El teu armari contribueix al canvi climàtic

El teu armari contribueix al canvi climàtic

La nostra roba i el canvi climàtic tenen més relació de la que pot semblar a simple vista. Anar a la moda té un impacte enorme en el medi ambient. Per exemple: sabies que un parell de pantalons texans es beuen 7.500 litres d’aigua? Aquesta és la quantitat que es requereix per a fabricar-los i equival a l’aigua que ingereix una persona en set anys com a mitjana. A aquest cost hídric cal afegir la petjada de carboni derivada dels gasos d’efecte d’hivernacle emesos durant el transport de la matèria primera, del teixit i de les peces de roba, i la despesa energètica que es necessita per a produir o tenyir les fibres. Després de l’ús, la gestió de les deixalles i la reutilització dels residus tèxtils és un dels principals reptes de la indústria en l’actualitat, perquè els oceans ja van plens de les microfibres procedents de la roba.

El que és barat surt car al planeta

La manera de comprar, d’utilitzar i de desfer-nos de la nostra roba té un gran impacte en el medi ambient: des de l’esgotament de matèries primeres fins a la contaminació de rius, oceans i boscos, conseqüència de les fibres plàstiques o de la quantitat ingent de residus que genera i que acaben acumulats en abocadors. Un impacte que es nota sobretot en tercers països, on té lloc la major part de la fabricació. La Xina és el primer exportador de roba del món, seguida de la Unió Europea i Bangladesh, segons un informe de 2020 d’Euratex, la Confederació Europea del Tèxtil.

L’abús de recursos és conseqüència del model de producció i consum que fa dècades que tenim establert a la societat: l’anomenada fast fashion o moda ràpida. Aquest sistema es basa en una producció accelerada de roba a preus baixos o assequibles, que fa que el consumidor tingui noves necessitats constants i la sensació d’haver de comprar cada molt poc de temps per a portar el que dicta la moda. A més, com que té un preu baix, ens convida a comprar molt i a rebutjar-ho sense objecció, perquè pot costar menys comprar-se una altra peça que no arreglar-la o buscar un altre ús a la que ja tenim.

Com a resposta a aquest model de gran impacte en el medi ambient, fa anys que es veuen moviments dins de la mateixa indústria, que a escala global ocupa més de 300 milions de persones i mou més d’un bilió d’euros a l’any, segons l’informe Una nova economia tèxtil: redissenyant el futur de la moda, de la Fundació Ellen MacArthur. L’onada de sostenibilitat que avança en altres sectors també ha arribat al tèxtil amb el desenvolupament de la moda sostenible. Segons Marina López, presidenta de l’Associació de Moda Sostenible d’Espanya (AMSE), es basa en:

• Més cura i respecte pel medi ambient.
• Suport a la producció i l’economia local o nacional.
• Protecció de la salut dels consumidors, ja que no utilitza productes químics per a tintar la roba, que poden ser perjudicials per a la pell.
• Defensa d’unes condicions dignes i justes per als treballadors.
• Ús de certificats que garanteixen d’on prové el material o on s’ha cosit la peça.

Els drets dels treballadors

L’explotació laboral en la fabricació de la roba és un secret en veu alta, denunciat per desenes d’organitzacions i investigacions plasmades en documentals com The True Cost. “La majoria de les grans marques confeccionen a Àsia per sous mínims i condicions pràcticament d’esclavitud”, alerta López. “Per a vendre una samarreta per 3 euros s’ha d’abaratir tot el procés de producció i és evident que el preu el paguen en un altre punt de la cadena”. Recentment, més de 180 grups en defensa dels drets humans han denunciat la complicitat de les principals marques de moda en el treball forçat al qual sotmeten milions de persones de la minoria uigur a la regió de Xinjiang, a la Xina. Més del 80% del cotó del país asiàtic prové d’aquesta província, i també prop del 20% de les peces de cotó que es consumeixen en el món.

L’elecció del material compta

La producció de matèries primeres és responsable d’una gran part de l’impacte ambiental de la indústria tèxtil. El cotó ha estat històricament el material dominant i, tot i que és d’origen natural, la seva producció té un gran impacte, ja que necessita grans quantitats de terra, aigua, fertilitzants i pesticides. Tanmateix, les últimes dècades ha perdut mercat en detriment de fibres plàstiques com el niló o el polièster, que és present en el 55% de la roba actual, segons dades de la Fundació Ellen MacArthur. Encara que aquests materials no fan servir terres de cultiu i consumeixen menys aigua, necessiten grans quantitats de matèries primeres no renovables, perquè provenen del petroli i la seva producció necessita molta energia. A més, quan es renta la roba desprèn microfibres de plàstic que poden acabar al medi ambient durant molt de temps. Es calcula que, cada any, mig milió de tones de microfibres plàstiques acaben als oceans. Les fibres obtingudes a partir de material d’origen vegetal, com la cel·lulosa, la viscosa o el lyocell, en són una altra alternativa, encara que poden tenir un impacte per l’ús de dissolvents per a aconseguir-les. Però, sempre que es produeixin sense fer servir cap altra substància nociva, són biodegradables.

