Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa >

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Problemes en parella: la monotonia : L'avorriment es pot evitar

Cal modificar actituds i canviar algunes pautes externes

/imgs/20040901/img.psicologia.01.jpg
En les parelles que porten convivint un cert temps hi ha la possibilitat que la rutina d’allò establert diàriament convertisca la relació en una inèrcia sense sorpreses. Els dies passen sense que no passe res de nou. Hi ha la sensació que ja està tot dit, el sexe ha deixat de ser una novetat, els silencis acaben pesant i es creu tenir un coneixement exhaustiu de les reaccions de l’altre. Sens dubte, l’avorriment amenaça de convertir-se en el tercer company de viatge.

Però l’avorriment es pot evitar. Com a emoció negativa, ens porta a percebre la vida buida i sense sentit; com a actitud personal, condueix al bloqueig mental i paralitza la possibilitat d’emprendre iniciatives per a sortir d’una situació rutinària. Encara que hi ha persones amb tendència a convertir l’avorriment en un estat d’ànim permanent, generalment estar avorrit és una sensació esporàdica, relacionada amb l’apatia i la pobresa de vida afectiva i social en un determinat moment. En qualsevol dels casos, l’avorriment ennuvola les perspectives de futur, redueix les relacions personals i disminueix l’interès pel que ens envolta. Per això, esdevé fonamental combatre’l. Ho faran amb menys afany les persones que s’han establert en la rutina i en un estil de vida ritual que, almenys en aparença, els proporciona seguretat i els evita riscos. Aquesta actitud individual podria perjudicar, o beneficiar si així es vol, aquesta persona. Però quan es viu en parella és molt possible que genere conflictes, personals i comuns.

La relació individual amb l’avorriment

L’avorriment és conseqüència de la motivació, o més aviat de la falta d’aquesta. Si la motivació és interior, el que mou la persona procedeix del propi interior; si és exterior, els estímuls que ens mobilitzen procedeixen de les circumstàncies que ens envolten.

Quan hi ha motivació interior i exterior el resultat final és positiu i les emocions gratificants estan assegurades. És poc probable que l’avorriment no passe de ser una cosa esporàdica. Si hi ha motivació interior però l’entorn no afavoreix, l’individu es mou a pesar de les circumstàncies i amb un cert grau de dificultat, però el seu esforç per modificar l’àmbit té moltes possibilitats que amb això abandone l’apatia. Si hi ha motivació des de fora però falta el dinamisme intern, l’individu es mou molt a pesar seu i el moviment sol ser de poca qualitat i curta durada. L’avorriment serà un condicionant gairebé innat.

Quan no hi ha ni motivació interior ni exterior, la persona cau en l’abúlia, l’apatia i la desmotivació. En definitiva, conviu amb l’avorriment.

La relació de la parella amb l’avorriment

Quan les dues persones de la parella gaudeixen de dinamisme personal, es pot dir que, encara que les circumstàncies repetitives de la vida en parella induïsquen a la rutina, hi ha la possibilitat que a base de comunicació i diàleg autèntic es tracten d’introduir variables que facen la convivència menys pesada.

Si un dels dos manca de dinamisme interior, es converteix en un pes per a la parella que intentarà tirar de l’altra persona proporcionant iniciatives noves que tindran poca probabilitat de ser acceptades. En aquesta situació poden sorgir la fatiga i el desànim per a emprendre la recerca de novetats.

En el cas que cap dels dos tinga prou entusiasme, la vida en parella es converteix per consens tàcit en una coexistència tolerada que es caracteritza per compartir la satisfacció de les necessitats bàsiques per a seguir vivint d’una manera aparentment digna, però evidentment tediosa. Ocorre moltes vegades que, si bé s’ha establert tàcitament l’acord de viure avorridament junts la resta de les seues vides, algun dels dos o tots dos busquen fora la novetat, els estímuls que li tornen les il.lusions i les iniciatives. No té per què ser un amant. Unes vegades és el treball, d’altres seran noves amistats no compartides per ambdós o la recuperació de velles aficions individuals, etc. És com si s’experimentés, i es corroborés, que l’autèntica vida, almenys la més estimulant, està fora de la parella.

Moltes vegades, quan no se suporta més el tedi i sense haver produït situacions extremes, la parella es dissol.

Com combatre l'avorriment en la parella?

En primer lloc, ha d’haver-hi interès a combatre’l, que se suavitze la rutina i es reestablisca l’entusiasme per la convivència. Els escèptics solen ser poc proclius als intents per canviar, bé perquè quan ho han intentat no ha funcionat, bé perquè no volen fer canvis en la seua persona amb l’excusa que l’altra tampoc canviarà.

Per a evitar l’avorriment i assegurar-se una millor qualitat de la convivència és necessari:

Modificar les actituds interiors

  • Cal que cadascun dels dos crega fermament que “a la seua edat” és possible canviar.
  • És necessari que cadascú crega en la seua pròpia potencialitat, que moltes vegades es desconeix o no s’aprecia.
  • És imprescindible que cadascú crega que l’altra persona també és capaç de moltes coses, encara que fins al moment no ho haja demostrat.
  • És vital que cadascú redescobrisca al seu interior qualitats amagades que segurament té i encara no s’han manifestat.
  • Pot ser fins i tot interessant acudir a ajudes externes professionals per a recolzar-se en aquest procés de redescobrir la vàlua personal.

Alterar algunes circumstàncies externes

  • Cal arriscar-se que passen coses noves, probablement no subjectes a un control total.
  • Deixar que les sorpreses tinguen un paper en la vida diària, per molt petites que siguen, satisfà a qui és objecte i a qui les procura.
  • Establir nous escenaris. Visitar llocs diferents junts, encara que siga un a l’any.
  • Compartir noves relacions en actes culturals.
  • Conrear aficions i distraccions no conegudes.
  • Per a tot això cal un cert grau de valentia, de perdre la por al ridícul, al control social i acceptar la possibilitat que alguns dels nous intents siguen un fracàs, perquè serà un fracàs comú.

Quan una parella s’involucra en aquest tipus de canvis, tant en l’actitud personal com en la modificació de les circumstàncies i els hàbits, és imprescindible parlar sobre el que s’està intentant aconseguir a fi de valorar el procés, conèixer com ho viu cadascú i valorar si és necessari rectificar o introduir una altra sèrie de variables. I igual que es té cura del procés conjunt, cal tenir cura també del viratge individual. Per a fer-ho, ha d’haver-hi el consens que cadascú tinga una certa vida pròpia que procure una convivència serena. Que dues persones s’estimen suposa, entre moltes altres coses, l’habilitat per a crear espais que faciliten que l’altra persona siga ella mateixa, que tinga el seu propi espai no compartit.

Paginació dins d’aquest contingut

  •  No hi ha cap pàgina anterior
  • Ets a la pàgina: [Pág. 1 de 1]

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions
Fundació EROSKI

Validacions d’aquesta pàgina

  • : Conformitat amb el Nivell Triple-A, de les Directrius d’accessibilitat per al contingut web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validació del W3C indicant que aquest document és XHTML 1.1 correcte
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validació de feedvalidator.org indicant que els nostres titulars RSS tenen un format correcte