Aqüicultura: el nostre or blau

Encara que el 54% dels aliments d’origen aquàtic que consumim al món procedeix de granges de cultiu, per a molts ciutadans l’aqüicultura és encara una gran desconeguda. Aquesta activitat constitueix un sector en auge que es presenta capaç de fer front a un dels grans desafiaments del segle XXI: alimentar la humanitat de manera sostenible. Així s’està forjant la revolució blava
1 Octubre de 2021

Aqüicultura: el nostre or blau

El cultiu de peixos i plantes aquàtiques és una activitat que existeix des de l’antiguitat, però és ara quan aquest sector viu tota l’esplendor. Segons dades de la FAO, només el 46% dels aliments aquàtics que mengem provenen de la pesca tradicional, la resta els aporta l’aqüicultura. S’estima que abans del 2030, aquesta activitat coparà el 65% del consum d’espècies aquàtiques. 

Percentatges a banda, les expectatives que s’han posat en l’aqüicultura són moltes i d’allò més optimistes. Ja ho va avisar l’ONU fa dos anys: “Tenint en compte que la població mundial creixerà fins als 9.700 milions de persones el 2050, que demanarà un 60% més d’aliments dels que produïm en l’actualitat i que l’agricultura, ramaderia i pesca extractiva estan al límit de les seves possibilitats, l’aqüicultura està cridada a tenir un paper rellevant en aquest desafiament: alimentar-nos en equilibri amb la naturalesa”. 

Més de 500 espècies 

L’aqüicultura abasta pràctiques molt variades i una àmplia gamma d’espècies. Actualment se’n cultiven 580 a tot el món, i això representa una varietat d’aliments enorme i una diversitat genètica alta. D’aquests espècimens, el 56,6% es produeix al mar i el 43,4% en aigua dolça. Les macroalgues, el llagostí (tigre i blanc), els salmons, les truites, les carpes, les tilàpies, les cloïsses i les ostres són les espècies que més es cultiven. 

Una activitat en auge a Espanya 

“Dins de la UE, Espanya és l’estat membre amb la collita d’aqüicultura més gran: 347.825 tones, amb dades del 2018, un 25,5% del total produït arreu del continent”, explica l’experta. Malgrat això, quan les tones es passen a euros perdem llocs. En valor econòmic de producció, el Regne Unit és el número u, amb una recaptació de 1.075,3 milions d’euros (24,7% del valor total), seguit de França i Grècia. Espanya ocupa la quarta posició, amb 478,8 milions (11%). Aquestes quantitats les dicten els preus de la primera venda de les espècies dins del territori de la Comunitat Europea i, en aquest context, el salmó atlàntic –espècie que domina la producció al Regne Unit– es ven més car que el musclo, del qual som els màxims productors. 

Però, a més d’aquest mol·lusc, Espanya produeix llobarro, truita, orada, esturió, rèmol, corbina, besuc, anguila, llenguado, microalgues… Una de les característiques principals de la nostra aqüicultura és la gran varietat d’espècies cultivades i de sistemes de cultiu usats en la cria. 

Segons les dades recollides en la Memòria de la Sostenibilitat de l’Aqüicultura d’Espanya 2021, el 91,8% de l’aqüicultura mundial es fa a l’Àsia, un continent que també és el productor més gran en pesca tradicional. La Unió Europea se situa en el novè lloc, però no es conforma amb aquesta posició. Com indica Garazi Rodríguez, responsable dels plans de producció i comercialització a Apromar, associació que agrupa el 95% de les empreses productores al nostre país, l’aqüicultura europea és de les més segures i amb més qualitat del món. 

L’estratègia de creixement blau 

La producció d’aliments no és només un servei vital per a la supervivència, sinó també una font d’ingressos i que genera ocupació. La producció d’aqüicultura de la Unió Europea el 2018, segons la Memòria de Sostenibilitat, va ser d’1,37 milions de tones, amb un valor de 4.357 milions d’euros. Però Europa en vol més. El potencial de creixement que té aquesta activitat és gran. Només el 10% dels productes del mar que consumim a Europa prové de l’aqüicultura dels països membres, la majoria són importats. Per això, la Comissió Europea ha vist les possibilitats de créixer i ha adoptat una sèrie de directrius estratègiques amb què pretén construir una aqüicultura europea més sostenible; però també més competitiva, menys dependent, que en motivi el creixement i que creï també més llocs de treball. 

