Tot sobre els albergs, a Internet i actualitzat
L’usuari trobarà en aquesta nova edició, disponible només a Internet (www.consumer-revista.com/caminodesantiago) juntament amb totes les dades revisades i actualitzades, fotografies exclusives de cada alberg i de la majoria dels pobles que recorre el Camí. Així mateix, s’han introduït d’altres novetats. A més d’algunes millores quant a disseny i navegació en el web, l’internauta disposa de totes les informacions, ordenades per etapes en format PDF, amb la qual cosa les pot imprimir i emportar-se-les al Camí per consultar-les in situ. I hi ha una altra nova opció: al costat de la informació sobre cada alberg s’obre un enllaç des d’on s’accedeix a un apartat on el caminant expressa la seva opinió sobre l’alberg o l’etapa, i així completa les dades de CONSUMER. Al mateix temps, podrà consultar l’opinió dels altres usuaris d’aquest web.
En aquesta segona anàlisi, els albergs han donat una millor impressió que en la primera (que va ser també satisfactòria), de juliol de 1999, ja que han millorat tant quant a la conservació com a la neteja. Ha desaparegut un alberg: el municipal de Calzadilla de la Cueza. Els de Boadilla del Camino Municipal (Palència) i el Seminario Menor de Belvis, de Santiago, estan tancats per obres fins l’estiu de 2002. Per la seva part, els antics albergs d’Itero de la Vega, Boadilla del Camino ¿privat¿ i Frómista (Palència), Ponferrada i Cacabelos (Lleó) han estat substituïts per altres de nous. També s¿han creat nous albergs: Santiago Apóstol a Puente la Reina (Navarra), Villalvilla i Castrojeriz (tots dos a Burgos), com també Riego de Ambrós i Laguna de Castilla, a Lleó.
En total són 101 els albergs al llarg del Camí. El més habitual és que siguin antics casalots parroquials o municipals condicionats per oferir llit i serveis per una nit. Fins arribar a Galícia, on tota la xarxa està gestionada per la Conselleria de Turisme, la majoria són propietat dels ajuntaments i, en menor mesura, de les parròquies o congregacions religioses. N’hi ha que són responsabilitat de l’Associació d’Amics del Camí de la província (com el de Logronyo o el d’O Cebreiro), i fins i tot particulars, com el d’Uterga (Navarra) o el de família Jato a Villafranca del Bierzo.
El nombre de places en conjunt de tots els albergs del Camí Francès supera la xifra de 6.000, però llevat del Campo Do Gozo, on es poden allotjar 500 pelegrins (800 durant l’any Xacobeu), el més corrent és que cada un disposi d’entre 30 i 50 places distribuïdes en sales diàfanes. Excepte a El Ganso, Leborerio, Villalvilla i Manjarín, tots tenen aigua calenta a les dutxes i un nombre de lavabos proporcional al de places. Cada un presenta les seves particularitats, com l’Alberg Isaac Santiago de los Arcos (Navarra), que ofereix el servei vespertí de massatgista, o el de San Esteban, a Castrojeriz (Burgos), amb energia solar.
En un de cada dos, el preu de l’allotjament és a voluntat del caminant, encara que regeix l’obligació moral de deixar unes monedes a la guardiola de l’alberg. Són molt pocs els que superen les 1.000 pessetes per nit, el de Santa Irene a la Corunya, per 1.500 pessetes, ofereix llençols, tovalloles i mantes. A Torres del Río (Navarra), Lédigos, el Monestir de Santa Clara, a Carrión de los Condes, i Terradillos de los Templarios (tots dos a Palència) surt per 1.000 pessetes, però en la majoria el pelegrí paga 300 pessetes per nit (a tota La Rioja) o 500 pessetes; aquest últim és el preu més habitual l’any 2001.
L’afluència més gran de pelegrins es produeix entre els mesos de juny i setembre, quan els 101 allotjaments es troben oberts. Però milers de persones recorren el Camí a la tardor i a l’hivern. Excepte Pamplona, totes les ciutats tenen oberts els seus albergs durant tot l’any. A Navarra (al llarg de 155 quilòmetres de camí es distribueixen 14 albergs), limiten el seu servei a la temporada estival el de Pamplona, un dels dos de Cizur Menor, el de Santiago Apóstol de Puente la Reina i el de Los Arcos. En els 57 quilòmetres de La Rioja, els 6 albergs accepten peregrins tots els dies de l’any. El mateix passa als 16 albergs de Burgos (que té 109 quilòmetres), amb l’excepció d’Arroyo de San Bol, que només obre a l’estiu.
