Més compassiva amb el medi ambient
L’agricultura convencional desplega en els sòls de cultiu pràctiques utilitzades des de temps immemorials, però que esdevenen perjudicials per al medi ambient. Tècniques com la crema de les restes de la collita (rostolls) o el volteig del sòl o llaurada (conreu) per controlar les males herbes i preparar el llit de sembra, incrementen problemes com l’erosió i la compactació del sòl. A més, algunes d’aquestes tècniques convencionals contaminen les aigües superficials amb fertilitzants i pesticides, disminueixen la matèria orgànica del sòl i augmenten l’emissió de CO2 a l’atmosfera. Però hi ha una altra forma més acurada de cultivar la terra, l'”agricultura de conservació”, que consisteix en una sèrie de pràctiques agronòmiques que permeten un maneig del sòl que n’altera menys la composició, l’estructura i la biodiversitat, i el defèn de l’erosió i la degradació.
Algunes de les seves tècniques són la sembra directa sense conreu, el conreu reduït a la mínima expressió, la no incorporació -o la incorporació parcial- de les restes de collita, i l’establiment de cobertes vegetals per a protegir el sòl en cultius llenyosos (arbres i arbustos utilitzats per a l’obtenció de fruits o planta forestal).
Segons sembla, l’agricultura de conservació és tan rendible com la convencional, si bé exigeix unes despeses inicials de maquinària específica per a la sembra.
Aquest tipus d’agricultura incorpora tècniques que redueixen, canvien o eliminen la llaurada del sòl i eviten la crema de rostoll per a mantenir una cobertura suficient de residus vegetals en el sòl al llarg de tot l’any. D’aquesta forma, el terreny queda protegit de l’erosió i de l’aigua de la pluja, al mateix temps que augmenta de forma natural la seva estabilitat, el contingut orgànic i el nivell de fertilitat. Tot això contribueix a disminuir en gran manera la contaminació de les aigües superficials i l’emissió de CO2 a l’atmosfera, a més d’afavorir la biodiversitat.
El que s’aconsegueix amb l’agricultura convencional, en la que la majoria de les operacions de cultiu estan dirigides a deixar anar la terra, és precisament tot el contrari. Amb el conreu augmenta el volum d’oxigen en la terra, i això suposa una mineralització major i una reducció de matèria orgànica del terreny, que és, al mateix temps, el substrat per a la vida del sòl. L’experiència ha demostrat que les tècniques conservacionistes superen de llarg la mera reducció del cultiu mecanitzat.
En una terra que no es llaura durant molts anys, els residus de la collita hi romanen en la superfície i produeixen una capa de cobertura vegetal. Aquesta capa protegeix la terra de la pluja i el vent, i n’estabilitza la humitat i la temperatura en els estrats superficials. Així, aquesta zona es converteix en hàbitat propici per a diversos organismes, des de grans insectes fins a fongs i bacteris. Aquests organismes maceren la floridura, en mesclar-se i incorporar-se a la terra i la descomponen perquè es converteixi en humus i contribueixi a l’estabilització física de l’estructura de la terra. Al mateix temps, aquesta matèria orgànica de la terra compleix una funció d’emmagatzemament per a l’aigua i els nutrients.
L’agricultura de conservació ha sigut promoguda en diversos llocs del món. S’estima que el 2001 hi havia 60 milions d’hectàrees dedicades a la sembra directa en tot el planeta. Espanya, amb els seus 1,2 milions d’hectàrees dedicades a aquest tipus d’agricultura d’un total de 15 milions d’hectàrees cultivades, ocupa un bon lloc en el rànquing de països. La península Ibèrica és una de les zones en què l’agricultura de conservació pot aportar més beneficis. Les seves condicions climatològiques i topogràfiques són perfectes per a afavorir els processos erosius, accentuats en les últimes dècades amb el conreu intensiu. El 50% del sòl agrari sofreix un risc d’erosió mig-alt, i en algunes regions, la proporció arriba a un 70%.
A principis dels anys 1980, es van iniciar al nostre país una sèrie d’assajos per a estudiar l’adaptació d’aquests tècniques a l’ecosistema de la Península, donats els avantatges potencials i l’alta adaptació amb què ja comptava en altres parts del món. Alguns d’aquests assajos tenen ja 15 anys, i tots han demostrat una viabilitat econòmica interessant, amb estalvis de costos i temps, que s’afegeixen als avantatges mediambientals i agronòmics.
L’aplicació més alta correspon als cereals d’hivern (blat i ordi) amb unes 700.000 hectàrees, i al blat de moro, amb 50.000 hectàrees. Actualment s’està estenent a altres cultius, com la colza, el pèsol, el cigró, la remolatxa, el lli, el cotó… Quant als cultius perennes, el sistema de cobertes vegetals s’està difonent en oliverars, arbres fruiters (cítrics, pereres, presseguers i vinyes) i en sistemes forestals (eucaliptus, deveses, repoblacions forestals). El conreu, en obrir la terra, acaba amb la coberta natural i desagrega les partícules del sòl. Cobrir el sòl és la forma més eficaç de lluitar contra la seva erosió i degradació. Per a fer-ho, es poden emprar cobertes vegetals vives o inerts. La coberta vegetal viva, a més d’interceptar les gotes d’aigua de pluja, augmenta la velocitat d’infiltració del terreny.
/imgs/20030401/medioambiente02.jpg
L’agricultura convencional requereix més inversions per a la compra i el manteniment de la maquinària, i comporta una despesa més gran en combustible i mà d’obra que l’agricultura de conservació. Aquest estalvi de costos normalment compensa algunes despeses extra de les tècniques conservacionistes, com l’adquisició de sembradores de “sembra directa”. En general, amb l’agricultura de conservació es redueix el consum d’energia i s’augmenta la productivitat energètica, la proporció entre el rendiment energètic obtingut i l’energia consumida en la producció.- La sembra directa (el no-conreu) requereix una única operació o passada de maquinària per a la sembra, en comptes de les dues o tres operacions necessàries per a la preparació del sòl i la sembra que calen en la tècnica convencional. Això fa que es redueixin els costos d’adquisició i manteniment de maquinària en uns 97 euros per hectàrea i any.
- Permet un estalvi de combustible de 31,5 litres de gasoil per hectàrea i any respecte de la convencional.
- En camps d’oliveres en règim de no-conreu s’estalvia entre 60 i 80 litres de gasoil i de 3 a 5 hores de treball per hectàrea i any.
- Segons els seus defensors, no es tracta d’una agricultura de baix rendiment i permet produccions comparables amb la intensiva convencional. A curt termini, els desavantatges podrien ser les despeses inicials en equips especialitzats de sembra i les generades per una nova dinàmica de treball, que requereix un procés d’aprenentatge en l’agricultor.