Valorar-se un mateix i aprendre a menjar, les claus

Valorar-se un mateix i aprendre a menjar, les claus

/imgs/20000401/alimentacion01.jpg
Els trastorns de la conducta alimentària, concretament l’anorèxia i bulímia nervioses, han estat presents al llarg de la història, però és en els nostres dies quan existix una major preocupació respecte a estes, a causa de la seua freqüència cada vegada major. El model actual de bellesa imposa un cos cada vegada més prim, i el mercat es troba envaït per infinitat de productes dietètics, que generen grans beneficis econòmics a costa de fer moltes persones esclaves del seu cos. Estos problemes afecten molt més a dones que no a hòmens (90% davant d’un 10%), i les seues repercussions són molt greus. S’estima que el 4% de les dones adolescents i jóvens mostra algun tipus de trastorn de la conducta alimentària, i el 20% d’este sector de la població apareix com a “grup de risc”. A més, l’anorèxia i la la bulímia es presenten en edats cada vegada més precoces o en edats mitjanes en dones adultes. Per tot això, els especialistes destaquen la importància del diagnòstic precoç, per previndre i actuar adequadament abans que la malaltia es desenvolupe.

Anorèxia, desig desmesurat d’aprimar

L’anorèxia nerviosa no només consistix a deixar de menjar per por d’engreixar, també suposa no agradar-se a un mateix, no acceptar-se com a persona. S’associa la primesa a la recerca de la perfecció i de la felicitat; per això, les persones afectades limiten la quantitat d’aliments que ingerixen. Quan la malaltia ja està avançada es produïx una distorsió de la imatge corporal: la persona es veu grassa encara que no siga així. Es tracta, generalment, de persones introvertides que tendixen a aïllar-se. Els períodes de semidejuni i activitat intensa s’entremesclen amb períodes de grans fartades, seguits de vòmits autoinduïts; s’utilitzen productes aprimadors, laxants i diürètics, o es fa exercici excessiu, fet que conduïx a un gran deteriorament físic i orgànic.

Bulímia, obsessió pel menjar i el pes

La bulímia nerviosa afecta a persones insegures, que no se senten satisfetes amb elles mateixes i s’obsessionen pel menjar i el pes corporal. Els malalts de bulímia mengen grans quantitats d’aliments en un espai curt de temps (fartades), després del qual adopten mecanismes compensatoris: vòmits o purgues i hiperactivitat, amb intensos sentiments de culpabilitat i automenyspreu; un cercle viciós difícil de tallar, però no impossible.

Pot desencadenar-se per diferents motius, però en destaquen els estats emocionals adversos, les dificultats en les relacions i la sensació de gana deguda a les restriccions en l’alimentació practicades durant el dia. L’edat d’inici sol ser més tardana que en l’anorèxia. Les fartades i vòmits es produïxen d’amagat, la persona porta una doble vida. És comú l’ús de laxants, de diürètics i de productes aprimadors. Hi ha un fort temor a no parar de menjar de forma voluntària i poca capacitat per controlar els impulsos, la qual cosa de vegades ocasiona problemes amb l’alcohol, les drogues i la conducta sexual. Al contrari del que ocorre amb l’anorèxia, l’aspecte dels afectats de bulímia sembla saludable: el pes és normal o fins i tot hi ha excés de pes, de manera que resulta difícil detectar el trastorn exteriorment.

Causes de l’anorèxia i de la bulímia

Les causes són, en tots dos trastorns, tan múltiples i variades com els malalts que les patixen; no obstant això, el 80% dels casos apareix quan es comença una dieta d’aprimament sense cap tipus de control professional. També es relaciona l’inici amb la no acceptació dels canvis corporals durant l’adolescència, amb un increment ràpid de pes, amb canvis importants en la vida, amb complexos referents al físic, amb problemes de relació… Respecte a factors relacionats amb l’alimentació, és necessari fugir de les dietes sense control professional, dedicar temps a parlar sobre la grassesa o la primesa, evitar l’anarquia en horaris i menjades i aparcar els conflictes emocionals entorn de l’alimentació (de vegades, les principals menjades es convertixen en autèntiques batalles campals que poden crear rebuig cap als aliments).

