El rebel sense causa no existix
El 60% van afirmar que al seu centre s’havien registrat agressions entre alumnes en els tres últims anys. Un informe similar de 1992 fet a Holanda va revelar que el 25% dels xiquets havien sofrit actes intimidatoris greus (violència sistemàtica, física, sexual o psicològica) per part d’altres alumnes.
Ara bé, entre els jóvens regix també una violència menys visible, que genera igualment coacció, por i sofriment, i alhora reforça un estil de relació basat en el domini, la força i l’agressivitat, valors molt poc edificants per a persones que es troben en ple procés de formació i de creixement com a éssers humans, com a ens socials. El més fàcil és donar la culpa d’estos comportaments inexplicables (“però si tenen de tot”) a la influència de la televisió, els còmics, cert tipus de música o el cine, per la seua trivialització, i de vegades exaltació, amb què en ocasions aborden l’agressivitat i la violència. Però no podem conformar-nos amb esta reducció simplista del problema.
L’agressivitat és un instint consubstancial a l’ésser humà, i la violència (psicològica o física) apareix com el mitjà més ràpid per a aconseguir el que ens proposem. La persuasió comporta dificultats i exigix habilitats dialèctiques que no abunden entre els jóvens. De tota manera, ningú no és lliure de reaccions primitives, del caràcter agressiu per a defensar el territori propi. Reaccions que, quan es produïxen de forma reiterada, acaben formant una conducta. Els humans som l’única espècie animal que ha creat una cultura de la violència, i els mitjans de destruir l’oponent es fan cada vegada més específics i complexos.
Així, doncs, xiquets i jóvens naixen i creixen en un món violent. I no només parlem de guerres, ni tan sols d’agressions físiques. La violència que més afecta als xiquets prové d’un estil de vida (que envolta la família, l’escola i el carrer) en el qual un dels valors suprems és el control i la seguretat. Este estil de vida es manifesta en la defensa de la individualitat i en la col·locació de filferros punxonos al nostre territori individual. Les actituds violentes, en suma, s’arrelen amb facilitat en una societat competitiva que predica solucions individualistes i que oblida promocionar la dimensió social de les persones. Amb esta situació, resulta hipòcrit que ens espantem d’alguns xiquets que produïx la societat que hem creat. Des d’un punt de vista sociològic, per tant, les conductes violentes de xiquets i jóvens podrien interpretar-se com la conseqüència de la preponderància de l’individu davant l’interés comú.
No obstant això, per tal d’explicar les conductes violentes des d’una perspectiva psicològica, independentment del moment social en què es produïxen, es recorre a la part més íntima de l’ésser humà. Les malifetes es cometen, generalment, al costat d’un grup d’amics i s’actua espontàniament. Qui transgredix la norma se sent important i admirat pels seus amics, i l’acte mateix resulta estimulant: el xiquet o jove sap que els seus pares no ho aprovaran, però això només hi afegix un poc d’emoció. El que importa és l’aprovació dels amics, esta és la recompensa, i assumir el risc del càstig s’ho val. Els casos lleus de vandalisme i violència formen part del desenvolupament normal de xiquets i jóvens, provenen de la seua necessitat de sentir-se independents, rebels, o part d’un grup, el dels seus amics. Per entendre’ns: els sentiments que impulsen estos actes incívics són universals. Els xiquets busquen identificar-se com a individus i refermar-se com a membres d’un grup. En altres ocasions, busquen rescabalar-se d’accions que consideren injustes, protagonitzades per les figures d’autoritat: pares, professors, policia… Una de les viscudes com més injusta és la que convertix el xiquet en “invisible”, de manera que el menut o la menuda arriben a considerar que no se’ls té en compte o que no se’ls reconeixen els seus mèrits. Molts xiquets creixen en ambients en els quals senten que no tenen gaire valor, i poden (per l’excessiva tolerància familiar) fer practicament qualsevol cosa que li demane el seu grup. La necessitat d’acceptació pel grup pot induir a un comportament antisocial, especialment en l’adolescència: davant la desorientació, sentir-se part del grup (que, a voltes, és l’únic que elegixen) és el més important.
