La qualitat de les aigües d'interior, assignatura pendent
Al llarg de tota la geografia, no només al litoral, se succeeixen llocs naturals de bany on la qualitat de les seves aigües, sorra i entorn estan cada vegada més amenaçats per l’activitat humana. Tanmateix, mentre la degradació mediambiental augmenta, es multiplica la preocupació per la salubritat de les aigües, i institucions de tots els àmbits, des de la Comissió Europea, el Ministeri de Sanitat, els governs autonòmics i ajuntaments, s’impliquen en el desenvolupament de programes de vigilància sanitària de les aigües i de la sorra, o l’entorn vegetal en el cas dels rius i llacs. Es tracta d’observar els paràmetres mínims marcats per la Directiva Europea de 1976 que converteix una zona de bany en apta o no apta d’acord amb la salut de l’aigua. A aquest requisit, se li afegeix el terme qualitat en funció de l’estat de la sorra, la cura de l’entorn i el servei a l’usuari.
Cada any, la Direcció General de Salut Pública i Consum remet a la Comissió Europea un informe sobre la qualitat de les aigües de bany que permet qualificar la situació hidrogràfica en aquest aspecte i, per la seva part, els ajuntaments estan obligats a informar periòdicament sobre l’aptitud de les aigües de les zones de bany.
El nostre país gaudeix de 2.800 platges censades com a tals i centenars de zones de bany continentals al voltant de rius, estuaris i aiguamolls. Encara que el Ministeri de Sanitat i Consum és responsable del sistema d’informació sobre la qualitat sanitària de les platges dolces o salades, cada comunitat autònoma desenvolupa el seu propi programa per facilitar i recopilar les dades referents al control d’aquestes zones. Durant la temporada de bany es recullen mostres d’aigua en rius, estuaris i aiguamolls almenys cada 15 dies, especialment als llocs amb densitat de banyistes més elevada. A les corporacions locals se¿ls encomana la tasca de vetllar per la cura de la qualitat de les seves platges, costes i entorns i de mantenir-les en les condicions adequades de neteja i salubritat. A més, s’encarreguen d’indicar públicament quin és l’estat de les aigües: apte o no apte per al bany.
Els criteris mínims de qualitat que s’exigeixen a l’aigua de bany es refereixen a l’existència o no de substàncies contaminants de caràcter microbiològic i fisicoquímic. Aquests criteris estableixen dos paràmetres per determinar la qualitat de l’aigua: el valor guia i el valor imperatiu. Si els nivells de contaminació estan per sota del valor guia, la qualitat de l’aigua es considera molt bona i apta per al bany, ja que conté substàncies contaminants escasses o nul·les. Si els nivells sobrepassen el valor imperatiu, que és el màxim permès, la Direcció General de Salut Pública determina que la zona no és apta per al bany perquè conté substàncies fecals, quitrà, plàstics i/o fustes, elements que suposen una agressió a l’usuari. Per establir les classificacions, els tècnics recullen periòdicament, durant la temporada estival, mostres d’aigua que són analitzades en laboratoris de Salut Pública.
Els municipis amb platges, rius, pantans o piscines fluvials estan obligats a informar els usuaris de l’aptitud de les aigües de bany. Per a això, s’han d’emplenar els requisits que determinaran la qualificació sanitària de l’aigua durant la temporada de bany. S’han de controlar els paràmetres obligatoris (valor guia i valor imperatiu) però també el color, la presència d’olis minerals, substàncies tensoactives, quitrans i la transparència de les aigües. Si el nivell detectat es troba per sota del valor guia (100 unitats per cent mil·lilitres de coliformes fecals), la qualificació de la zona és de “molt apta” i qualitat “molt bona”. En cas de situar-se entre el valor guia i l’imperatiu (2.000 unitats per cent mil·lilitres), la platja és “apta” i de qualitat bona. Només en el cas que els nivells estiguin per sobre del valor imperatiu es qualificarà com a “no apta”.
