Una implantació pobre i molt desigual a les diverses zones del país
L’encariment de les gasolines i els seus derivats ha evidenciat amb més força que mai la dependència que pateixen la majoria dels països respecte aquest combustible fòssil. Totes les mirades es fixen en les energies renovables que, a diferència del petroli, el carbó, el gas natural i l’urani, són inesgotables ja que la seva font d’emissió són el sol i el vent o els residus que genera l’activitat humana.
A Espanya, les renovables només suposen un 6,3% del total del consum energètic, una implantació similar al 5,8% de mitjana de la Unió Europea, però lluny encara del 12% que es va establir com a objectiu per al 2010 a la Cimera del Clima celebrada a Kioto fa tres anys. El ritme lent en la implantació d’infraestructures d’energies renovables (plaques solars, molins de vent, incineradores de residus…) al nostre país és produït fonamentalment, segons l’opinió dels especialistes, per l’escassetat d’informació pràctica que existeix sobre això i per l’absència d’una regulació legal clara sobre els requisits que han de complir les instal·lacions que produeixen aquestes energies inesgotables i més compassives amb el medi ambient.
Les energies renovables són el futur: no contaminen o ho fan molt menys que les convencionals i permetrien als països importadors de petroli i gas natural d’alliberar-se, almenys en part, d’aquest servei econòmic que tant dèficit comercial genera. El principal fre que sofreixen aquestes energies és la seva qüestionada rendibilitat econòmica i la presumpta incapacitat per competir en costos amb les tradicionals.
CONSUMER ha comparat, després d’estudiar la informació proporcionada per l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE) i per les administracions autonòmiques, l’esforç que realitzen nou comunitats autònomes (Madrid, Catalunya, Navarra, el País Basc, la Comunitat Valenciana, Andalusia, Castella i Lleó, La Rioja i Múrcia) en l’impuls de les energies renovables. Per calibrar l’aposta que es fa per aquestes energies s’han utilitzat dos barems: un, la quantitat màxima d’electricitat o calor que cada comunitat autònoma va poder generar amb aquestes energies renovables l’any 1999 amb les infraestructures que s’han creat per a aquest comès, la qual cosa es coneix com a “potència instal·lada”; i dos, el finançament, privat i públic, que es destina a aquestes energies. És a dir, la capacitat de producció, d’una banda, i la inversió, d’una altra.
Quant a les energies renovables que generen electricitat (eòlica, solar, incineració de residus sòlids urbans, centrals minihidràuliques, biomassa -residus naturals de boscos i agricultura-), destaca Navarra, amb 473 megawatts de potència instal·lada el 1999, fonamentalment obtinguts de l’eòlica i la minihidràulica. Si aquesta dada es relativitza en funció de la població i de la superfície de la comunitat foral, el seu liderat es reafirma. La segueixen Andalusia (amb 375 MW, però mediocres proporcions relatives segons població i superfície ), Castella i Lleó (364 MW, entre les millors en funció de la població però no si es relativitza segons la superfície) i Catalunya (319 MW, destaca en valorització energètica de residus sòlids urbans i en energia hidràulica). A l’altre extrem, el de les comunitats amb menys implantació d’energies renovables, tant en termes absoluts com relatius, figuren València i Múrcia amb 46 i 24 MW instal·lats, respectivament.
El País Basc, amb 70 MW (només es defensa en consum de biomassa per generar electricitat i en minihidràulica) figura també al furgó de cua, encara que la seva posició millora si es relativitza la seva potència en funció de la població i de la superfície. Madrid, per la seva part, ocupa una posició intermèdia però també mediocre, amb només 89 MW instal·lats en energies renovables, potència acceptable per a la seva superfície però molt escassa per a la seva gran població. La Rioja, amb només 68 MW, millora molt la seva posició si s’incorporen el factor població (és, després de Navarra, la segona millor, amb 0,25 kW per habitant) i superfície (novament la segona millor, amb 13,5 kW per quilòmetre quadrat).