Per tant, un dels reptes del sector tèxtil és trobar matèries primeres que no competeixin amb la producció d’aliments; és a dir, que no restin recursos (com el terreny o l’aigua) als cultius destinats a l’alimentació, i que no requereixin grans quantitats d’aigua i pesticides. En aquest sentit, un gran nombre d’empreses ja es decanten per deixar d’utilitzar les fibres sintètiques i utilitzar-ne altres de més sostenibles, com el cànem, el bambú o el suro. En aquesta línia treballa l’ONU amb la iniciativa Boscos per a la moda, que promou la fabricació de roba amb fibres forestals, com el lyocell, el modal i la viscosa, amb una matèria primera provinent de boscos gestionats de manera sostenible i que tenen el certificat PEFC (Programa de reconeixement de Sistemes de Certificació Forestal). En la producció d’aquestes fibres, a més, la despesa d’aigua i d’energia i la contaminació és inferior que la d’altres materials utilitzats en la fabricació de teixits.

Residus tèxtils

El sistema actual de consum de la indústria tèxtil és lineal; és a dir, no es reutilitzen pràcticament els recursos i, a més, genera residus al llarg de tota la cadena: des dels fertilitzants o químics que es fan servir en el cultiu d’algunes matèries primeres com el cotó i que contaminen les aigües al lloc de producció, fins a les deixalles tèxtils on es compra i s’utilitza, com l’embalatge, les etiquetes o la mateixa roba. Però el problema no només és la gran quantitat de residus que genera aquesta indústria, sinó la mala gestió d’aquestes deixalles. Prop del 90% dels residus tèxtils acaben als abocadors i només entre el 5% i el 8% es diposita en contenidors per a reciclar-los i reutilitzar-los posteriorment. D’aquest percentatge, només se’n recicla un 2% per a produir materials tèxtils nous, segons el Congrés Nacional del Medi Ambient (Conama).

La solució al problema dels residus tèxtils inclou tres passos. En primer lloc, la reducció del consum: comprem més roba de la que ens posem –s’estima que el consum de roba ha crescut un 65% els últims 15 anys– i, a més, cada vegada la fem servir menys temps. Segons dades de l’Associació Ibèrica de Reciclatge Tèxtil, cada persona llença entre 10 i 14 kg de roba a l’any. En segon lloc, la reutilització, per exemple, per mitjà de botigues de segona mà. A la UE, l’oferta de roba usada supera la demanda, per això una gran part acaba en mercats de països en vies de desenvolupament, que han de batallar amb quantitats ingents de deixalles tèxtils. El reciclatge és el tercer pas. Segons dades del Parlament Europeu, només un 1% de la roba es recicla i acaba convertida en una nova peça.

Per això és clau que el sistema sigui circular. En aquest sentit, donar la nostra roba i comprar peces que ja han tingut un altre amo produeix un impacte molt positiu. Organitzacions com l’ONG Fundació Humana recuperen i gestionen cada any tones de roba amb un doble benefici. D’una banda, s’aconsegueix un efecte mediambiental, perquè redueix la generació de residus i contribueix a alentir el canvi climàtic. Per cada quilo de roba recuperat i no incinerat es deixen d’emetre a l’atmosfera 3,169 kg de CO2, segons un estudi de la Comissió Europea. “La reutilització i el reciclatge tèxtil van representar durant l’any passat l’estalvi de 55.689 tones de CO2 a l’atmosfera”, detalla Joan Carles Montes, responsable de comunicació de la fundació. A més, comprar moda de segona mà evita el consum de milions de roba nova.

D’altra banda, la recuperació i la gestió de roba té un benefici social. “La recollida de roba suposa la creació de llocs de treball inclusius, estables i de qualitat. A més, els recursos obtinguts es destinen a projectes socials”, conclou Joan Carles Montes.

Canvis en els consumidors

“El sistema de producció ha de canviar tant sí com no, i ha de fer-ho aviat”, urgeix López. Governs i administracions han de legislar en aquest aspecte, però els consumidors tenen la clau perquè també canviï el model de consum.

Podem començar comprant menys roba o utilitzant-la durant més temps. En l’actualitat, el nombre de vegades que ens posem una peça abans de desfer-nos-en és molt baix. És a dir, infrautilitzem la roba. A Europa, una peça de roba es fa servir de mitjana unes 95 vegades fins que es llença, un 36% menys que fa 15 anys, adverteix l’informe Una nova economia tèxtil: redissenyant el futur de la moda, de la Fundació Ellen MacArthur. Però la situació encara és pitjor en altres regions. A la Xina, una peça s’utilitza de mitjana unes 62 vegades, i als EUA, 34.