El mateix passa amb els 11 de Palència, i aquí l’excepció la constitueix el de Frómista. Lleó és la ciutat que més albergs ofereix (31) i també la que més quilòmetres (220) recorre. Tanquen a l’hivern el de Sahagún (encara que obren una casa), Rabanal, Riego de Ambrós, Cacabelos, Villafranca del Bierzo (el municipal) i Pereje. I al llarg dels 150 quilòmetres que es recorren per terres gallegues, tots els albergs ¿els 15 de Lugo i els 10 de la Corunya¿ estan disponibles els 365 dies de l’any. Els horaris s’ajusten als dels caminants, ja que aquests normalment comencen a arribar a les 4 de la tarda i marxen abans de les 9 del matí. No resulta difícil trobar les portes dels albergs obertes a qualsevol hora, o com a mínim una indicació de com posar-se en contacte amb l’alberguer. En algunes localitats final d’etapa, a l’estiu s’habiliten poliesportius, i fins i tot llocs d’acampada on es col·loquen matalassos i tendes, respectivament. És el cas de Los Arcos, Pamplona, Villafranca Montes de Oca, Boadilla del Camino, Lleó, Astorga, Molinaseca i Villafranca del Bierzo.
Llevat d’algunes excepcions, a tots els albergs el pelegrí troba aigua calenta i dutxes, però els serveis han anat millorant i el pelegrí troba, a més d’una hospitalitat agradable i eficaç, diferències notables d’un a l’altre. Així, no hi falta el safareig a cap alberg per netejar botes i roba, com tampoc un telèfon públic. I rares són les vegades en què no hi ha a l’alberg cobertura per al telèfon mòbil o endolls per carregar la bateria; cuina, taula per menjar i una sala de descans també són habituals, com també les farmacioles. Són menys freqüents rentadores i frigorífics, o màquines de refrescs i cafè. Alguns albergs disposen de màquina assecadora per a la bugada (Azofra, Lleó i Astorga), o microones, com a Alto do Pino de la Corunya. És molt rar trobar tovalloles i sabó, encara que en ocasions s’ofereixen pagant prèviament 200 pessetes.
Com més gran és la localitat on es troba l’alberg, més serveis s¿ofereixen al pelegrí, però alguna cosa equipara totes les ciutats del Camí: un bar obert al públic i un establiment d’ultramarins on comprar pa i conserves. Les carnisseries i el caixer automàtic són propis de pobles de més de 1.000 habitants, i el mateix passa amb les farmàcies i el servei mèdic (en pobles més petits hi ha metge un dia a la setmana). Internet també ha començat a fer-se lloc en el Camí, i no només a les capitals: es pot enviar un correu electrònic des dels albergs de Reliegos, Sarria, Melide, Sahagún, Boadilla del Camino, Puente i Hospital de Órbigo.
Potser el que més crida l’atenció de tot el que es mou al voltant del Camí de Santiago és que en ple segle XXI sorgeixi aquesta moda que uneix el que és espiritual amb el que és vacacional. Avui el Camí registra un boom que augmenta amb l’impuls dels anys xacobeus (quan el dia de Santiago, 25 de juliol, cau en diumenge; el proper serà el 2004) i que les diverses administracions públiques no desaprofiten per expandir els encants turístics dels seus terrers respectius. Per exemple, la Junta de Castella i Lleó té prevista una inversió de 18.000 milions de pessetes per arreglar la ruta al seu pas per aquesta comunitat autònoma.
Els autèntics pelegrins anteposen l’experiència del Camí a qualsevol element quotidià: treball, estudis, família, etc. i es llancen als erms lleonesos a la recerca d’un mateix i potser fins i tot del sentit de la vida. Tanmateix, la majoria disposen d’uns dies de vacances i han d’afrontar l’experiència en dates molt determinades. A l’estiu, el Camí es veu ple de gent, en gran part turistes, que busquen en el Camí unes vacances diferents, barates i amb la ració justa d’espiritualitat per afrontar a la tardor les dosis habituals de transport públic, correu electrònic, col·legi dels nens, futbol, telenotícies i classes d’aeròbic. També durant l’època estival hi abunden els joves que aprofiten el Camí per efectuar la seva primera escapada amb el beneplàcit dels seus pares. Aquesta aglomeració estiuenca irrita els vertaders pelegrins i esgota els alberguers, que no donen l’abast i veuen amb incredulitat com el Camí s’ha convertit en una cursa per etapes a la recerca d’un matalàs altruista que suporti amb estoïcisme un turista darrere l’altre. Per tant, qui planegi fer el Camí a l’estiu ha de saber què li espera. Les millors èpoques per recórrer la Ruta Xacobea són a finals d’abril i a principis de maig, a partir de la tercera setmana de setembre i tot octubre. La major part de les persones que es troben en aquestes dates pels caminals i als albergs participen del vertader sentit del Camí; a més, la climatologia és idònia per fer llargues caminades per les terres de camps i les castanyedes gallegues.