Les renovables més importants al nostre país són la minihidràulica (suposa el 53% de la potència instal·lada de les que generen electricitat en aquestes nou comunitats) i l’eòlica, que representa el 36%. Crida l’atenció la implantació escassíssima de l’energia solar, que significa el 0,3% de potència elèctrica en energies renovables. Els residus sòlids urbans es queden en un 4% i el consum de biomassa assoleix el 7%.
En energies renovables que generen calor destaquen Andalusia (amb gairebé 800.000 tones equivalents a petroli, o “tep”), Castella i Lleó (421.000 tep) i Catalunya (302.000 tep) en el consum de biomassa, mentre que en col·lectors solars sobresurten Andalusia (gairebé 100.000 m2 de col·lector) Madrid (39.000 m2) i València (36.000 m2). Les pitjors posicions absolutes (les dades en funció de la població i de la superfície al quadre “Les energies renovables que creen calor”) les ocupen La Rioja (tant en biomassa com en col·lectors solars) i el País Basc en col·lectors solars, amb menys de 1.000 m2.
El que s'inverteix
En dades corresponents a 1999, Castella i Lleó i La Rioja van ser les que més van invertir en energies renovables (suma d’inversió privada, pública i subvencions) si tenim en compte la seva població: 2.611 i 2.048 pessetes per habitant, respectivament. Les que menys van invertir van ser Múrcia (80 pessetes per habitant) i Madrid (146 pessetes). Altres comunitats molt austeres en inversió van ser Navarra (275 pessetes per habitant), el País Basc i València (totes dues al voltant de 500 pessetes per habitant). Les administracions d’Andalusia i Catalunya es van negar a proporcionar aquesta informació.
Si es vol acarar el compromís dels poders públics amb aquestes energies renovables, serveix com a indicador el percentatge de subvenció pública a la inversió privada. Destaquen Múrcia (l’Administració de la qual va subvencionar el 44% del que es va invertir) i Navarra, amb el 34% de subvenció. Els que menys diners van destinar a subvencions van ser el País Basc i La Rioja, amb només el 4%. Aquesta escassa presència dels diners públics pot ser produïda pel tipus d’iniciativa empresarial en aquestes energies: al País Basc el 1999 més del 90% de la inversió es va dirigir a centrals minihidràuliques, les quals no gaudeixen d’ajuts públics.
Els residus agrícoles i de l’explotació de la fusta són idonis com a combustible. La biomassa, el biogàs i els biocarburants constitueixen avui la principal font de recursos per al seu aprofitament amb la tecnologia actual. Proporciona aigua calenta i electricitat. Andalusia amb 56 megawatts, el País Basc amb 22 MW i Madrid amb 14 MW són les comunitats que més potència han instal·lat per generar electricitat amb biomassa. El procés consisteix en la crema de residus per produir vapor d’alta pressió, que genera electricitat a través d’una turbina. El vapor residual perd pressió però continua carregat de calor, que és utilitzable per a la calefacció. També es poden gasificar els residus, que quan assoleixen altes temperatures desprenen metà, cremat en una turbina de gas per produir electricitat. El consum de biomassa a Espanya es comptabilitza cada cinc anys mitjançant enquestes en zones rurals i indústries. L’últim sondeig situa Andalusia com la comunitat que més biomassa consumeix. Calculada en tones equivalents de petroli (tep) ascendeixen a gairebé 787.000. La segueix Castella i Lleó amb 421.000 tep i Catalunya amb 302.000 tep. Si es té en compte la superfície, el País Basc se situa en primera posició amb 28 tep per quilòmetre quadrat i Castella i Lleó queda l’última amb 0,22 tep/km2, un valor 36 vegades inferior a la mitjana (8 tep/km2).
