Elvira Andrés, directora artística del Ballet Nacional

"La dansa és art, no té res a veure amb la moda"

1 abril de 2003

Aquest mes es lliuren els premis APDE, equiparables als Goya en la dansa, però a diferència del que ocorre amb el cine, la repercussió mediàtica serà mínima. Què passa amb el ballet perquè continuï sent l’il·lustre desconegut de les belles arts?

A la dansa, se li fa menys cas del que mereix, i obté del seu treball menys ressò del que li correspon si tenim en compte l’activitat que du a terme i el nombre de propostes que ofereix al ciutadà.

Són suficients vint-i-cinc anys perquè una companyia de dansa tingui la seva pròpia identitat?

Si ens comparem amb altres companyies nacionals molt més antigues, la nostra joventut és patent, però hem fixat les característiques pròpies d’aquest tipus d’agrupació i ens hem convertit en el vaixell almirall de la dansa al nostre país. A més, les companyies nacionals de dansa són institucions que estudien, mantenen i creen coreografies. Celebrar les noces de plata és una circumstància bonica per a reflexionar sobre la tasca feta. Avui, el Ballet Nacional s’ha convertit en la companyia que aplega la totalitat dels llenguatges de diferents autors. Aquesta idea es comprendrà millor si es compara amb l’activitat d’una companyia privada, que persegueix transmetre un llenguatge concret, el de la companyia o el del seu creador. Aquí, això no passa, el Ballet Nacional procura un espai per a tots els corrents de la dansa espanyola.

Parlem de dansa espanyola, però a què ens estem referint amb aquest terme?

La seva pregunta és reflex de la ignorància general que hi ha sobre aquesta expressió artística. És cert que el flamenc viu un moment de popularitat, però la dansa espanyola no és només flamenc. És Fuenteovejuna, on hi ha una mescla de riquesa de cultura recuperada amb la dansa clàssica. És l’escola bolera de Medea amb guió de Miguel Narros i coreografia de José Granero; és Danza y tronío de Mariemma, una obra mestra que només es representa al Ballet Nacional. Recuperar, projectar i donar a conèixer tota la riquesa de la dansa espanyola, de tota ella i no tan sols del flamenc, és el nostre objectiu.

Una tasca que passa prou desapercebuda per al ciutadà comú.

Insisteixo, els mitjans de comunicació ens fan molt poc de cas. A penes es fan ressò a nivell nacional de les representacions en ciutats que no siguin Madrid o Barcelona. O, a nivell internacional, rares vegades es parla de res que no sigui política, esport i, en tot cas, cinema. El Ballet Nacional alterna espectacles a Alacant, Bilbao i al Teatre Reial de Madrid.

El fòrum del teatre requereix, per a la dansa, característiques especials?

No, necessita una dimensió mínima, i són molts els teatres que l’ofereixen. A més, s’estudia l’escenari i s’adapta el programa a les seves dimensions. La dansa no treballa només en teatres d’òpera.

En alguns d’aquests teatres, pel fet que l’aforament és d’abonament, es veu amb freqüència seients buits quan el programa és de dansa.

Tristament, és així. I encara que la nostra companyia, en ser pública, no té l’objectiu prioritari de la rendibilitat, hem de complir la missió d’estimar l’art amb pressupostos més amplis que una privada, però que han de mantenir l’equilibri. A més, incloem gires en l’estranger, necessàries per a realitzar la nostra missió d’ambaixadors de l’art del nostre país.

Una partitura musical o un llibret d’òpera queden escrits, amb la qual cosa molts anys i fins i tot molts segles després, poden reproduir-se tal com l’autor els va pensar. Però, com es llega als artistes del futur una coreografia?

Conservar, transmetre i reinterpretar les creacions de ballet ha sigut un problema al qual s’ha fet front amb l’aparició del vídeo. Alguns coreògrafs van desenvolupar el seu propi sistema d’apunts, però el llenguatge de la dansa no es pot traslladar a un document escrit. S’han perdut, per això, coreografies úniques de les quals a penes queden algunes notes. Avui, poder filmar la representació, els assajos i el procés d’aprenentatge dels passos, ens en permet la perdurabilitat. Al costat de les imatges, s’arxiven les anotacions del coreògraf.

Quan es parla del duende dels ballarins, es fa referència a un do natural o a una forma d’interpretar que es pot aprendre?

Anem per parts. L’esforç d’un ballarí és enorme i la seva carrera molt llarga, com la de qualsevol persona dedicada a un art en què el sacrifici i l’estudi són constants i molt exigents, però tampoc cal mitificar-lo. El primer requisit per a ser ballarí és estimar molt la dansa, i el segon, desenvolupar les facultats que necessita aquest art. La dansa posa en contra de l’executor el seu propi cos, que li possibilitarà que sigui o no ballarí. Per a ser un ballarí executant és imprescindible comptar amb facultats físiques concretes, i una d’elles és la força. Després, es desenvolupa un sentit musical agut, encara que no estem obligats a saber llegir música. Un ballarí segueix la música d’oïda, la interpreta. I després està el duende: la capacitat de comunicar a través de la dansa, de fer art.

Parla de la importància del cos. Com afronten els ballarins una lesió?

Els ballarins són físicament molt durs. Encara que en l’escenari tot sembli fràgil i els seus moviments transmetin sensibilitat, els ballarins són quasi atletes. S’han mitificat les lesions, que poden ser horroroses, però amb molt d’esforç i si la lesió no és irreversible, es pot recuperar la màquina.

Com s’arriba a ser primer ballarí?

La pregunta correcta seria com s’ha d’arribar, perquè de vegades es tracen camins estranys. Allò desitjable és que el ballarí completi els seus estudis i s’integri en el cos de ball, on despunten els millors. A poc a poc, troba l’oportunitat de desenvolupar la seva dansa amb un caire individual, la qual cosa el pot convertir en solista. Dels solistes, el millor serà el primer ballarí. I només uns pocs dels primers ballarins arribaran a convertir-se en estrelles.

A l’hora del retir, algunes estrelles de la dansa es fan coreògrafs o directors d’una companyia, com és el seu cas.

Quan s’ha treballat amb molts coreògrafs i s’ha interpretat moltes obres, t’arriba el moment de voler expressar-te i se’t desperta la inquietud de comunicar a través d’un llenguatge creat per tu mateixa. De primer sents el desig de crear, i aquest és el pas anterior a arribar a la direcció o a ser coreògrafa.

La ruptura amb el ballet clàssic va acabar amb el romanticisme i els tutús i amb una visió una mica arcaica i cursi de la dansa. Neix llavors, fa ja dècades, la dansa contemporània. En quin moment de l’evolució ens trobem ara?

Com va succeir amb altres arts, les avantguardes van trencar amb el que hi havia instaurat i hi van donar un gir. Des de llavors, s’ha avançat en aquest línia però ara no hi ha avantguarda, vivim una època de trànsit i crec que passarà alguna cosa perquè s’estan buscant nous llenguatges. Mentrestant, triomfa la comercialitat, la mal entesa modernitat, un corrent que porta a centrar la creativitat en una marca famosa, en un glamour mal entès i supeditat a corrents.