Esport i lleure sí, però respectant la natura
Amb el pas dels anys, la iniciativa industrial ha estat capaç de col·locar a les altures teleesquís, telecadires, cabines i telefèrics que superen mil metres de desnivell en pocs minuts i d’inventar aparells amb els quals es pot “crear” neu quan escasseja perquè les precipitacions meteorològiques no acompanyen. De la mateixa manera, s’han construït complexos d’apartaments i hotels moderns a les mateixes estacions d’esquí i a les seves zones limítrofes. Es trasllada així als cims de les muntanyes, a un espai natural tradicionalment verge, tot el tràfec que comporta la presència massiva de l’ésser humà amb el que això suposa: nous habitatges, hostaleria i comerç, infraestructures com llum, aigua i carreteres, contaminació atmosfèrica, residus domèstics, impacte paisatgístic i sociocultural… Segons l’opinió de les associacions ecologistes que ha consultat aquesta revista, el més preocupant és que aquesta implantació es fa sense tenir en compte que les muntanyes són espais naturals en els quals una estació d’esquí altera profundament l’ecosistema.
ATUDEM (Associació d’Estacions d’Esquí) calcula que els practicants de l’esquí al nostre país són més de 4 milions i mig que, arribat l’hivern, aprofiten els seus dies de descans per apropar-se a algunes de les 28 estacions que es reparteixen per les diferents serralades de la península o viatgen a les instal·lacions que operen a les muntanyes d’Andorra, França o Itàlia.
Quan la natura es veu agredida per aquest tipus de tecnologies, edificis i infraestructures, es requereixen accions per salvaguardar l’equilibri entre la vida de la muntanya i l’explotació a la que està subjecta, sense oblidar que l’esquí alpí (el de fons i el de travessia generen un impacte mediambiental molt inferior) és un negoci del que viuen moltes famílies i que, gràcies a això, comarques que pateixen una climatologia extrema i que compten amb escasses possibilitats de rebre inversions en infraestructures han trobat un mitjà d’explotar els seus recursos i de frenar, almenys parcialment, l’èxode de la seva població a zones amb més ocupació. El bestiar i l’agricultura d’aquestes zones rurals està deixant pas a la indústria dels esports blancs cada vegada més important.
Però igual com en els països alpins l’activitat econòmica de l’esquí es dissenya de manera que s’integri en l’hàbitat i que respecti la idiosincràsia dels pobles de muntanya i la vida agropecuària, afavorint el respecte sobre l’explotació del lleure, a Espanya els ecologistes reivindiquen que el desenvolupament turístic de les valls blanques respecti, per començar, la conservació de les muntanyes i criden l’atenció tant a empresaris com a legisladors perquè compleixin i facin complir els plans de protecció de la natura.
Sensibles davant el potencial econòmic que les estacions d’esquí suposen per a aquestes comarques, els ecologistes defensen una estratègia possibilista: “millorar, abans que ampliar”. Però les seves sol·licituds estan caient en sac foradat, com demostra la publicitat que les estacions llancen aquest principi de temporada: més telecadires, més funiculars, més llacs artificials amb què alimentar els canons de neu… I, d’altra banda, gairebé l’absència total de reformes, d’ofertes alternatives i d’estudis d’impacte mediambiental, pocs canvis de remuntadors obsolets…
La preparació de les pistes d’esquí, les infraestructures de tot tipus, la construcció d’accessos i la construcció d’apartaments i establiments hotelers i comercials representen un gran impacte mediambiental per a l’alta muntanya, que deriva en una sèrie de riscs que es poden convertir en catastròfics, tant des del punt de vista de la natura com des del punt de vista humà.
Entre els impactes que produeixen les estacions d’esquí, l’erosió de les muntanyes es confirma com un dels que repercuteix més greument sobre aspectes geomorfològics, de vegetació i d’alteració del paisatge. Al seu torn, l’eliminació de sòl afecta també la vegetació en una zona exigent per si mateixa i difícil per a la flora. Així mateix, amb la destrucció de la cobertura vegetal i l’alteració dels pendents es dificulta la infiltració d’aigua, de manera que a llarg termini la zona s’acaba desertificant. Són efectes que s’agreugen amb els moviments continus de terres per efectuar rebliments, instal·lar els sistemes de reg emprats en l’obtenció de neu artificial, la construcció d’edificis o les detonacions nocturnes per evitar allaus.
Els grups de defensa de la natura proposen que el turisme de la neu es realitzi d’acord amb la preservació de les muntanyes. Consideren que es pot continuar invertint diners i esforç en els esports blancs, però que s’ha de fer d’una manera més imaginativa, ordenada i amb actuacions contrastades, sense saltar-se tràmits legals i respectant la normativa ambiental i urbanística vigent al nostre país.
