Pilar Lacasa, catedràtica de Psicologia Evolutiva i de l'Educació

"La dificultat principal per a aprendre sorgeix de la nostra falta de confiança"

1 diciembre de 2004
Img entrevista listado 311

Associem l’aprenentatge amb la infància, l’adolescència i la joventut, i de vegades, amb el reciclatge professional, però ara se’ns diu que mai no hem d’aparcar aquesta activitat. Per què?

/imgs/20041201/entrevista01.jpg
Les persones atorguem a les paraules un significat que depèn molt de les nostres pròpies experiències, i així succeeix quan reduïm la idea d’aprendre als nostres anys escolars, cosa que ens porta a pensar que només és propi de la infància o de l’adolescència. Però si reflexionem una mica ens adonarem que tots els dies aprenem alguna cosa: com podem trobar una carrer si ens perdem a la ciutat, com podem aconseguir comprar més barat, com cal triar productes de més qualitat. Tot això són experiències d’aprenentatge.

Així i tot, nosaltres mateixos, i també la societat, atorguem a l’educació acadèmica i a la superació d’exàmens el valor primordial per a certificar les nostres capacitats. És tan fonamental aquest escenari?

No hi ha dubte que relacionem l’aprenentatge a situacions escolars, però no són les úniques, ni per als infants ni per a les persones adultes. Hi ha molts escenaris d’aprenentatge. Jo diria que tants com situacions vitals, fins i tot aquelles que no les percebem com a tals funcionen com a ‘escola’. Per exemple, no només aprenem a llegir al col.legi, el fet de viure en una societat en què allò escrit és pertot arreu fa que ens anem convertint en persones alfabetitzades, de vegades sense adonar-nos-en.

L’aprenentatge no passa per assimilar conceptes?

Jo diria que el fet de ser conscients que estem aprenent alguna cosa fa més fàcil que ho aprenguem millor i, sobretot, ens capacita per a aplicar el que aprenem, però aquesta consciència no és sinònim de memòria. Imaginem que un dia anem a casa d’un amic i hem hagut de trobar el carrer en el plànol; si una vegada iniciat el camí tractem de prestar atenció als carrers per on passem o a alguns elements que ens donen una pista de com ens podem orientar -un comerç, una casa, etc.- no hi ha dubte que estem aprenent. Aquest interès per aprendre i ser conscients que moltes situacions poden representar un problema en la vida diària facilita la superació.

En què consistiria, en poques paraules, aprendre a aprendre?

Ho resumiria en tres frases. La primera, ser capaços d’adaptar-se a allò nou. La segona, ser conscients del que ha resultat eficaç per a resoldre un problema. I la tercera, buscar noves vies d’acció que no hàgem explorat.

Com podem comprovar que estem aprenent de forma eficaç?

Saber aprendre, com moltes altres coses en la vida, no és una cosa que s’aconseguisca d’una vegada per a sempre. Cada dia podem anar progressant. Sabem aprendre si som capaços d’adaptar-nos a les situacions i superem les dificultats aplicant estratègies o fent activitats que han sigut útils en altres ocasions semblants.

Els sistemes educatius ensenyen a aprendre?

He reflexionat molt sobre aquesta qüestió i vaig arribar a creure que passàvem massa temps a escola i que potser no hi havíem après prou. Però vaig canviar d’idea després d’estudiar alguns informes de les Nacions Unides. Em va quedar molt clar que on no hi ha escoles, als països més pobres del món, les persones que no estudien es converteixen en la part més vulnerable de la societat. I és precisament l’analfabetisme el que els col.loca en un desavantatge atroç respecte dels altres. Potser hem d’avançar i millorar els nostres sistemes educatius, però no hi ha dubte que són vàlids per a procurar-nos eines de saber, de coneixements i d’habilitats.

Què poden fer un pare o una mare i el professorat per a ‘ensenyar a aprendre’?

¡Tant de bo ho sabés! Jo mateixa sóc professora i cada dia aprenc alguna cosa nova en aquest tema. Em sembla que només aconseguisc ensenyar des d’aquest punt de vista quan jo mateixa tracte d’aprendre i d’adaptar-me als meus alumnes. Ells també tenen moltes coses a ensenyar-nos, i a vegades ho oblidem.

