«Pedibús»: una altra manera de moure's
És protagonista de la mobilitat urbana i condiciona la manera d’estructurar les ciutats. Encara depenem en excés del cotxe privat, i això té conseqüències serioses en les nostres vides: més embussos, més contaminació i una pitjor salut. Tot són desavantatges. En aquest punt, apareix el “pedibús”, una iniciativa cada vegada més utilitzada a tot el món, que pretén canviar aquesta situació.
S’anomenen “pedibús” aquelles iniciatives per mitjà de les quals s’organitzen grups d’escolars per a arribar a peu a escola, això sí, sempre acompanyats d’un adult o més. Els avantatges són nombrosos:
- Ambientals. Els cotxes són la principal causa de contaminació atmosfèrica a les ciutats perquè emeten gasos nocius, com els òxids de nitrogen (NOx), i també contribueixen al canvi climàtic perquè expulsen gasos com el diòxid de carboni (CO2). El “pedibús” redueix l’ús dels cotxes particulars i millora així la qualitat de l’aire urbà. A més, és un sistema d’educació ambiental que inculca als més joves les bondats de caminar i de no utilitzar el cotxe.
- Sanitaris. El rendiment intel.lectual i físic dels estudiants millora, alhora que sofreixen menys problemes d’obesitat, segons diversos estudis científics.
- Econòmics. Com que es redueix l’ús del cotxe privat, els seus usuaris gasten menys en combustible i en manteniment. La reducció de la contaminació es tradueix en un menor impacte per a la salut ciutadana i, per tant, en una menor despesa per a la sanitat pública. Com que es redueixen els embussos en les hores punta, la productivitat millora.
- De seguretat viària. Els automobilistes condueixen amb més cura quan veuen els estudiants en grup i amb una senyalització adequada. Es beneficien així tant els integrants del “pedibús” com les zones per on transcorre el grup. Els accessos als col.legis esdevenen més transitables i menys caòtics, i es redueix el risc d’atropellament.
- Psicològics. Caminar és més relaxant que anar amb cotxe. A més, segons una enquesta feta als participants d’una iniciativa de “pedibús” a Sant Sebastià, els nens prefereixen aquesta forma de desplaçar-se quan la proven i es fan més autosuficients i responsables amb ells mateixos i amb els més petits del grup.
- Socials: Els estudiants fan amistats i interactuen entre ells i amb els responsables del grup.
Les possibilitats per a organitzar un “pedibús” són diverses. Els grups es poden organitzar de manera informal, per exemple entre diverses famílies d’una urbanització, un carrer o un barri. El fet de poder alternar el desplaçament i la vigilància dels escolars evita que els pares o els avis se n’hagin de fer càrrec sempre.
Si els alumnes es troben massa lluny per anar caminant, es pot combinar amb altres sistemes de desplaçament més sostenibles, com el transport públic o la bicicleta. En aquest últim cas, s’han engegat diverses iniciatives anomenades “bicibús”. I si no hi ha més remei que utilitzar el cotxe, almenys es pot aparcar en un punt de trobada des d’on es pugui acabar el recorregut a peu.
D’altra banda, la millora de la qualitat viària i ambiental d’un municipi és una bona raó perquè ajuntaments, diputacions o qualsevol ens local o regional organitzin sistemes més formals de “pedibús”. Perquè el projecte tingui èxit, és essencial la coordinació de tots els interessats: centres educatius, associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) i els responsables i experts institucionals de mobilitat urbana. La realització d’un estudi previ amb les millors rutes, la senyalització de les zones de trànsit del “pedibús” o, fins i tot, la pacificació del trànsit per aquestes rutes o una informació i una campanya d’educació i sensibilització adequades també són fonamentals.
Les noves tecnologies també ajuden els impulsors dels “pedibusos”. Trazeo és una aplicació mòbil que facilita la creació de grups de “pedibús” i el seu seguiment. Els seus usuaris poden comunicar-se entre ells, visualitzar en un mapa per on va el grup i el moment en què arriben al centre. A més, informa dels quilòmetres recorreguts, de l’exercici realitzat pels nens i de l’estalvi de combustible o del CO2 no emès pel fet d’evitar el cotxe.
La idea del “pedibús” es va crear a Austràlia el 1992. El seu impulsor va ser David Engwicht, un activista que lluita des de fa dècades per reduir l’impacte dels cotxes a les ciutats. El walking school bus (autobús escolar caminant), com el va batejar, es va estendre a Nova Zelanda, els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit i alguns països d’Europa. El 2000, es va reservar l’octubre com el mes internacional d’anar a peu a l’escola, l'”Iwalk”, i uns 40 països d’arreu del món prenen part en aquesta iniciativa en l’actualitat.
A Espanya es poden trobar diversos programes de “pedibús”. Impulsats en la majoria per institucions públiques i centres escolars, reben noms molt variats: “Bus a peu” a Granollers, «Camins Escolars» a Pontevedra, «Camí a escola, camí amable i segur» a Puerto Real, «Rutes Escolars Segures» a Àvila, «Rutes Segures» a València o «Camins Escolars» a Rivas (Madrid).