Espanya s’ha convertit en referència internacional: l’aprofitament del vent produeix cada any l’equivalent al consum elèctric anual d’unes 840.000 famílies; el 1999 la potència instal·lada va augmentar un 90% respecte a l’any anterior. L’energia eòlica és barata i pot competir en rendibilitat amb les centrals elèctriques que funcionen amb carbó i petroli. Navarra disposava, a finals de 1999, d’una potència instal·lada de 318 megawatts. La segueixen Andalusia, amb 127 MW, i Castella i Lleó amb 122 MW. La Rioja figura entre les millors en energia eòlica si es tenen en compte els quilowatts instal·lats per habitant i per superfície, encara que Navarra se situa molt per davant, amb 0,6 kW/habitant, trenta vegades per sobre de la mitjana.
Energia solar, dos processos diferents
Per energia solar fotovoltaica s’entén la que produeix electricitat, mentre que si s’obté calor es tracta d’energia solar tèrmica. L’electricitat nascuda del sol s’utilitza al nostre país per cobrir consums domèstics o de petites explotacions agrícoles en llocs aïllats. Només de forma ocasional arriba a connectar-se a la xarxa de distribució elèctrica. Els plafons solars requereixen poc manteniment i duren uns 30 anys. Andalusia té la potència més important d’aquesta energia, però és de només 3 megawatts. A molta distància la segueixen Castella i Lleó i Catalunya. L’energia solar tèrmica es genera amb col·lectors d’aigua que escalfa la radiació del sol. Una vegada assolida la temperatura desitjada, aquesta aigua es pot utilitzar en habitatges, hotels, hospitals i piscines. Andalusia és la que més aprofita l’energia solar per produir calor. Té instal·lats 98.190 metres quadrats de col·lector. La segueixen, molt de lluny, Madrid i València. El País Basc i La Rioja són les comunitats menys avançades en energia solar tèrmica.
Les centrals d’energia minihidràulica tenen una potència de 10 megawatts o inferior i es poden servir d’un desnivell ja existent. Les comunitats que més potència tenen instal·lada en aquestes petites centrals són Castella i Lleó, amb 232 megawatts, Catalunya i Andalusia. Això no obstant, si es relacionen amb la població o amb la superfície, Navarra i La Rioja se situen al capdavant. Múrcia i València són les que compten amb menys potència instal·lada en minihidràulica.
Aquests residus no inclouen els d’origen industrial. La producció contínua d’escombraries i l’alt valor energètic d’aquests RSU (residus sòlids urbans) fan que siguin considerats energia renovable. La incineració per a producció d’electricitat és el procés de valorització energètica més utilitzat, però no l’únic. La tecnologia de la incineració ha progressat notablement en el control d’emissions i en l’eficiència dels sistemes d’eliminació de partícules danyoses per a la salut (recordem les polèmiques dioxines), si bé encara les associacions ecologistes es mostren refractàries a la incineració d’escombraries i promulguen com alternativa la reducció del consum -i, per tant, dels mateixos residus- el reciclatge i el compostatge integral. Entre aquestes nou comunitats, el 1999 només s’obtenia electricitat a partir de RSU a Catalunya (potència instal·lada: 40 megawatts) i a Madrid, amb 29 MW, però d’altres tenen previstes la instal·lació d’incineradores per als propers anys.
Vull col·laborar amb les energies renovables, què puc fer?
Tota la producció que un particular obtingui amb plafons solars la pot vendre a la xarxa elèctrica de baixa tensió. Aquests són els passos que cal seguir:
- Posar-se en contacte amb un instal·lador.
- Anar a l’oficina territorial d’Indústria per tramitar la sol·licitud d’ingrés en el règim especial de productors elèctrics.
- Anar a la companyia distribuïdora de l’electricitat que operi a la vostra comunitat per sol·licitar un punt de connexió a la xarxa elèctrica.
- Anar a l’ens o institució encarregat de l’energia a la vostra comunitat per sol·licitar una subvenció, que segons estableix el Butlletí Oficial de l’Estat cobreix entre el 35% i 40% de la despesa, sense comptar l’IVA.
- Aconseguir de la companyia distribuïdora la signatura del contracte de compravenda de l’electricitat per un mínim de cinc anys, d’acord amb el que estipula la llei.
- Amb el butlletí de l’empresa instal·ladora i el contracte de compravenda anar a la companyia distribuïdora d’electricitat per tramitar la sol·licitud real de la connexió a la xarxa.
