La força del mar
Potser alguna vegada ha pensat, quan es trobava a la platja o en un vaixell i sentia la forta empenta de les ones o de les marees, si es podria aprofitar tota aquesta força per a produir electricitat, de la mateixa manera que ho fem amb altres elements de la naturalesa. La veritat és que la idea no és nova: la primera patent d’energia de les ones es va fer a França el 1799, si bé no va ser fins als primers anys 70 del passat segle quan van sorgir projectes finançats per empreses i governs com els del Japó i el Regne Unit. Tot i així, el lent desenvolupament de la tecnologia i els enormes costos van anar paralitzant uns projectes que han ressorgit els últims cinc anys. Cada vegada més governs i empreses inverteixen en aquest tipus d’energia, conscienciats que les energies renovables poden ser de gran ajuda per a evitar els problemes de contaminació i escassetat de recursos energètics, i recolzats pels avanços tecnològics.
Països com l’Índia, la Xina, el Japó o els Estats Units estan desenvolupant diversos sistemes i plantes de producció energètica. La Unió Europea, on l’oceà Atlàntic, el mar del Nord i les aigües que banyen els països escandinaus posseeixen unes condicions idònies, també lidera aquest tipus de projectes. De fet, l’illa escocesa d’Islay compta amb la primera turbina europea que treballa amb el moviment de les ones, que genera energia per a unes 400 cases.
En l’actualitat hi ha una dotzena de mètodes que obtenen electricitat del moviment de l’onatge, en diferents graus de desenvolupament, i sense que hi haja la seguretat de quin pot ser el definitiu. Bàsicament es divideixen en dos tipus. D’una banda, aquells que aprofiten el moviment horitzontal de les ones i que es valen del mateix principi de les centrals hidràuliques: canalitzen les ones mitjançant estructures de canonades que condueixen l’aigua fins a un dipòsit situat en terra, des del qual s’alimenta un sistema de turbines que genera la força elèctrica. D’altra banda, aquells mètodes que es basen en les oscil.lacions verticals de les ones.
Respecte de l’energia de les marees, aquesta es transforma en electricitat en les denominades centrals mareomotrius, que funcionen com un embassament tradicional de riu. El dipòsit s’omple amb la marea i l’aigua es reté fins a la baixamar per a ser alliberada després a través d’una xarxa de conductes estrets, que n’augmenten la pressió, fins a les turbines que generen l’electricitat. Tot i això, l’alt cost de manteniment que tenen en frena la proliferació.
Pel que fa a Espanya, s’estan desenvolupant a Cantàbria i al País Basc projectes de centrals pilot que utilitzaran la força de les ones a Santoña i Mutriku.
En el primer cas, els seus responsables confien que estarà preparada per a mitjans d’aquest 2005. La idea és utilitzar l’experiència per a instal.lar més centrals elèctriques d’aquest tipus en diferents punts del Cantàbric. El funcionament es basa en l’aprofitament de l’energia de l’oscil.lació vertical de les ones a través d’unes boies elèctriques que pugen i baixen sobre una estructura semblant a un pistó, en què s’instal.la una bomba hidràulica. L’aigua entra i surt de la bomba amb el moviment i impulsa un generador que produeix l’electricitat. El corrent es transmet a terra a través d’un cable submarí. La planta de Santoña, que disposa d’un pressupost de partida de 2,66 milions d’euros, es trobarà a una milla marina, una mica més d’un quilòmetre, de la costa. Comptarà amb una xarxa de deu boies distribuïdes en 2.000 metres quadrats i proporcionarà electricitat per a 1.500 llars de la localitat càntabra. Segons els seus promotors, els principals avantatges d’aquest sistema són la seguretat, pel fet de trobar-se submergit, la major durabilitat i un impacte ambiental mínim.
D’altra banda, la planta del port de Mutriku (Guipúscoa) farà servir la tecnologia denominada “columna d’aigua oscil.lant”, que només existeix a Escòcia i les illes Açores, encara que en la de Guipúscoa funcionarà amb més d’una turbina, 16 en concret, per tal de millorar la integració de la planta al dic. El sistema funciona de la manera següent: quan l’ona arriba al dic, l’aigua puja per l’interior d’unes cambres, comprimeix l’aire que hi ha a l’interior i l’expulsa a través d’una petita obertura superior. Això en fa sortir l’aire comprimit a gran velocitat, i provoca el gir de les turbines, els generadors de les quals produiran l’energia elèctrica. Les obres començaran la pròxima primavera i es preveu que culminen el 2007. La planta s’ubicarà a la zona exterior del nou dic d’abric que es construirà a Mutriku i ocuparà 75 metres de longitud, fet que no comportarà cap impacte ambiental ni paisatgístic i generarà energia de forma continuada per a més de 240 famílies. La planta també convertirà l’aigua del mar en apta per al consum.
Tot i aquests esperançadors projectes, l’energia provinent del mar està lluny de ser una realitat generalitzada. La xarxa WaveNet, creada per la Comissió Europea l’any 2000 i composta per acadèmics, indústries i centres d’investigació de diversos països europeus, publicava un estudi en què explicava que el desconeixement dels ciutadans és una de les traves que impedeix el seu desenvolupament. Així mateix, l’informe detallava algunes conseqüències negatives que podrien originar-se en la producció energètica d’aquest tipus, com poden ser el soroll, el risc de col.lisió amb vaixells, l’impacte visual i possibles canvis en l’estructura dels sediments de l’aigua. Per això, destacava la necessitat de continuar les investigacions en aquest àmbit per a aconseguir que aquestes tecnologies resulten més competitives.
Tot i que s’anomena “Terra”, el nostre planeta està cobert en un 75 per cent per aigua. Les marees estan causades pel joc d’atraccions de gravetat entre la Terra, la Lluna i el Sol, mentre que les ones s’originen per la força del vent. Per a extreure energia del mar hi ha diferents procediments. A més de l’energia de les ones i de les marees, que són les principals, també es pot aprofitar l’energia tèrmica oceànica i l’energia dels corrents, que compten amb desenvolupaments tecnològics per al seu aprofitament en diferents graus de maduresa.