A més, si el nombre de vegades que ens posem una peça fos el doble, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle d’aquesta indústria es reduirien un 44%, segons l’informe del Parlament Europeu Impactes mediambientals de la indústria tèxtil i de la moda. Abans de comprar una peça de roba hem de pensar si li donarem prou ús, i això ens pot ajudar a decidir-nos si l’hem d’adquirir o mantenir-la a l’armari.

Menys és més

Tradicionalment, les temporades de moda estaven vinculades als cicles estacionals, i n’hi havia entre dos i quatre cada any. En l’actualitat, les grans cadenes de roba han alterat aquests ritmes, i això fa que el consumidor tingui la necessitat de renovar la roba amb més freqüència per a seguir les tendències. Però anar a l’última i tenir l’armari a vessar de roba no han d’anar agafats de la mà necessàriament. Cada vegada apareixen més alternatives que animen els consumidors a reutilitzar, reciclar o reduir el seu consum, sense que això impliqui deixar de posar-se el que vulguin. Des de fomentar una compra més crítica i madurada, passant per la reparació de la roba, la personalització o l’eliminació responsable, són moltes les alternatives que hi ha. Però hem de tenir present que el millor que podem fer, en qualsevol cas, és comprar menys i posar-nos la roba durant més temps.

Per a reduir el consum de roba i augmentar-ne la vida útil, reciclar es presenta com una gran opció, perquè això redueix la pressió sobre les noves matèries primeres, així com el problema de la gestió de residus. En aquesta línia treballen Koopera i AltrapoLab, dues cooperatives socials que fomenten el reciclatge tèxtil creatiu per donar una vida nova a la roba que ja tenim. “El nostre objectiu és visibilitzar la necessitat de reduir l’impacte ambiental i social de la indústria tèxtil convencional i oferir alternatives, com ara recrear i reciclar la roba o acostar altres models de consum com els intercanvis de roba”, explica Natalia Castellanos, coordinadora.

El lloguer pot ser una altra alternativa per a deixar enrere el costum d’usar i tirar. Hi ha diferents iniciatives adreçades fins i tot a nadons i nens, embarassades i empreses que lloguen roba per a esdeveniments especials. Aquest exemple d’economia col·laborativa ofereix molts avantatges, com l’estalvi, la varietat d’opcions o el benefici ambiental per la reutilització de la roba. Cada cop que es lloga una peça de roba se’n deixa de fabricar una altra i, per tant, s’elimina l’impacte mediambiental que hi ha lligat a la seva producció.

Conèixer i triar alternatives més sostenibles és imprescindible per a reduir l’impacte de la moda al nostre planeta, igual com no llençar mai la roba a les escombraries i dipositar-la al contenidor blanc específic, o donar-la a una ONG o a botigues de roba que la recullen. Hem de tenir en ment que aquesta samarreta que ja no volem pot tenir una segona vida.

Com puc aconseguir un armari més sostenible?

Canviar el nostre model de consum per a donar prioritat a la qualitat enfront de la quantitat no és fàcil, i tampoc ho és no alimentar la fast fashion (‘moda ràpida’) i el seu ritme accelerat de tendències. Aquí van alguns consells perquè les nostres compres siguin més sostenibles i recuperem el veritable valor de la roba.

• Fuig de l’hiperconsum. Compra pensant realment en les teves necessitats i en què et fa adquirir roba nova. Això ens ajudarà a no donar curs al consumisme.
• Fixa’t en la qualitat dels teixits, de la confecció. Informa’t sobre qui l’ha dissenyat i fabricat i on. Això ens vincularà amb la peça de roba i ens impulsarà a cuidar-la més perquè ens acompanyi més temps a l’armari.
• Abans de comprar roba nova, pensa en aspectes com quantes vegades te la posaràs, si la pots combinar amb facilitat o si compleix la seva funció. Segons la Fundació Ellen MacArthur, només ens posem un 20% de la roba del nostre armari.
• Cuida la roba, fixa’t en com la fas servir, com la guardes, com la rentes i la planxes, amb l’objectiu d’allargar-ne la vida útil.
• Opta per marques sostenibles o de comerç just. Per a reconèixer-les, ens podem fixar en si tenen una certificació de sostenibilitat, com són Fair Wear Foundation, Global Organic Textile Standard (GOTS) o Better Cotton Initiative.
• Considera pagar més per roba de més bona qualitat. El preu més alt de la moda sostenible és el preu just i digne de les peces.
• Busca alternatives a la compra, com ara el lloguer de roba per a esdeveniments o experiències esportives, els intercanvis de roba entre família o amics o les botigues de segona mà.

Font: Altrapo Lab i Fundació Ellen MacArthur.