Greus conseqüències

En situacions límit d’anorèxia i a causa de la pèrdua de pes i el gran desgast físic, apaereixen estats de màxima desnutrició, caiguda del cabell, pell seca i moradenca, ungles trencadisses, alteracions hormonals que produïxen amenorrea (la regla desapareix), alt risc d’osteoporosi i lanugen (borrissol fi per tot el cos), insomni, hipotèrmia (sensació de fred fins i tot a l’estiu), restrenyiment i sacietat precoç, bradicàrdia (disminuïx el nombre de batecs per minut del cor), baixades de tensió arterial, arítmies, possible aturada cardíaca i fins i tot la mort (5-10% dels casos).

En la bulímia, els vòmits produïxen augment de la mida de les glàndules salivals, desgast de l’esmalt dental, càries, danys en genives i paladar, inflamació de la gola, gastritis, vòmits de sang, reflux i ardors, deshidratació i hipokalièmia (baixos nivells de potassi a la sang que poden produir debilitat muscular, tremolors, arítmies i, en casos extrems, fallada cardíaca). Si les fartades i els vòmits són severs, hi pot haver esquinç esofàgic i ruptura gàstrica en el pitjor dels casos. L’abús de laxants produïx diarrees, dolors abdominals, còlics, intestí mandrós i mala absorció de certs nutrients. Si s’utilitzen diürètics, s’intensifica el risc de deshidratació i de pèrdues de potassi, amb conseqüències més o menys greus.

Tractaments dels trastorns de la conducta alimentària

A causa del seu origen multicausal, la teràpia ha d’incloure mesures encaminades a resoldre les possibles complicacions orgàniques, un pla de recuperació de pes en cas necessari, psicoteràpia personal i/o familiar i, en alguns casos, medicació. El tractament pot ser ambulatori o, si la malaltia està molt avançada i necessita intervenció dràstica, hospitalari.

Des del punt de vista dietètic i nutricional, els objectius del tractament en cas d’anorèxia nerviosa són detindre la pèrdua de pes i cobrir les necessitats nutricionals mínimes de la persona. S’ha d’aportar, de forma progressiva, una major quantitat d’aliments bàsics, fins a assolir el nivell adequat considerant l’edat, sexe, talla i pes real a l’inici del tractament. Han de reestructurar-se, paral·lelament, els hàbits alimentaris, de manera que la seua dieta siga completa, equilibrada i ben distribuïda al llarg del dia. Els aliments a incloure al menú han d’establir-se d’acord amb el que la persona ingerix espontàniament, augmentant-ne la varietat i la quantitat segons la tolerància i l’evolució, per la qual cosa la motivació i disposició del malalt a acceptar les orientacions dietètiques són essencials. Els canvis en l’alimentació han de realitzar-se a poc a poc, amb temps perquè s’establisquen els canvis psicològics necessaris per a acceptar l’increment de pes. La millora del pes és un índex d’evolució favorable, encara que de vegades el pacient s’intranquil·litza si observa que és molt ràpid, en especial al principi del tractament. Per això, ha d’explicar-se que este augment inicial procedix de la rehidratació i no d’una acumulació de greix; este aclariment evita que la persona es preocupe. Els canvis en l’alimentació han de fer-se amb prudència. No és una actitud sensata presentar plats abundants, perquè els rebutjaran. La introducció d’aliments refusats inicialment ha de ser paulatina. És imprescindible ensenyar de nou a menjar, procurant abandonar la creença que tot engreixa.

En persones amb bulímia, el control de pes es convertix en un objectiu secundari, l’objectiu primordial serà el control de les crisis. S’ajudarà la persona a adquirir hàbits adequats en tot el que concernix a la conducta alimentària: fixar horaris regulars de menjades, establir-ne almenys 3 o 4 al dia sense ometre’n cap i dedicar-los el temps necessari, i evitar sempre les dietes estrictes i els períodes llargs de temps sense prendre cap aliment.