El microclima dels edificis pot emmalaltir els seus ocupants

El microclima dels edificis pot emmalaltir els seus ocupants

/imgs/20010601/salud01.jpg
Molts d’aquests recintes disposen de sistemes de ventilació/climatització forçada de l’aire, que van començar a proliferar en la dècada dels setanta. Es tracta, en general, d’edificis hermètics que tenen finestres, encara que no són utilitzables per a la ventilació natural sinó per a il·luminació. La presa d’aire es realitza des de l’exterior i es distribueix cap a l’interior. Són edificis funcionals que es destinen habitualment a oficines, comerços, grans superfícies, empreses, escoles, guarderies, residències, hotels, i que també compleixen altres característiques: immobles lleugers i poc costosos, superfícies interiors recobertes de material tèxtil o sintètic. També algunes residències privades i habitatges es van construir amb instal·lacions d’aire condicionat, per considerar-se que era un magnífic exponent de confort.

Tanmateix, anys després es van començar a descriure quadres clínics, manifestacions que semblaven mantenir relació amb el microclima generat en aquest tipus d’immobles. Així, davant les evidències, es va acabar per reconèixer la Síndrome de l’Edifici Malalt (SEM), que designa el conjunt de símptomes que presenten els individus que ocupen aquests blocs. Per poder parlar d’edificis malalts és necessari que més del 20% dels seus ocupants habituals presenti alguna de les manifestacions de la SEM (coïssor d’ulls, sequedat de la pell, congestió nasal, roquera¿). Excepte en alguns casos, no és una patologia severa, tot i que encara no es coneix bé. A més, l’aire condicionat no és l’únic responsable de la SEM; altres factors i circumstàncies poden originar els símptomes i les queixes: materials de construcció, tipus d’activitat, hàbits dels ocupants, entorn on es fa la presa exterior d’aire…

Factors de risc

Contaminants ambientals com compostos químics i biològics poden ser presents en l’aire i causar algun dels símptomes. Els contaminants més significatius són diòxid de carboni, monòxid de carboni, vapors orgànics, fibres, pols en suspensió…

Els mateixos ocupants es converteixen en fonts de contaminació: fumar origina fum que és reciclat pel sistema i distribuït per tot l’edifici i el mateix passa amb els materials usats per a la neteja i desinfecció, amb l’ozó desprès per les fotocopiadores, i amb altres productes que es llancen a l’ambient. No s’han d’oblidar els contaminants que poden procedir de l’exterior en funció de com es realitza la presa d’aire exterior.

Les olors, els problemes d’il·luminació, el soroll també poden contribuir al disconfort i a l’aparició d’alguns símptomes. Però són fonamentalment la temperatura i el grau d’humitat els que més problemes generen a causa de les desigualtats existents entre unes zones i altres del mateix edifici, ja que és difícil que la seva distribució sigui homogènia.

/imgs/20010601/salud02.jpg
També la ionització de l’atmosfera d’aquests edificis s’ha esmentat com a causa de la SEE. Els ions són molècules de l’aire que contenen petites càrregues elèctriques. Hi ha ions positius i negatius i estan en una proporció de cinc a quatre en una atmosfera equilibrada. A les ciutats hi ha un excés de ions positius, mentre que al camp i a les serres abunden els negatius. L’absència de ions negatius en un ambient tancat podria ser la causa de molts símptomes segons alguns experts, però no hi ha evidència científica d’això i tampoc la utilització de generadors de ions ha evidenciat beneficis.

La ventilació insuficient és una de les causes que s’addueix amb més freqüència. El mesurament de CO2 és un bon paràmetre per mesurar la qualitat de l’aire: quan les renovacions són insuficients, la concentració de CO2 supera les 1.000 ppm (parts per milió) i indica un mal funcionament del sistema de ventilació. L’aire “preparat” és una barreja de diferents proporcions d’aire exterior i interior que ha estat filtrat, escalfat o refredat, humidificat o deshumidificat en funció de les necessitats. Un funcionament deficient provoca canvis que són percebuts pels ocupants i que a més poden ser objectivats amb els mesuraments oportuns: concentració de CO2, temperatura, humitat relativa i absoluta i altres paràmetres que exigeixen tècniques més sofisticades.

Paràmetres de qualitat de l’aire

Organitzacions nacionals i internacionals han desenvolupat guies i estàndards d’exposició. En aquestes guies es defineixen criteris per valorar la qualitat de l’aire en funció dels contaminants químics, biològics, temperatura, humitat…

Alguns dels indicadors

• Temperatura operativa de l’aire: 22ºC ±2ºC per a hivern i 24,5ºC±1,5ºC per a estiu.
• Temperatura de superfície de terra entre: 19 i 26ºC.
• Velocitat mitjana de l’aire: inferior a 0,15 m/s a l’hivern i 0,25 m/s a l’estiu.
• Concentració de CO2: inferior a 1.000 ppm.
• Humitat relativa: entre 40% i 60%.
• Subministrament d’aire: superior a 30 m3/hora/persona que s¿ha de triplicar en cas que hi hagi fumadors.

Els contaminants biològics com fongs o bacteris es reprodueixen fàcilment en filtres, unitats de refrigeració o plafons aïllants de les conduccions perquè hi troben condicions d’humitat, temperatura i nutrients que afavoreixen el seu creixement. Per eliminar-los hi ha també establerts límits tolerables i estratègies de mostreig, procediments analítics i recomanacions.

Problemes més freqüents dels edificis amb aire condicionat

• Contaminants procedents de l’exterior.
• Contaminació generada pels mateixos ocupants: tabac, fotocopiadores, operacions de pintura, neteja, reparació…
• Contaminants que provenen de zones especials: cuina, impremta, laboratori…
• Escassa renovació de l’aire.
• Diferències de qualitat de l’aire entre zones.
• Presència elevada de contaminants biològics.
• Neteja insuficient de l’edifici.
• Contaminació d’origen accidental: abocaments, trencaments de recipients amb productes químics, escapament de gasos…