L’anomenada Economia Blava abasta totes les activitats econòmiques que depenen del mar i la interdependència entre elles: aqüicultura, biotecnologia, pesca, turisme, navegació i transport marítim, entre d’altres. “Totes tenen competències comunes i comparteixen infraestructures nombroses (ports, xarxes de logística). L’Economia Blava és una estratègia a llarg termini que dona suport al creixement sostenible d’aquests sectors i reconeix la importància dels mars i oceans com a motors de l’economia europea pel gran potencial per a la innovació i el creixement”, explica Garazi Rodríguez. 

Què és?

Segons la definició de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), l’aqüicultura és “el cultiu d’organismes aquàtics (peixos, mol·luscs, crustacis i plantes), tant en zones costaneres com en l’interior, que implica la intervenció humana en el procés de cria per a augmentar-ne la producció”. 

Segons el lloc del món on es dugui a terme, aquesta activitat varia molt. Salmons que creixen en gàbies a les costes de Noruega, la cria de peixos als arrossars d’un poblet xinès, el cultiu de la gambeta en estanys d’aigua salada a l’Equador o el del musclo gallec cultivat en unes muscleres a les Rías Baixas. Tot això és aqüicultura. 

Espai per a la innovació

Tot això té l’origen en l’Estratègia Europa 2020. I aquí entra en escena l’aqüicultura espanyola, que està reconeguda com una part essencial de l’Economia Blava i del Pacte Verd Europeu. “Som un país històricament abocat al mar. Fruit d’això sorgeix la rica gastronomia i cultura que tenim associades al peix, però és cert que ha estat recentment quan s’ha començat a posar en valor tota l’activitat econòmica i social lligada a aquest. Gràcies a un acord de foment de l’Economia Blava amb el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació s’estan tirant endavant diverses línies de treball innovadores com són l’aqüicultura oceànica, biotecnologies basades en el cultiu d’espècies d’interès, la promoció del cultiu de macroalgues a les costes espanyoles i l’enginyeria de les infraestructures dels vivers al mar on criem peixos”, indica Garazi. Tots aquests projectes, a més d’enfilar-se perfectament cap als objectius nacionals de sostenibilitat dels oceans i de creixement blau, són referents per a les polítiques europees. 

En aquest context, l’aqüicultura es postula com una activitat amb possibilitats de créixer de manera sostenible. Un creixement que va en companyia dels Objectius per al Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de l’ONU. 

ODS 1: fi de la pobresa 

Segons la FAO, l’aqüicultura proporciona treball a més de 20 milions de persones arreu del món i és una de les activitats que pot tenir un paper fonamental en la reducció de la pobresa: es pot desenvolupar en països en vies de desenvolupament i en zones rurals on no arriba un altre tipus d’inversió o activitat econòmica. 

Les dades de l’ocupació que genera a Espanya poden servir d’exemple de la importància que té. Segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, 18.587 persones treballen en aqüicultura al nostre país, però s’estima que aquesta activitat produeix una ocupació indirecta associada de 46.467 llocs laborals. D’una banda, hi ha els llocs de treball que generen les granges de criança, però també els que es creen en el conjunt d’empreses subministradores de productes i serveis que giren al voltant de l’aqüicultura. És una cadena de valor que està integrada per empreses que fabriquen aliment per als peixos, d’enginyeria per al disseny i la construcció de les granges, navals per a la construcció de vaixells i vivers flotants, una àmplia xarxa de centres d’investigació i universitats, laboratoris veterinaris per al desenvolupament de vacunes i gabinets de serveis empresarials. 

Per això, aquesta economia blava podria ser un motor de desenvolupament important per al continent africà. Les perspectives són prometedores per a un continent que d’un total de 54 estats té 38 països riberencs i insulars les aigües territorials dels quals ocupen una superfície de 13 milions de quilòmetres quadrats. Perquè això passi, com detalla la UNESCO, cal professionalitzar el sector. A hores d’ara, a Àfrica hi ha 12,3 milions de persones que treballen en la pesca tradicional i l’aqüicultura. 