L’hospitalitat és una constant del Camí, una cosa que el pelegrí agraeix de veritat, i un dels seus signes d’identitat des de temps immemorials. La major part dels alberguers que atenen els albergs i refugis al llarg de la Ruta Xacobea són voluntaris que abandonen durant un temps les seves tasques diàries i acudeixen a les fites del Camí per atendre els cossos cansats i les butllofes als peus. Molts són estrangers (francesos, belgues, holandesos, anglesos, brasilers, etc.) de diferents associacions d’Amics del Camí i confraternitzacions que no dubten a compartir el seu temps lliure en aquestes tasques hospitalàries, l’alberg Gaucelmo a Rabanal del Camino els representaria a tots. D’altres són mites autòctons que han lluitat per la regeneració del Camí i han fet de l’alberg la seva forma de vida, Jato a Villafranca del Bierzo o Resti a Castrojeriz són l’exemple perfecte d’interrelació entre el pelegrí i l’alberguer. Les ordres religioses que desenvolupen la seva tasca amb caritat cristiana mereixen l’agraïment i el reconeixement dels pelegrins: els Padres Reparadores de Puente la Reina o les monges benedictines de Lleó poden representar (seria molt llarg citar-los a tots) la resta d’alberguers d’ordres religioses. .
Finalment hi ha els alberguers que encara que perceben un sou donen un toc de professionalitat a la seva tasca, cosa que sempre va bé. Aquí s’hi englobarien tots els alberguers que administren els Albergs de la Xunta de Galicia.
Els pelegrins són l’essència del Camí. N’hi ha de totes les procedències i de tots els llocs del món. Gent perduda en el seu laberint vital, persones davant un repte semiesportiu, joves a la recerca de noves experiències, yuppies que trenquen amb el vertigen de la M-30 i de les Torres Picasso, estudiosos del romànic i del gòtic, ascetes il·luminats per Déu, seguidors de l’Apòstol Santiago, bergants a la recerca d’un llit gratuït i brasilers amb un llibre de Paolo Coelho sota el braç, tots fan del Camí durant uns dies una forma de vida. A tots ells s’uneixen els viatgers turistes a qui se’ls fa difícil desconnectar el mòbil i demanen amb insistència a l’alberg un lloc per veure la final del Trofeu Carranza de futbol.
El pelegrí normalment parteix de Roncesvalles, en ple Pirineus, per travessar alternant boscos de faigs i de roures amb verdes landes on pastura l’ovella latxa fins arribar a Pamplona. A les rodalies de la capital navarresa s’entreveuen les primeres finques de cereals que passaran del verd al groc dels rostolls i que seran una constant fins arribar a Galícia. A La Rioja la vinya ranqueja donant color i sabor a la ruta a ritme de jota. Per Burgos i Palència, amb la seva Tierra de Campos, el pelegrí navega pel mar de cereal esquitxat de pollancres riberencs mentre el sol es posa a l’horitzó llunyà de la Meseta. A Lleó l’erm traginer deixa pas al Bierzo a hortes i vinyes amb les muntanyes galaicoasturianes al fons. Galícia és l’inici de la recta final: l’últim gran esforç al Cebreiro envoltat de castanyers per discórrer per camins entre aldees amb dones de negre i paraigües penjats a l’esquena, on remuguen les injuriades vaques que miren impassibles el pelegrí boig sota el plovisqueig.
