Més complicades de diagnosticar que de curar
Els termes dermatitis o èczema s’utilitzen per a denominar les afeccions de la pell en què la lesió fonamental és una erupció cutània superficial. S’inicien com un enrogiment i després es transformen en pàpules i vesícules que exsuden un líquid serós, que amb el temps es cronifiquen i fan que la pell s’engrossisca. Els èczemes poden ser de causa endògena, quan no hi ha un agent extern que n’inicie l’afecció, com és el cas de la dermatitis atòpica i la seborreica, o bé l’exògena, com la dermatitis de contacte irritativa i al.lèrgica, en les quals un agent exterior en provoca l’afecció. Són aquestes últimes les que més incidència tenen en la població.
És una reacció inflamatòria enfront d’un producte irritant que té efecte tòxic sobre la pell. És la dermatitis de contacte més habitual: la majoria de les persones la pateixen de la mateixa manera si entren en contacte amb l’agent, que pot ser un dissolvent, un detergent, determinats sabons, àcids i àlcalis… Quan es produeix aquest tipus de dermatitis, la pell pot respondre de forma diferent, depenent de la concentració del producte, l’extensió afectada o del temps d’actuació. Es cura quan es deixa d’estar en contacte amb l’agent irritant causant. No hi ha participació del sistema immunològic, no hi ha sensibilització prèvia i apareix al primer contacte amb el producte. La dermatitis irritativa pot ser, en alguns casos, el pas previ per al desenvolupament d’una dermatitis al.lèrgica.
Aquest altre tipus de dermatitis de contacte es produeix per una reacció d’hipersensibilitat retardada. En contactes previs amb la substància el subjecte es va sensibilitzant, fins que arriba un moment en què desenvolupa l’èczema de forma més o menys virulenta. Els productes capaços de produir al.lèrgia es denominen al.lergògens. La seua llista és interminable. Els més freqüents són:
- Níquel: present en els productes de bijuteria i en alguns metalls. Hi ha un 5% de la població sensibilitzada al níquel.
- Cobalt: pot participar en una al.lèrgia encreuada amb el níquel, a què es troba moltes vegades associat.
- Crom: es troba àmpliament estès per la naturalesa i s’utilitza en indústries de la pell, fotogràfica, de l’acer, tints i en la construcció, on es pot trobar associat al cobalt i al níquel i provoca la dermatitis al.lèrgica per ciment. També és present en alguns pigments blaus (alerta amb els tatuatges!).
- Mercuri: molt utilitzat en l’àmbit sanitari, però també en la fabricació de desinfectants, cosmètics, amalgames dentals, pesticides…
- Cosmètics, bàlsam del Perú, tints de perruqueria, perfums, colònies… contenen moltes vegades substàncies de poder al.lergènic.
- Gomes i làtex: pel seu ús molt estès, cada vegada generen més al.lèrgies. Guants, botes, productes mèdics de protecció, preservatius, roba íntima, sabatilles d’esport… les fonts de contacte són innumerables.
- Medicaments aplicats tòpicament: com la neomicina, un antibiòtic molt utilitzat en pomades, o els anestèsics tòpics.
- Heura, alzina, sumac verinós i altres plantes: poden tenir un efecte irritatiu i al.lèrgic potent.
Una forma molt especial de dermatitis és la generada per alguns productes que, només tocant la pell i ser exposats a la llum solar, provoquen una al.lèrgia. Fins i tot hi ha persones que tenen una reacció anòmala a la llum, coneguda com a fotosensibilitat i que es pot manifestar de forma aguda o crònica. Hi ha diversos tipus de fotosensibilitat aguda, com la urticària solar (picor intensa als pocs minuts d’exposar-se al sol), la fototòxia (cremades solars que apareixen hores o dies després d’exposar-se al sol i poden durar dies, setmanes o mesos), la fotoal.lèrgia (en les àrees exposades al sol es desenvolupen èczemes), l’erupció lumínica polimorfa (erupció amb pàpules i vesícules que apareix hores o dies després de l’exposició al sol, més freqüent en dones a partir dels 30 anys) o el lupus eritematós subagut (en les persones que pateixen de lupus eritematós, l’exposició al sol els genera aparició de lesions cutànies).
El diagnòstic de la dermatitis de contacte al.lèrgica és, generalment, complicat i requereix una activitat gairebé detectivesca de l’especialista. Si l’èczema apareix en la zona on es posen arracades, penjolls, rellotge o anells, la conclusió és clara: els causants poden ser el níquel o el cobalt. Però algunes vegades les indagacions es compliquen, atès que alguns al.lergògens que produeixen lesions cutànies poden arribar via inhalatòria o digestiva.
El diagnòstic es basa en l’historial clínic i en la realització de proves epicutànies o proves del pegat, que són el millor mètode per a determinar quines substàncies són les responsables de l’al.lèrgia. En aquestes proves s’apliquen sobre la pell, en la part superior de l’espatlla, els productes sospitosos, agrupats en bateries. Es cobreixen amb pegats i es mantenen durant dos dies seguits. Després de la primera lectura a les 48 hores, se’n fa una segona a les 72-96 hores per veure com reacciona la dermis. Cal ser un bon expert per a fer una interpretació correcta dels resultats.
El tractament de la dermatitis de contacte passa per eliminar tot contacte amb la substància que la genera, que és fàcil una vegada determinat quin n’és l’agent causant. No sempre és senzill trobar-lo, per això algunes vegades cal fer temptejos que poden desesperar el pacient. En el món laboral és freqüent la utilització de cremes barrera que actuen a manera de defensa entre la pell i el producte que causa la dermatitis.
En la fase aguda són eficaces les compreses humides amb permanganat potàssic i/o sulfat de coure i l’aplicació de corticoides tòpics, entre els quals en l’actualitat hi ha una gran varietat. Algunes voltes les lesions s’infecten i cal aplicar antibiòtics localment. En la fase aguda, caracteritzada per vesícules i exsudació, no és aconsellable utilitzar pomades o cremes, mentre que en la fase crònica -de lesions seques i costroses- resulten eficaces les cremes o pomades amb esteroides durant breus períodes de temps, així com emol.lients per a “estovar” la pell lesionada. Si la picor és molt molesta es poden prendre antihistamínics.
La lesió cutània típica de la dermatitis de contacte al.lèrgica és el denominat èczema, en la formació del qual se succeeixen diverses fases. L’aguda o inicial comença amb un enrogiment de la pell i l’aparició de petites vesiculetes que es trenquen i exsuden un líquid serós. En la fase següent, anomenada subaguda o intermèdia, es comencen a dessecar les lesions i es forma una crosta. En la fase crònica, la pell se seca, s’endureix i es fa més grossa. Sorgeixen fissures que es poden estendre a altres zones i que fins i tot poden arribar a sagnar. La zona afectada ofereix un aspecte una mica desagradable. En totes les fases se sofreixen picors. Els èczemes poden ser especialment molestos quan se situen en zones del cos pròximes a les articulacions, perquè amb alguns moviments s’estira la pell i la zona de l’èczema fa mal (per exemple, en els dits de les mans).