el metratge d’una flor obrint-se al llarg de tot un matí es visualitze en 20 segons. Queda clar, doncs, que filmar en format cinematogràfic encarix en un 40% el cost final. Després d’un enregistrament d’estes característiques es passa la pel·lícula a format de vídeo, a fi d’aprofitar totes les possibilitats d’edició i d’aplicacions informàtiques.
El documental ha d’informar, educar i entretindre. L’entreteniment i l’amenitat són els al·licients perquè els espectadors no canvien de canal. A això s’ha d’unir una característica notable que tenen els documentals: la seua base rigorosament científica.
Si alguna cosa caracteritza el segle XX, ha estat l’avenç en la tecnologia. Els documentalistes han assimilat esta nova tecnologia i utilitzen actualment, entre d’altres, càmeres tan xicotetes com un llapis per a introduir-les, per exemple, en un formiguer. El material que acompanya als equips que realitzen els documentals es compon de diverses càmeres, gravadors digitals, monitors d’alta resolució, micròfons de diferents característiques, zodiacs amb motors forabord, un generador de corrent, vehicles tot-terreny 4 x 4…
Darrere dels canals de televisió i dels seus èxits empresarials també es troben els documentalistes. El documentalista és, en certa manera, una persona desarrelada, ja que passa uns 20 o 30 dies fora de casa. A més, ha d’adaptar-se als seus companys i a no tindre comoditats. A l’Himàlaia o a l’Aconcagua, per exemple, hi ha tempestes de neu en les quals durant 15 dies no queda cap més remei que guarir-se dins d’una tenda, subjectant-la perquè no se l’enduga el vent. Els equips, normalment, fan un curs de primers auxilis abans d’anar a rodar. Necessiten saber com donar injeccions, aplicar un sèrum antipicadura o transportar una persona que ha caigut.
Les generacions anteriors no coneixien el llenguatge audiovisual que hi ha hui en dia. Els jocs d’ordinador transcorren a una velocitat vertiginosa, i això és el que imiten actualment la televisió i el cine. En conseqüència, els documentalistes s’han hagut d’adaptar a este llenguatge. Si abans una presa panoràmica en un documental durava quatre minuts, ara es reduïx a dos per a aconseguir un ritme més àgil.
Les causes que els documentals siguen productes tan apreciats, encara que tan sols per a una minoria d’acord amb les audiències, potser s’hauran de buscar en l’escassetat d’informació, la falta de profunditat i de sentit que té la televisió generalista actual, a excepció d’alguns programes, com el mític “Informe Semanal” (TVE 1), “Espejo Público” (Antena 3) o especials que s’emeten normalment a hores intempestives. La gent està ansiosa per contemplar a la televisió una història amb principi, desenvolupament i final. La majoria dels programes d’entreteniment alternen moments d’alta audiència amb d’altres de xifres més discretes (zàping intern), que es traduïx habitualment en continguts vulgars davant d’altres de més seriosos (no massa). Però, en general, és tan gran el bombardeig de superficialitats que els teleespectadors necessiten la ràfega d’aire pur que els documentals proporcionen. Després de veure’n un de qualitat, s’obté la satisfacció d’haver aprés alguna cosa, una sensació que la televisió comercial molt poques vegades proporciona. Una altra causa de la seua acceptació favorable, encara que minoritària, prové de la profunditat amb la qual els documentals informen sobre qualsevol esdeveniment, una profunditat que no trobarem difícilment en la majoria dels informatius.
Estos són alguns dels programes de documentals que emeten actualment les televisions d’àmbit estatal i per satèl·lit.
- La 2 de Televisió Espanyola:
- “La aventura del saber”, “Lo que el siglo nos dejó”, “Jara y sedal”, “La ruta Quetzal”, “A vista de pájaro”, “Documentos TV”, “Línea 900”, “La ruta de Samarkanda”, “Hit Naturaleza” i “Grandes Documentales”.
- Antena 3 i Telecinco:
- De tant en tant en realitzen algun especial com fou el del Gran Wyoming sobre les drogues (Tele 5).
- Canal Plus:
- “Documental Naturaleza” i d’altres, “El partido del siglo”, “National Geographic”, “Abierto en canal” i “24 horas”.
- Canal Satélite Digital: Canals temàtics:
- Documanía, Discovery Channel, AXN (diversos dels seus programes són documentals), Viajar i Season.
- Vía Digital: Canals temàtics:
- Natura, Cultura, Hispavisión, Odisea i BBC Prime.