El Camí de Santiago s’ha forjat al llarg dels segles amb la gent que hi anava i es quedava en mig de pobles i ciutats. Tota la ruta és un museu arquitectònic i antropològic que ens explica les maneres de viure durant l’últim mil·lenni. La Colegiata de Roncesvalles amb la seva església gòtica segella la Compostel·la que inicia el Camí. Posteriorment el pelegrí es trobarà amb l’ermita romànica de la Trinidad de Arre; el Puente de La Reina; el claustre de San Pedro de la Rúa a Estella; l’església del Santo Sepulcro a Torres del Río; la concatedral de la Redonda a Logronyo; Santa María la Real de Nájera; la catedral en honor de Santo Domingo de la Calzada (autèntic impulsor del Camí); la Virgen Peregrina a Leiva; el “miracle de la llum” a San Juan de Ortega; l’espectacular catedral de Burgos; la Colegiata de la Virgen del Manzano a Castrojeriz; l’església de San Martín a Frómista (un dels millors exemples del romànic espanyol); la increïble església-fortalesa dels templers de Santa María de la Blanca a Villasirga; l’extraordinària imatge del Pantocrator a Carrión de los Condes; les palomeras de Lédigos; l’església romànica mudèjar de San Tirso a Sahagún; l’espectacular catedral de Lleó (les vidrieres amb sol es converteixen en mosaics de color); el pont amb 19 ulls entre Puente i Hospital de Órbigo; el Palau Episcopal de Gaudí a Astorga; el poble de la Maragateria de Castrillo de los Polvazares; la Calle Real de El Acebo; les cases de pissarra de Molinaseca; el Castillo de los Templarios de Ponferrada; el temple preromànic de Santa María la Real a O Cebreiro; el ric conjunt arquitectònic del Monestir de Samos (símbol cultural de Galícia) amb la seva façana neoclàssica; l’embassament del Miño a Portomarín; els pazos de Palas de Rei; el cruceiro de Melide (el més antic de Galícia) i finalment l’anhelada i impressionant plaça Do Obradoiro de Santiago de Compostel·la, amb la seva bella i històrica catedral on ens esperen el Botafumeiro i l’Apòstol.
El pelegrí s’alimenta d’aliments bàsics (pa, llet, embotits, amanides, pastes, aigua, etc.), però el Camí també pot ser un lloc on degustar unes bones viandes locals acompanyades de converses interessants. La xistorra i l’ajoarriero navarrès, el vi i les patates amb xoriço de La Rioja, el pa i el be rostit burgalès, la sopa castellana i els colomins de Palència, l’olla de la Maragateria, les mantegades d’Astorga, els embotits de Molinaseca, els pebrots del Bierzo, el lacón amb grelos gallec, el pop a feira de Melide, l’albarinho i les cranques a Santiago¿ poden ser un exemple del més representatiu de la faceta gastronòmica del Camí.
Si es comença a caminar al matí, és fonamental dedicar temps suficient, almenys 20 minuts, a gaudir d’un esmorzar complet que inclogui lactis, cereals (cereals en flocs, pa, torrades, pa de motlle¿), fruita o suc i complements (mantega o margarina, formatge, carns fredes, melmelada, mel, sucre…).
Si la marxa es realitzarà a la tarda, convé prendre un àpat senzill i sense massa greixos dues hores abans de començar. Per exemple: un plat de pasta, arròs o verdura amb patata, carn o peix (cuinats de manera senzilla, sense gaire greix) amb guarnició de verdura o amanida. L’àpat ha d’anar acompanyat de pa i una fruita o algun lacti suau de postres. En cas d’optar per menjar un entrepà, és preferible que sigui de truita de patata, acompanyat de fruita i/o suc i batut o infusió ensucrada, ja que d’aquesta manera assegurem un bon aportament d’hidrats de carboni, el millor antídot contra el defalliment.
Atès que el desenvolupament de cada etapa dura diverses hores, cal que cada 60 o 90 minuts ens prenguem un breu descans per beure i ingerir alguna cosa sòlida que contingui hidrats de carboni, la qual cosa ens permetrà mantenir millor el ritme d’exercici, sobretot per dues raons fonamentals: evitar el defalliment i la deshidratació.
Durant l’exercici continuat, l’aigua és tan important com els hidrats de carboni, sobretot en dies de molta calor i humitat. És un error relativament generalitzat no beure aigua ni abans ni durant la caminada, com també esperar a tenir set o gana per començar a beure aigua i prendre aliments.
La set apareix després que el cos s’ha començat a deshidratar. Per tant, cal beure aigua regularment, depenent de la calor i de la humitat, abans que comenci la sensació de set. Per saber si s’està prenent suficients líquids, n’hi ha prou amb observar l’aspecte de l’orina. Un color groc pàl·lid indica hidratació adequada, mentre que, miccions freqüents, en petita quantitat i d’un color groc daurat o intens i olor forta indica que no es cobreixen els requeriments de líquids. La deshidratació pot arribar a provocar una sensació de mareig, nàusees, i fins i tot vòmits i diarrees.
Si l’exercici es prolonga durant hores, s’aconsella prendre tres gots d’aigua 1 o 2 hores abans d’iniciar l’activitat, dos gots 15 minuts abans i beure la quantitat de líquid equivalent a un got, cada 40 minuts aproximadament, durant el desenvolupament de l’etapa. És recomanable que la beguda es mantingui fresca, i per això al pelegrí no li ha de faltar una cantimplora adequada.
Així mateix, resulta fonamental la rehidratació una vegada conclòs l’esforç físic del dia, incloent-hi aigua i hidrats de carboni; i si la transpiració (suor) ha estat important caldrà, a més d’hidratar, reposar els electròlits perduts.