- Posar-se en contacte amb un instal·lador.
- El client autoritza el projecte que li presenta l’instal·lador.
- Adreçar-se a la institució d’energia a la seva comunitat per sol·licitar una subvenció, que cobreix entre el 35 i 40% de la despesa, sense comptar l’IVA.
- Una vegada construïda la instal·lació, rebrà de l’instal·lador el butlletí d’ús i manteniment.
- Separeu al vostre domicili els residus domèstics i dipositeu-los als contenidors específics.
- Si residiu en zona rural, poseu-vos en contacte amb empreses d’energies renovables, que us compraran la biomassa que emmagatzemeu.
- Quan encengueu la xemeneia de la vostra llar, substituïu el carbó i els troncs per briquetes, biomassa compactada.
De l’energia eòlica
- Impacte visual inevitable i alteració clara sobre el paisatge.
- Soroll del motor quan gira i de les pales quan xoquen amb el vent.
- Risc de mortaldat de les aus en impactar-hi amb les pales.
De la biomassa
L’emmagatzemament dels residus agrícoles i de la fusta a l’habitatge rural fins que són retirats.
Dels residus sòlids urbans
Les torres d’evacuació de fums de les incineradores emeten contaminants (les polèmiques dioxines) i creen un impacte visual.
De l’energia minihidràulica
- S’humanitzen zones abans verges.
- L’impacte estètic i mediambiental que suposa una presa.
De l’energia solar tèrmica
Mantenir neta la superfície de la cara activa dels plafons solars és treballós.
De la solar fotovoltaica
- No és fàcil ubicar un acumulador que ocupa 4 metres quadrats en una zona no habitable de la casa que disposi de ventilació.
- La necessitat d’una revisió anual per mantenir els acumuladors
- Què cal fer quan s’acaba la vida útil de l’acumulador que conté àcid sulfúric.
- Un impacte ambiental molt menor que el que causen les tecnologies que empren combustibles fòssils.
- Les energies renovables són recursos sostenibles que no emeten diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera i, per tant, eviten el procés d’escalfament terrestre com a conseqüència de l’efecte hivernacle, no contribueixen a la formació de pluja àcida, no donen lloc a la formació d’òxid de nitrogen (NOx), gairebé no requereixen mesures de seguretat, no produeixen residus tòxics de difícil tractament o eliminació, i els possibles impactes són de menor dimensió i de caràcter local, pel que la seva vigilància o correcció resulta menys costosa. A més, aquestes conseqüències ambientals no tenen caràcter permanent, ja que no es prolonguen més enllà de la utilització de la font energètica i la reversibilitat dels impactes és total en la majoria dels casos. D’altra banda, recórrer a les energies renovables suposa utilitzar recursos autòctons amb les millores consegüents en l’autoproveïment energètic, la balança energètica i la balança de pagaments. A més, es desenvolupen activitats productives en l’àmbit local o regional, amb la generació d’inversions i ocupació corresponent.
NAVARRA
Líder en potència elèctrica en energies renovables, tant en termes absoluts (473 MW, la més gran de les nou comunitats autònomes) com en funció de la població i la superfície. Destaca molt en energia eòlica (la millor) i mostra un nivell intermedi en minihidràulica i biomassa. Però en solar fotovoltaica i incineració de residus sòlids urbans (RSU) res o gairebé res. Un altre “però”: en energia per generar calor, consum escàs de biomassa i molt pocs col·lectors solars.
Inversió en renovables l’any 1999: 146 milions de pessetes. Subvenció pública: 37%.
ANDALUSIA
L’única que competeix amb Navarra pel liderat. És la segona millor en potència elèctrica instal·lada en renovables, en termes absoluts (375 MW) però perd posicions si es posa en funció de la superfície. Bé en eòlica, solar fotovoltaica (la millor, encara que amb només 3 MW), biomassa i minihidràulica. Només falla en incineració de RSU.
En energia per generar calor, és la millor en consum de biomassa (787.000 tep anuals) i en col·lectors solars.