Per a una persona adulta a Occident, quins són els frens i les barreres més difícilment franquejables en l’aprenentatge?

Els que ella mateixa es posa, que solen estar molt lligats a la desconfiança en un mateix. Si bé hem de convèncer-nos que mai tenim completament “la veritat”, que hi ha altres formes de veure les coses i de fer-les, també és important motivar-nos per a aconseguir descobrir-les. Per exemple, els nostres fills tenen moltes coses a ensenyar-nos i a vegades ho oblidem. Els seus llibres de text expliquen coses diferents de les que explicaven els nostres, en geografia, en història, en ciències… en tantes coses. Per què no aprofitem l’ocasió per a reciclar el nostre saber?

Potser ens trobem de nou que la nostra habilitat per a les matemàtiques continua sent escassa. ¿Fins a quin punt és cert, o només és un tòpic, que cada u de nosaltres té àrees de coneixement que li són gairebé inaccessibles?

Pujar una muntanya de 8.000 metres és molt difícil, i segurament mai no estarem capacitats per a assolir-ho. També serà complicat que arribem a comprendre aquí i ara el que representa la innovació en molts camps de coneixement. Però aprendre significa progressar, entrenar-se per a comprendre i saber. És difícil precisar on comencem i fins a on arribarem. Potser de petits no enteníem una equació i d’adults en resolem diàriament.

L’aprenentatge d’idiomes, l’obtenció del permís de conduir, expressar-se millor en públic i resultar més convincents, ser més eficients i resolutius… són algunes de les assignatures dels adults. Poden ser vistes com a tasques d’aprenentatge?

Generalment, aquestes situacions sorgeixen davant de necessitats concretes, problemes que hem de resoldre i no sabem com fer-ho. Ens veiem obligats o motivats externament, i per això deia que aprendre a aprendre consisteix a buscar noves vies d’acció que no hàgem explorat. D’aquestes necessitats, en sorgiran d’altres, i d’aquesta forma els nostres camps d’aprenentatge són gairebé infinits durant tota la vida.

I en el camí també acumulem fracassos. A què són deguts, a una mala predisposició o a la falta de tècnica?

Ambdues coses incideixen a no aconseguir els objectius, però jo m’inclinaria més per intentar desterrar d’un mateix la indisposició cap a allò nou, que sol antecedir aquests fracassos. El coneixement tècnic és necessari, i a vegades per a sortir-nos-en millor en moltes situacions quotidianes necessitem que algú ens n’ensenye l’habilitat, però l’aprenentatge també depèn la nostra motivació.

Què podem fer per a augmentar-la en nosaltres i en els nostres fills?

Segurament, si els joves perceben que els adults, el seu exemple, no ho oblidem, estan motivats, ells també ho estaran. Els adults hem de convèncer-nos que mai tenim completament “la veritat”, que hi ha altres formes de veure les coses i de fer-les, i que és important descobrir-les.

Serà necessari desaprendre allò que s’ha après per a aprendre coses noves?

No és fàcil respondre aquesta pregunta. Aprenem d’acord amb la situació, i encara que no es tracta d’oblidar alguna cosa que ja sabem, cal ajustar-se a les exigències d’allò nou.

Hi ha un paquet bàsic d’eines d’aprenentatge a les quals puguem recórrer per a resoldre qualsevol repte?

Jo diria que són més importants els instruments específics que els generals, però segurament no tothom estarà d’acord amb mi. El que aprenem depèn molt de la situació en què ho fem, i un problema que ens trobem amb freqüència és saber traslladar els coneixements d’unes situacions a unes altres. Aquest és uns dels grans interrogants per als qui busquem resoldre la qüestió de “com aprenem”.

Com a societat, què és el que més falla en la nostra cultura de l’aprenentatge?

De vegades rebem tanta informació que resulta molt difícil garbellar-la. Correm el risc d’acostumar-nos a la quantitat, de perdre la curiositat i d’oblidar que aprendre és també “buscar” i “explorar”. Si creiem que ja no volem “saber més” o que no necessitem fer les coses d’una altra manera, serà molt difícil continuar aprenent.