ODS 2. Fam zero 

L’aqüicultura representa una de les fonts de proteïna principals en moltes regions del món. “Els oceans ens proporcionaran una gran part dels aliments nutritius que necessitem amb el desenvolupament de noves formes d’aqüicultura sostenible, amb espècies i pinsos adequats, la maricultura (el cultiu de les plantes i animals marins), la producció de mariscos i l’impuls de les macroalgues per a l’alimentació humana i animal”, expliquen des de l’ONU. Segons l’Ocean Panel, “si s’administressin millor i de manera més sostenible, els mars i els oceans podrien produir fins a sis vegades més aliment del que s’obté en l’actualitat, i podrien fer-ho amb una petjada ambiental baixa”. Mentre que la pesca extractiva s’acosta al seu límit de producció sostenible, l’aqüicultura es troba molt per sota de la seva capacitat productiva. 

Quant de CO2 es genera en la producció d’un quilo d’aliment?
  • Orada: 3,9 kg  
  • Llobarro: 4,0 kg  
  • Salmó: 3,0 kg 
  • Pollastre: 4,4 kg  
  • Porcí: 6,5 kg  
  • Boví: 29,6 kg 

Font: Memòria de la Sostenibilitat de l’Aqüicultura d’Espanya 2021. 

ODS 12: producció i consum sostenible

L’aqüicultura no es lliura de la petjada de carboni, ja que tots els sectors productius, inclosa aquesta activitat, generen gasos d’efecte d’hivernacle a través dels processos de fabricació, transformació, transport, emmagatzematge i comercialització dels seus productes. Tanmateix, no tots els aliments d’origen animal tenen la mateixa contribució d’aquest tipus de gasos, i els peixos d’aqüicultura tenen unes emissions lleugerament per sota de l’aviram, i molt inferiors a les del sector porcí i boví. 

L’alimentació dels animals d’aqüicultura, en particular de peixos, és un element clau de la seva sostenibilitat. Segons els càlculs del sector presentats en la Memòria de la Sostenibilitat, el 80% del total de la petjada de carboni originada en l’activitat procedeix de la fabricació dels pinsos que es fan servir per a la seva alimentació. Els peixos, en el seu hàbitat natural, mengen altres animals aquàtics, i així també es feia al començament de l’aqüicultura. Però aquest tipus d’alimentació ha anat evolucionant amb l’objectiu de reduir la pressió dels mars. Ja fa temps que l’alimentació va passar a fer-se amb pinsos que contenen els mateixos elements nutricionals que s’obtenien menjant altres peixos del mar (aminoàcids i àcid grassos), però que s’obtenen de matèries primeres diferents. Aquests pinsos per a alimentar els peixos d’aqüicultura sempre han creat molta controvèrsia, ja que per a fabricar-los s’usaven moltes farines i olis de peix que es feien, al seu torn, amb gran quantitat d’altres peixos que procedien de la pesca, de manera que al final quedava en qüestió la sostenibilitat. 

No hi ha dubte que alimentació dels peixos és el taló d’Aquil·les de l’aqüicultura. Un peix ha d’estar ben alimentat. En primer lloc, pel benestar i la salut de l’animal, però també perquè el consumidor rebi els valors nutricionals que s’esperen d’un peix. “La investigació ha fet possible que el percentatge d’aquestes farines i olis, que s’elaboren amb espècies provinents de la pesca tradicional, hagi disminuit dràsticament els últims anys, i hagi passat de més del 50% als anys noranta a uns nivells inferiors al 25% en l’actualitat. Per en algunes espècies cultivades com l’orada, el llobarro o la truita, la substitució per altres ingredients pot arribar fins al 100%”, explica Garazi Rodríguez. 

La substitució d’ingredients s’ha aconseguit, com explica Izaskun Zorita, experta en gestió ambiental de mars i costes d’Azti, “gràcies a una economia circular i a l’aprofitament de subproductes d’altres activitats, com la indústria conservera i de transformació del peix, així com dels rebutjos de la pesca extractiva. També apostant pel cultiu d’espècies omnívores o herbívores per a elaborar pinsos d’origen vegetal, amb una petjada de carboni més baixa”. 