Les banderes blaves van aparèixer per primera vegada el 1985 a les platges de França, per assenyalar llocs de la costa que no només disposaven d’unes aigües salubres excel·lents, sinó que eren zones on es respectava el medi ambient. Avui aquesta icona oneja en centenars de punts de la costa de 21 països europeus. La idea va ser recollida per la Fundació Europea d’Educació Ambiental (FEEE) i desenvolupada internacionalment l’any 1987, Any Europeu del Medi Ambient. Des de llavors, aquesta organització de caràcter privat però recolzada per la Comissió Europea concedeix a començaments de juny les banderes blaves atenent a la sol·licitud que realitzen les autoritats locals interessades a obtenir la insígnia. Encara que de moment només Bèlgica ha inclòs la bandera també en zones de bany interiors, es preveu que d’aquí a pocs anys la mesura arribi a tot Europa.
A les platges, la bandera blava confirma la qualitat de l’aigua excel·lent, de la zona costanera, la seguretat dels seus serveis i instal·lacions, com també l’educació mediambiental proporcionada pels municipis afectats. Es valora que no hi hagi abocaments industrials o residus urbans que afectin la qualitat de l’aigua, la col·locació de suficients papereres i contenidors d’escombraries, com també l’existència de normes que impedeixin, per exemple, l’organització de curses d’automòbils o acampades il·legals durant l’època de bany. La bandera blava ofereix als usuaris la seguretat que la platja seleccionada és òptima per al bany, que les aigües estan netes i són analitzades amb regularitat, que existeix un sistema de recollida d’escombraries i neteja de sorra, que hi ha personal de vigilància i socorrisme, que disposa d’aigua potable, accessos fàcils i segurs per a persones amb mobilitat escassa, dutxes i serveis, i senyalitzacions adequades.
L’any 2000, d’un total de 700 candidatures presentades i una vegada efectuats els controls per l’ADEAC (Associació d’Educació Ambiental i del Consumidor) i revisats pel Jurat van obtenir a Espanya la bandera blava un total de 364 platges. Per comunitats autònomes, Catalunya va estar al capdavant, amb 82, seguida de la Comunitat Valenciana, amb 81, Andalusia amb 50, Balears amb 46 i Galícia amb 44. Amb menys distincions es van trobar Canàries, amb 23; Múrcia, amb 14; Cantàbria, amb 11; el País Basc, amb 9; i Astúries, amb 4.
Grups ecologistes han començat a popularitzar també l’estendard de la bandera, però canviant-la de color. Utilitzen el negre i el verd per cridar l’atenció a l’usuari, indicant que la qualitat de les platges no només depèn de les seves aigües. Per a ells, és igual d’important tot el desenvolupament ecològic que les conforma, i el seu propòsit és sol·licitar mesures mediambientals que reparin i corregeixin els nivells de contaminació i degradació que continuen suportant les costes. Entenen que les agressions urbanístiques i la neteja de les platges són altres paràmetres que cal tenir en compte, ja que si bé el bon estat de les aigües és una exigència ineludible, la salut ambiental de la costa és un dels compromisos de “desenvolupament sostenible” que emanen de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro.
L’informe de la Comissió Europea emès el maig de 2001, que analitza la qualitat que les aigües de bany van presentar l’any 2000, va determinar que el 98,1% de les aigües costaneres espanyoles mostra una “qualitat acceptable” per al bany, un 0,4% més que l’any passat. A més, d’entre aquestes, el 88,7% assoleix el valor d’aigües de bona qualitat. Tanmateix, la Comissió va sol·licitar al Tribunal Europeu de Justícia una multa diària de 7,6 milions de pessetes per a Espanya per no respectar la normativa comunitària en matèria de qualitat d’aigües interiors de bany. La multa no serà exigible fins que el recurs aprovat per Brussel·les obtingui sentència a la Cort, cosa que no passarà abans de 18 mesos, per la qual cosa les autoritats espanyoles disposen de poc temps per tractar de pal·liar en la mesura possible aquesta situació i evitar la multa. La Comissió va incidir en el fet que els resultats de les aigües interiors són mediocres i que cada vegada són menys els trams de rius i llacs que es poden considerar zones de bany (l’any 2000, 14 punts de bany interior van desaparèixer com a tals, encara que se¿n van sumar 5 de nous). De les 202 zones de bany continental analitzades, el 79,2% va presentar una qualitat acceptable, però només el 31,2% va assolir la definició de bona qualitat.