Electricitat mar endins
L’energia eòlica marina és, igual que l’eòlica terrestre, una aplicació de la força produïda pel vent. La diferència respecte de la que s’obté a terra es troba en el fet que els aerogeneradors (molins) s’ubiquen mar endins. El seu cost d’instal.lació és molt superior al de les zones terrestres, però també tenen una vida útil més llarga. A més, els costos dels fonaments i els ancoratges han disminuït de forma espectacular els últims anys, amb la qual cosa el preu del megawat (MW) de potència s’està igualant al d’altres energies renovables. Dinamarca és el país que va iniciar l’energia eòlica marina i en els seus mars es troben en l’actualitat els parcs d’aerogeneradors més grans. Aquesta manera d’obtenció d’energia compta, a més, amb el beneplàcit d’organitzacions ecologistes com Greenpeace, que hi aposten pel seu caràcter renovable i per l’escassa incidència que tenen en l’ecosistema.
L’energia eòlica marina té, segons els experts, un futur prometedor, sobretot en països que tenen una alta densitat de població que redueix les possibilitats de trobar un emplaçament apropiat a terra. Al mar, el vent es troba amb una superfície de rugositat variable, les onades, i sense obstacles com les illes, illots, etc., la qual cosa implica que la velocitat del vent no experimenta grans canvis. Així, poden emplaçar-se torres més baixes que en la superfície terrestre. A més, el vent és, generalment, menys turbulent que a terra, per la qual cosa s’amplia el període de treball útil d’un aerogenerador. La baixa turbulència del mar és deguda, primer de tot, al fet que les diferències de temperatura a distintes altituds de l’atmosfera que es produeixen sobre el mar són inferiors a les de terra endins. A hores d’ara els parcs offshore, que és la seua denominació internacional, se situen en aigües poc profundes, allunyats de les rutes marines comercials, dels emplaçaments militars i dels espais d’interès natural o ornitològic. La distància de la costa ha de ser com a mínim de dos quilòmetres per tal d’aprofitar millor el règim de vents, que presenta característiques diferents dels que arriben a terra.
En un principi, els ancoratges dels aerogeneradors s’efectuaven amb formigó mitjançant la fonamentació per gravetat, és a dir, amb la construcció en un dic sec de grans estructures que després es fixaven en l’emplaçament elegit i s’omplien amb grava i arena. Un disseny posterior, el monoestaca, consisteix en una perforació del llit marí, d’un diàmetre de 3,5 a 4,5 metres i una profunditat de 10 a 20 metres, en què s’introdueix un gran cilindre metàl.lic que serveix de base de la torre. Els parcs eòlics es connecten a terra per cables submarins enterrats per a reduir el risc de danys ocasionats per equips de pesca, àncores, etc. En zones estratègiques del parc es col.loquen, entre altres instal.lacions de servei, centres de transformació que converteixen la tensió baixa o mitjana en alta tensió per afavorir-ne el transport fins a la costa. Una vegada a terra, tan sols resta connectar la línia elèctrica amb la xarxa de distribució existent.
Els aerogeneradors marins no tenen cap efecte significatiu en la vida dels ocells aquàtics. Aquesta és la conclusió de dos experiments duts a terme a Dinamarca, amb els quals es va poder comprovar que els ocells es mantenien a una distància segura de les turbines i, d’altra banda, que els rotors que giren no les espantaven de les seues àrees d’alimentació.
El primer parc eòlic marí, format per 11 aerogeneradors, es va construir a Dinamarca el 1991 al mar Bàltic i, el 2002, després de la posada en marxa de diversos parcs amb distinta potència, es va inaugurar el parc de Horns Rev, el més gran del món amb 80 aerogeneradors i amb una potència instal.lada de 160 MW.
Després dels anys d’ús d’energia eòlica marina a Dinamarca es pot concloure que, encara que s’ha requerit una inversió econòmica important, la producció d’electricitat és més estable i un 20 % superior a l’energia eòlica terrestre. A més, la vida útil del parc, amb un bon manteniment, pot arribar a duplicar-se. En l’actualitat el 50 % del consum elèctric familiar danès prové d’aquest tipus d’energia.
A la resta d’Europa destaquen alguns projectes, entre els quals es troba la instal.lació al Regne Unit de 3.000 aerogeneradors a les seues costes est i oest amb capacitat per a abastir el 15 % de la població britànica. A Alemanya es preveu la instal.lació de 60.000 MW abans de 2025 i Irlanda ha aprovat la construcció del parc eòlic més gran del món al mar d’Irlanda, amb una producció de 520 MW, equivalent al 10 % de les necessitats energètiques del país.
Espanya destaca en el panorama internacional pel seu ús de l’energia eòlica terrestre. A més de ser l’energia renovable en la qual més ha despuntat, el nostre país és el segon amb més potència instal·lada. No obstant això, encara no ha situat ni un sol generador mar endins. Segons Greenpeace, a la península Ibèrica seria possible crear per aquest mitjà 25.000 MW de potència fins a l’any 2030, amb la qual cosa s’evitaria l’emissió anual d’uns 25 milions de tones de CO2.
A Espanya hi ha diversos enclavaments marins estratègics per a aquest fi, com són l’estret de Gibraltar, el cap de Creus, el delta de l’Ebre o algunes zones de la costa gallega, però, en general, la costa espanyola no és molt adequada per la gran profunditat dels seus mars. Hi ha un projecte, d’un cost estimat de 1.650 milions d’euros, que consisteix a instal·lar aerogeneradors a uns 18 quilòmetres del cap de Trafalgar, entre Barbate i Conil a Cadis, amb una potència de 1.000 MW (sumaria tan sols el 0,1 % de l’energia renovable espanyola). S’hi oposen d’una banda els representants de la flota de Barbate i Conil, ja que entenen que suposa un risc per a la pesca artesanal i les rutes migratòries de les tonyines i, de l’altra, les autoritats locals, que mantenen que l’impacte visual retrauria els turistes.