El pes del passat
El record d’episodis de la nostra vida pot produir pudor i vergonya -“vaig fer coses que ara no faria”-, provocar ira o tristesa -“aquelles experiències em van fer mal”-, o promoure nostàlgia i enyorança -“ah, aquells anys que ja no tornaran”-. En aquest exercici de memòria, sentim agraïment o rebuig, evoquem vivències llunyanes en el temps amb gran detall o, ben al contrari, amb prou feines en tenim records. En qualsevol cas, totes les teories sobre la psicologia humana estan d’acord a admetre que, d’una manera o d’una altra, el passat influeix en la nostra personalitat i en la nostra conducta.
Una de les teories més prestigioses sobre aquest assumpte és l’anomenada Anàlisi transaccional, promoguda per Eric Berne. Aquest reconegut psiquiatre ofereix un marc de referència senzill d’entendre i fàcil d’utilitzar per gairebé totes les persones al llarg de la seua vida. Berne afirma que tots els éssers humans manifesten tres estats del jo, definits com a “sistemes coherents de pensament i sentiment manifestats pels patrons de conducta corresponents”. Assegura que no es tracta d’idees més o menys útils ni de neologismes interessants i fàcils de comprendre, sinó que aquests tres estats es refereixen a fenòmens basats en realitats veritables.
1.- L’estat ‘Pare del jo’. Derivat dels pares i mares que hem tingut i de les persones grans que han intervingut de manera directa en la nostra educació. És un compendi de les actituds i dels comportaments incorporats de procedència externa. Sentim, pensem, actuem i parlem d’una manera molt semblant a com ho feien els nostres pares i mares quan érem petits, ja que ells van ser models bàsics en la formació de la nostra personalitat. Els seus valors i idees sobre la vida, les seues pautes de comportament, les seues normes, regles i lleis de convivència, es van anar gravant en el fill o filla, i influeixen de forma poderosa en la configuració futura de la seua personalitat. I tot això succeeix sense que la persona en siga conscient, per la qual cosa s’acaben reproduint pautes apreses en la infància gairebé sense adonar-se’n.
2- L’estat ‘Xiquet del jo’. Hi apareixen els impulsos naturals, les primeres experiències que se’ns van gravar en la infància i com vam respondre davant d’aquestes. És la part de la nostra persona que sent, pensa, actua, parla i respon igual que ho fèiem quan érem petits. Té un tipus de pensament màgic i irracional, concep les relacions com una cosa eminentment emocional.
3- L’estat ‘Adult del jo’. Hi percebem la realitat present de forma objectiva, de forma organitzada, calculem les circumstàncies i conseqüències dels nostres actes amb la base de l’experiència i dels coneixements. És la dimensió interior de l’individu, caracteritzada per l’anàlisi racional de les situacions, la formulació sensata de judicis i la posada en marxa del propi sentit de la responsabilitat. Aquest estat fa possible la supervivència i, quan està prou desenvolupat, ha d’analitzar si en la nostra conducta hi ha un excés d’influències inconscients i irracionals del nostre pare o del nostre xiquet.
Com que tots hem sigut petits, hem tingut persones grans que ens han influït i som capaços de tenir sentit de la realitat, es pot dir que en el nostre interior dialoguen els tres estats: pare, xiquet i adult. Són processos interns de la ment que sempre estan actius. No obstant això, a vegades no en som conscients, fins i tot moltes persones mai no ho són.
No sol resultar complicat conèixer, mitjançant la seua conducta i el tipus de respostes que produeix en cada situació, en quin estat del jo es troba cada subjecte. Si ens observem amb deteniment, ens adonarem que quan tenim persones que depenen de nosaltres (fills, educands) actuem amb elles d’una forma molt semblant a com ho van fer els nostres pares amb nosaltres. O que quan ens divertim, ens mostrem emocionats o ens presentem dèbils i vulnerables amb els qui ens poden acollir de manera afectiva, ho fem d’una forma molt semblant a quan érem petits. De la mateixa manera, qualsevol persona, excepte casos de deterioració greu, és capaç de discernir la realitat amb certa claredat i donar respostes sensates i raonables.
Coneguda aquesta realitat, un mateix pot analitzar quan es comporta com a pare, adult o xiquet en la seua vida.
És un exercici d’autoanàlisi enriquidor, per al qual poden valer les pautes següents:
- Recordem exemples en què haguem posat en joc el nostre pare interior tot i ser una cosa poc raonable. Per exemple: “En aquesta casa mane jo.” (Pare del jo)
- Pensem quines coses fem avui i que ens recorden altres de semblants que fèiem de petits, tot i ser un inconvenient per a nosaltres. Per exemple: menjar desordenadament. (Xiquet del jo)
- Recordem alguna situació en què o bé vam prendre alguna decisió o vam saber controlar els nostres impulsos. (‘Adult del jo’)
Posem-nos ara d’exemple concret i analitzeu-ho:
- Recordem algun problema que tinguem pendent de resoldre i que requerisca d’una decisió per la nostra banda:
- Vegem el que ens dicta el pare interior.
- Experimentem el que sent el nostre xiquet interior (sensacions, emocions, pors, desitjos…)
- Observem el que opina el nostre adult interior (anàlisi de pros i contres, proposta de solucions, etc.).
- Segurament els nostres estats del jo estan en conflicte. Descobrim en què consisteix aquest conflicte, on cauen les divergències.
- Finalment, prenguem una decisió.
En tot el procés de maduració s’ha de contactar amb la infància. La tornada no serveix només per a furgar de forma innecessària en el passat, sinó per a acceptar i integrar en el nostre ésser actual els impactes i les influències positives o negatives de la nostra infància. Només el coneixement cada vegada més lúcid i l’acceptació de les nostres zones “inconscients” ens posarà en el camí adequat per a aconseguir un desenvolupament personal més equilibrat.
- Observem fotografies de la infància i l’adolescència i deixem que ens sensibilitzen. Com van ser aquells moments? Què hi ha en aquelles fotos que encara veiem en nosaltres? Intentem dialogar amb aquell xiquet que portem dins, escoltem-lo i, sobretot, acollim-lo.
- Repassem records de la nostra casa, de les persones que van intervenir en la nostra infància, recordem sense esforç dites o fets que ens van impactar. Com sentim aquelles persones?: properes o distants?, fredes o afectuoses? No les neguem, permetem que ocupen el seu lloc, però mantinguem-les en el passat perquè aquell és el seu lloc i així impedirem que encara manen en el present.