La vacunació, essencial per a evitar infeccions
La presència d’animals de companyia en carrers, parcs, jardins o passejos s’ha convertit en habitual. La normativa obliga a vacunar-los i assegurar-los, però això no significa de cap manera que tots els propietaris de mascotes complisquen este precepte. És molt freqüent que els amos de les mascotes només es mentalitzen de la necessitat (i obligació legal i cívica) de vacunar-les després d’una mossegada. És llavors quan s’adonen que la cartilla de vacunació del gos o gat es troba incompleta. Però no només estos dos animals generen problemes de seguretat als ciutadans. Insectes, aranyes i fins i tot escurçons haurien de prendre’s també en consideració quan es parla de mossegades o picadures, ja que les ferides que causen tenen una gravetat similar.
Les notícies sobre atacs de gossos a persones, als quals causen greus lesions i fins i tot la mort, s’han multiplicat últimament als mitjans de comunicació. Però les que ocorren més sovint i no constituïxen cap notícia són les mossegades de gossos, especialment a xiquets, que no ocasionen lesions greus però que suposen un perill per a la salut. Es calcula que els gossos són responsables del 80% de les ferides per agressió d’animals domèstics que s’atenen als centres de salut del nostre país. Una de cada cinc d’estes ferides arriba a infectar-se. Els més afectats són jóvens, generalment amos i especialistes en animals, que sofrixen mossegades i laceracions a les extremitats inferiors, als avantbraços i a les mans.
En el cas dels xiquets, les lesions es produïxen preferentment al cap i al coll, encara que s’han registrat casos en els quals poderosos gossos han ocasionat danys amb greus seqüeles en altres parts del cos. La infecció és una complicació habitual i pot comportar conseqüències devastadores, ja que els gossos tenen una abundant flora bucal, polimicrobiana. Esta flora inclou, entre d’altres, gèrmens com l’estafilococ daurat, la pasteurel.la multocida i l’estreptococs del grup D, a més del temut Clostridium tetani, responsable del tètanus i que es pot trobar per terra, en excrements i fins a la mateixa pell de l’animal.
Si la ferida s’infecta, la zona infectada es posa roga, s’unfla i arriba a supurar. Si no és tractada farmacològicament de forma adequada, pot estendre’s la infecció i aparéixer episodis de linfangitis i inflamació dels ganglis regionals.
Encara que menys freqüents que les de gos, les mossegades de gats s’infecten amb més facilitat, ja que estos felins tenen els incisius molt afilats i penetren profundament en el teixit. Les seues mossegades es poden convertir en especialment perilloses quan es localitzen pròximes a una articulació o en una zona en la qual l’os és molt superficial, ja que es compliquen amb artritis o osteomielitis, infeccions de l’articulació i de l’os, respectivament.
Tant gossos com gats poden transmetre la ràbia o el tètanus, dues greus infeccions que poden resultar fins i tot mortals. Si una persona és mossegada per un d’estos animals, ha d’identificar l’animal i retindre’l per comprovar si l’han vacunat tal com la norma exigix. Tant si ho està com si no, l’afectat ha de traslladar-se a urgències perquè es tracte adequadament la ferida i la desinfecten. El pacient ha de sotmetre’s, naturalment, als tractaments prescrits pel metge. Tot això sense oblidar la visita al veterinari amb l’animal involucrat en l’esdeveniment i amb el seu amo, que haurà d’informar de l’estat de vacunació de la seua mascota. A més, podrà conéixer les conseqüències que pogueren derivar-se de l’agressió que ha comés el seu animal. A l’afectat se li administren habitualment antibiòtics de manera profilàctica, especialment si la mossegada s’ha produït en les proximitats d’ossos i articulacions. La immunització antitetànica ha de fer-se sempre, pel fet que moltes persones no han rebut dosi de reforç de la vacuna i el seu nivell d’anticossos específics davant del tètanus és baix. L’opció de la immunització antiràbica cal tindre-la en compte sempre que no s’identifique l’animal o no estiga vacunat contra la ràbia.
No obstant això, no només els gossos i els gats mosseguen. Amb l’arribada del bon temps, les excursions al camp estan a l’ordre del dia i allà toparem amb una sèrie d’animals i insectes, aparentment innocus, molt capaços de desbaratar-nos la jornada. Les picadures d’heminòpters, com borinots, vespes, abelles i formigues, resulten molestes i doloroses, ja que el verí d’estos insectes conté histamina, bracidinines, hialuronidasa i serotonina, responsables dels símptomes que originen les picadures. Es tracta, en la majoria dels casos, de símptomes benignes: la zona s’unfla, es fa roja i sorgix una sensació de coïssor amb picor. Les molèsties desapareixen, normalment, espontàniament a les poques hores i quasi no causen problemes si, només produir-se la picadura, s’aplica algun dels productes farmacèutics específics per a este problema. S’aconsella incloure a la motxilla un tractament per a les picadures si es va al camp, a la muntanya, de càmping o d’excursió. En alguns casos, una picadura d’abella o de vespa pot desencadenar un quadre d’hipersensibilitat immediata: apareixen edemes generalitzats, broncoespasmes amb sensació d’ofec i, en els casos més greus, edema deglotis i fins i tot un xoc anafilàctic, que pot ser mortal si no s’aplica el tractament adequat de forma immediata. Les persones amb hipersensibilitat necessiten, davant d’estes situacions, un tractament de desensibilització progressiva que, normalment, resulta efectiu.
Les aranyes són artròpodes molt temuts, encara que sense cap motiu, ja que al nostre país tan sols dues espècies poden ocasionar algun disgust. Una d’elles és la viuda negra, la mossegada de la qual produïx un intens eritema, com una urticària, molt dolorosa i que en casos greus pot provocar símptomes generals (suades, agitació i convulsions). L’altre aràcnid que cal tindre en compte és la taràntula, amb molt mala premsa però no tan perillosa com es creu, ja que la seua picadura només produïx, normalment, manifestacions locals: dolor, coïssor i unflament. Les picadures d’aranyes han de ser tractades amb desinfecció local i profilaxi antitetànica, a més del tractament local per a eliminar els símptomes esmentats.
Com a espècies verinoses que caldria considerar a Espanya només esmentarem dos escurçons (Vipera Àspid, al nord de la península, i Vipera latasti a la resta del país) que ocasionen mossegades, especialment al març i a l’abril. La resta de serps, a excepció de la bastarda o de Montpellier, no comporten cap perill. La mossegada d’un escurçó es reconeix per dos punts separats per uns 8 mil·límetres entre ells, mentre que les serps marquen una filera de dents sense quasi separació. El verí de l’escurçó conté enzims que maten les cèl·lules i coagulen la sang, i hemolítics, que provoquen la ruptura dels eritròcits. Segons la quantitat de verí inoculat, la sintomatologia pot ser lleu, amb inflament de la zona, o més greu, amb reacció local intensa, nàusees, i vòmits. En els casos més greus, el verí pot ocasionar una fallida renal i coagulació intravascular disseminada.
- Immobilitzeu la zona afectada, ja que com més es moga, més es disseminarà el verí
- No hi apliqueu un torniquet
- No xucleu la ferida
- Emporteu-vos la víctima al centre sanitari més pròxim amb la màxima urgència perquè se li administre sèrum antiescurçó o sèrum antiofidi, a més del tractament contra les mossegades.