Els actes agressius són la gota que fa vessar el got; el problema gairebé sempre és previ. De vegades, el xiquet emet els “seus senyals” amb gran intensitat (un robatori, una baralla amb ferits, una agressió contra pares, un company o un professor) i sorgix el problema, ja ineludible. El “missatge” requerix respostes. La dels pares, encara que només siga el càstig, és imprescindible. Això serà millor que res. Per a un adolescent en plena època de rebel·lia, que es comunica mitjançant conductes reprobables, les seues accions són paraules no dites, és la seua opinió davant l’estat de les coses. Per això, el pitjor és el silenci o fer els ulls grossos. El rebel sense causa no existix, darrere del seu comportament s’amaga la necessitat d’expressar sentiments: està incòmode, es colpeja com un boig amb una vida que per a altres resulta suportable i de vegades feliç, i emet, desesperadament, senyals perquè l’ajuden o, almenys, l’atenguen.
Diferenciem estes conductes en comportaments de xiquets sociopàtics, que sempre han tingut dificultats per a distingir entre allò que és bo i roín, entre el que és correcte o inacceptable. Crònicament antisocial, no aprén de les conseqüències dels seus actes. Són casos aïllats, però poden ocórrer en qualsevol família.
Tant la família com l’escola, les autoritats i la societat mateixa, han d’abordar el tema amb la serietat i responsabilitat que requerix. Les línies que haurien d’inspirar la pedagogia de la tolerància, la convivència pacífica i el respecte, partixen d’una ètica no sols de convivència i d’educació per a la socialització (mitjançant la cooperació), sinó també del bon seny (conductes reflexives) i de l’educació per a la frustració. Des que un xiquet té 2 o 3 anys, ha de sentir, i saber, que hi ha pautes al seu voltant, que no és possible complir tots els seus capricis i que fins i tot algunes necessitats hauran d’esperar un temps per a ser satisfetes. Haurem d’ensenyar-los que els béns es reparteixen amb els altres xiquets, i assumir que això els causarà una decepció, per a la qual se’ls ha d’educar. L’educació familiar i escolar ha de ser rígida: tot no pot ser. Han de saber acceptar el no, i preguntar els perquès. I no ha de tolerar-se la burla o la falta de respecte al diferent (altres races, físics peculiars o molt poc afavorits; tímids, amb ulleres o pròtesi, “estudiosos”, mal vestits…)
Cal conrear, a la família i a l’escola, valors socialitzants basats en actituds com la de compartir les coses, respectar la diversitat de les persones i no satisfer de seguida les necessitats i desitjos dels jóvens i els més menuts. Per això resulta imprescindible que l’escola compte amb el suport gairebé incondicional dels pares, la primera actitud dels quals serà no desautoritzar els ensenyants davant dels fills, encara que no es compartisquen algunes de les seues decisions o estils pedagògics. Ningú no aprovaria, i menys encara assumiria, un sistema de valors proposat per una entitat desprestigiada i sense credibilitat. Als docents els convindria comptar amb el suport institucional necessari perquè les seues decisions davant les actituds antisocials foren recolzades pels pares i per l’autoritat educativa.
- La responsabilitat personal. És una qualitat que cal potenciar, i suposa que cadascú responga absolutament dels seus actes, sense excuses, i no amb allò de “ells van tindre la culpa”
- Les relacions socials. Han de facilitar la percepció que som ens sociables, que no estem sols en este món i que necessitem entendre’ns amb els altres. Les normes s’han de respectar. Han d’assumir-se com un necessari acotament de la llibertat individual, perquè esta puga expressar-se de veritat. Són conegudes, compartides i respectades per tots els membres de la família i per la comunitat escolar i d’amics.
- La comunicació. Basada en l’expressió personal i en l’hàbit d’escoltar. Frena l’aparició de les actituds violentes. Saber comunicar-se els ajuda a expressar-se, que se’ls entenga, i millora la seua autoestima. Qui sap comunicar el que sent és difícil que recórrega a opcions violentes per reivindicar-se, donar-se a conéixer o manifestar el seu rebuig davant de qualsevol situació.
- La responsabilitat personal. La qualitat que suposa que cadascú responga suficientment dels seus actes, sense llançar la culpa sistemàticament als altres.
- Les relacions socials, que faciliten la percepció pràctica que no estem sols en este món.
- L’imperi de la llei. El respecte a les normes establides, conegudes i acceptades per tots els qui han decidit conviure-hi.
- La comunicació. Basada en l’exercici sensat de l’expressió personal i en l’hàbit d’escoltar per tal de facilitar la comprensió dels altres, poder expressar els problemes amb paraules i retardar l’acció i les reaccions.