Les estacions actuals d’esquí espanyoles es van construir sense tenir en compte l’hàbitat natural en el qual eren projectades. I, com es podia preveure, alguns pobles i paisatges originals gairebé han desaparegut engolits per carreteres i grans zones asfaltades per a aparcaments. Han cedit terreny a complexos d’apartaments que trenquen l’estètica i el concepte de vida tradicional de les zones de muntanya. Les crítiques també apunten al fet que en la majoria dels casos aquestes microciutats de muntanya no tenen infraestructura de sanejament i clavegueram i les aigües fecals i altres residus acaben als rius, molt a prop de les zones on neixen. Els detractors de les estacions d’esquí afegeixen que la riquesa que aquestes generen es limiten a només uns mesos i que l’ocupació autòctona es redueix al sector serveis i de manera temporal. Quan la neu es retira, sorgeix un panorama desolador: bales de palla cobertes de burilles, enormes canonades que descendeixen en barrancs amb incrustacions de masses de ciment, extensions d’una terra pseudolunar esquitxada per les torretes dels remuntadors, apartaments desocupats, botigues i hotels tancats…
Això fa que el turisme d’estiu en aquestes muntanyes resulti menys atractiu per al visitant, ja que qui vol gaudir de la muntanya tria preferentment espais on l’efecte de l’activitat humana sigui menys notori i agressiu i fuig d’estacions d’esquí amb aspecte de zones mortes, antiestètiques i detingudes en el temps fins que les temperatures baixin i arribi la neu, la qual les convertirà en espais macos i hàbils, en el somni dels esquiadors.
La clau, segons els ecologistes, rau a considerar la neu com una activitat extraagrària, un recurs complementari i integrat amb els usos restants de la muntanya.
L’esquiador no emet soroll ni contamina l’atmosfera i el seu desplaçament per la neu no consumeix energia. A més, amb prou feines perjudica el paisatge ni altera l’ecosistema. El gran problema de l’esquí alpí (practicat per la majoria dels aficionats als esports blancs) és que exigeix remuntadors mecànics que pugin l’aficionat fins als cims des dels quals efectuarà els seus descensos. Aquest és l’impacte mediambiental imprescindible d’una estació d’esquí, i perquè la repercussió ecològica i paisatgística no sigui més gran del que és estrictament necessari es poden adoptar algunes mesures. Vegem-les.
- Prohibir als turismes privats que arribin fins a peu de pistes. Com a opció, un servei eficaç i econòmic d’autobusos.
- Ampliar els quilòmetres esquiables guanyant-los a espais verges sense arrossegadors mecànics, amb un servei de recollida d’esquiadors per mitjà d’autobusos.
- Adequar-les en la mesura possible al concepte d’estacions de “quarta generació”.
Ecologistes en Acció i la Fundació Ecologia i Desenvolupament opten més per millorar les estacions d’esquí (en servei, instal·lacions i seguretat) que per ampliar-les en superfície. En altres països de la UE es comencen a valorar les estacions de “quarta generació”, en les quals s’integren els esports de neu en l’ordenació de l’àrea de muntanya i sorgeixen conceptes nous com el de nivell d’ocupació o els estadis i parcs de neu.
La clau, segons aquestes organitzacions ecologistes, està en considerar la neu com una activitat extraagrària, un recurs complementari i integrat amb els altres usos de la muntanya, en què intervé la població local en forma d’empreses mixtes municipals o d’agrupacions de propietaris; o que els municipis promoguin les estacions, però sempre propugnant una ocupació menys intensiva. Els beneficiaris d’aquestes inversions haurien de ser les comarques en les quals es realitzen. Es pretén que, com que en moltes ocasions les estacions són promogudes amb diners públics, siguin els habitants del lloc els qui en gestionin l’explotació.
Cada any neva menys, per la qual cosa, si se segueix amb la política actual, les estacions s’implantarien cada vegada a més altura per garantir la neu i les ampliacions de les ja existents podrien resultar encara més agressives amb l’entorn. La qüestió és dissenyar estacions en les quals l’impacte ambiental sigui mínim.
- S’ha d’evitar la construcció d’apartaments i hotels a les mateixes estacions i potenciar la inversió en petits hotels o cases rurals, com també en restaurants i botigues dins dels cascs urbans dels pobles al peu de les muntanyes.
- Els grans aparcaments no s’han de construir per sobre de certa altura i s’ha d’habilitar un servei d’autobusos, competent i de qualitat, perquè els usuaris arribin còmodament i ràpidament als arrossegadors mecànics.
- A les pistes només es permet d’instal·lar casetes amb serveis bàsics, com lavabos i atenció mèdica. La hostaleria i altres serveis, als pobles, no a peu de pistes. És més incòmode i menys comercial, però la natura també imposa les seves condicions.
- Torretes, telecadires i algunes altres infraestructures no es poden excloure de l’esquí alpí, però no s’ha d’afegir cap element més al paisatge. El respecte arriba també a la muntanya: queda prohibit dinamitar colls per convertir-los en pistes i desviar cabals per embassar aigua que alimenti els canons de neu.
- S’han de limitar zones per a reserves ecològiques allà on no arriben els remuntadors i mantenir-les verges perquè fauna i flora es desenvolupin sense cap problema.
- Una oferta àmplia i de qualitat de l’esport blanc, que fomenti les disciplines menys agressives amb el medi natural (esquí de fons, de travessia, i d’altres que no necessiten remuntadors, cables o grans edificis) i que canalitzi cap a aquests ambients la demanda de turisme d’hivern actual.
A Europa es té en especial consideració el concepte de zones limitades per a aquelles reserves ecològiques on no arriben els remuntadors, es mantenen verges quant a fauna i flora i integren la protecció de la natura i el desenvolupament socioeconòmic de la zona de forma harmònica. En altres paraules, la salvaguarda del medi ambient té prioritat sobre les possibilitats turístiques de l’alta muntanya. Per això les associacions conservacionistes proposen, entre d’altres mesures, la prohibició que les construccions (edificis i aparcaments) no se situïn per sobre dels 1.550 metres d’altitud i s’integrin, si és possible, als cascs urbans més propers.