Inversió en energies renovables el 1999: dada no facilitada. Subvenció pública: dada no facilitada.
CASTELLA-LLEÓ
És la tercera que més electricitat genera mitjançant les renovables (364 MW). Si es relativitza segons la superfície queda malament, pitjor que la mitjana. Però si la dada es refereix a la població, és la tercera millor.
Les renovables que més treballa són la minihidràulica (la millor, amb 232 MW) i l’eòlica (la tercera millor).
A les que menys es dedica són els RSU i la solar elèctrica. En energia per generar calor, la segona millor en consum de biomassa i de les pitjors en col·lectors solars. Inversió en renovables el 1999: 6.489 milions de pessetes. Subvenció pública: 15%.
CATALUNYA
També entre les quatre millors. Pot generar 319 MW mitjançant energies renovables. Respecte a la superfície, millor que la mitjana. Les que més aprofita són la minihidràulica (213 MW) i els RSU (junt amb Madrid, l’única que els valora energèticament). La que menys treballa: biomassa per a electricitat. En energia per a calor, la tercera millor en consum de biomassa i posició intermèdia en col·lectors solars. Inversió en energies renovables el 1999: dada no facilitada. Subvenció pública: dada no facilitada.
MADRID
Mediocre en implantació d’energies renovables, Madrid només té instal·lats 89 MW, potència acceptable per a la seva superfície però escassa per a la seva població amplíssima. Molt malament en eòlica (menys d’1 MW) i solar elèctrica. Acceptable en incineració de RSU i regular en minihidràulica. En energia per generar calor, mediocre en consum de biomassa i regular en col·lectors solars.
Inversió en energies renovables el 1999: 746 milions de pessetes. Subvenció pública: 16%.
LA RIOJA
Només 68 MW de potència elèctrica instal·lada en energies renovables, però si els posem en funció de la seva població i superfície, La Rioja canvia dràsticament la seva posició i queda entre les millors.
Només té una mica d’eòlica (25 mw) i minihidràulica. El 2001 s’inaugurarà un nou parc eòlic.
En energia per generar calor, de les pitjors tant en consum de biomassa com en col·lectors solars.
Inversió en energies renovables el 1999: 540 milions de pessetes (més del 95% a l’eòlica). Subvenció pública: 4%.
PAÍS BASC
Només 70 MW de potència elèctrica instal·lada mitjançant energies renovables, però la dada millora molt si es posa en funció de la superfície, i millora bastant si es relativitza segons la població.
Una mica de minihidràulica i biomassa per a electricitat. La resta, poc o res. Millorarà en eòlica, ja que el 2000 ha entrat en funcionament el primer parc eòlic. En energia per generar calor, posició intermèdia en biomassa i la pitjor en col·lectors solars.Inversió en energies renovables el 1999: 1.100 milions (950 en energia minidràulica, sense subvenció). Subvenció: 4%.
VALÈNCIA
Junt amb Múrcia, la pitjor comunitat en matèria d’energies renovables, tant en termes absoluts com relatius. Només 46 MW instal·lats. Únicament es pot esmentar la minihidràulica. Les altres, implantació molt escassa o nul·la. Però el 2000 han inaugurat dues plantes d’electricitat amb biomassa i està previst un pla de 200.000 milions per construir parcs eòlics. En energia per generar calor, posició intermèdia tant en consum de biomassa com en col·lectors solars. Inversió en energies renovables el 1999: 2.124 milions. Subvenció pública: 7%.
MÚRCIA
Junt amb València, la pitjor en energies renovables, tant en termes absoluts com relatius. Només 24 MW instal·lats. Únicament es pot esmentar la minihidràulica i una mica d’eòlica. Les altres, implantació molt escassa o nul·la. Però abans que finalitzi l’any 2000 inauguraran un parc eòlic i n’estan previstos tres més per al 2001.
En energia per a calor, mala posició en consum de biomassa i en col·lectors solars. Inversió en energies renovables el 1999: 89 milions de pessetes. Subvenció pública: 44%.