Els pinsos amb què s’alimenta en l’actualitat l’aqüicultura europea i espanyola estan compostos per: 

  • Ingredients d’origen marí.Farines i olis de peix que procedeixen de pesqueres certificades, de conserveres, de la transformació del peix i de rebutjos de la pesca extractiva, krill i microalgues. 
  • Ingredients d’origen vegetal.Per exemple, la soia, el blat, l’arròs, l’oli de colza, el gluten de blat de moro, gira-sol i faves. 
  • Ingredients d’origen animal.Derivats de subproductes provinents de la transformació d’altres ramaderies –amb l’excepció de remugants– aptes per al consum humà directe. 

Tot i això, la substitució per farines vegetals suposa una pressió afegida sobre els cultius terrestres. I aquest és el gran repte amb què es troba l’aqüicultura: controlar que l’aprovisionament de la matèria primera de l’aliment dels peixos provingui de llocs on s’hagin cultivat de manera sostenible. És a dir, que no vinguin de boscos desforestats, per exemple. “Per aquest motiu, ara es comencen a fer servir altres fonts de proteïna com les farines d’insectes, microalgues, subproductes alimentaris o les proteïnes derivades de microorganismes”, explica la responsable d’Apromar. 

Què es “cultiva” a Espanya

L’any 2019, Espanya va produir 342.900 tones de productes aqüícoles que van suposar 501 milions d’euros de volum de negoci (valor de la primera venda) i es van distribuir entre les espècies següents: 

  • Musclo: 261.500 tones 
  • Llobarro: 27.300 tones 
  • Orada: 13.500 tones 
  • Truita irisada: 18.955 tones 
  • Rèmol: 8.258 tones 

Espanya disposa, a més, d’una gran disponibilitat de recursos hídrics sobre els quals fa l’aqüicultura, tant en l’àmbit marí (8.000 quilòmetres de costa), com en el continent: nou grans rius, nombrosos cursos fluvials menors, llacs i una capacitat d’aigua embassada superior als 55.000 hm3. Per regions, la producció es distribueix en cinc àrees: 

  • Àrea Nord-oest. Per a la producció de musclo, cloïssa i rèmol, amb Galícia com a regió productiva principal. 
  • Àrea Continental. Per a la producció de truita i esturió. 
  • Àrea Mediterrània. Per a les produccions d’orada, llobarro i corbina. Abasta la Comunitat Valenciana, la Regió de Múrcia, Almeria i Granada. 
  • Àrea Sud-Atlàntica. Cadis i Huelva per a la producció d’orada i llobarro en zones intermareals (estrans). 
  • Àrea de Canàries. Per a la producció d’orada i llobarro. 

ODS13: acció pel clima

Com totes les activitats humanes, l’aqüicultura ha de contribuir a la lluita contra el canvi climàtic. Això vol dir que s’haurà d’adaptar a l’increment de temperatures de l’aigua, als canvis en els patrons de corrents, de vents, d’onatge, a l’ascens del nivell del mar, a l’augment de floracions d’algues nocives… “L’aqüicultura aposta per la producció d’espècies com les algues i mol·luscs, que s’alimenten del que els proporciona el mar, sense que calgui afegir-hi pinsos, i això, a més d’abaratir el procés de producció, és més eficient i contribueix a reduir la petjada de carboni. En el cas de les algues i mol·luscs amb petxina, aquests a més tenen un paper important com a embornals de CO2, ja que redueixen les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i minimitzen la contribució a l’escalfament global”, explica Izaskun Zorita. 

ODS 14: vida submarina 

L’aqüicultura, a més de col·laborar en l’augment de les poblacions que viuen en les aigües, té la possibilitat d’ajudar a conservar les espècies que han estat exposades a una explotació excessiva per la pesca tradicional. És el cas d’alguns crustacis, com la llagosta; l’orella de mar, entre els mol·luscs, o la totoaba, en els peixos. Segons la llista vermella d’espècies amenaçades, elaborat per la Unió Internacional per a la conservació de la naturalesa, el 27% de les espècies aquàtiques estan en amenaça d’extinció. Una és l’esturió salvatge, molt cotitzat per la seva carn, però sobretot per la fresa: un quilo de caviar de beluga del mar Caspi arriba a costar 7.000 euros. Aquests preus han fet que sigui una espècie molt explotada i, amb la contaminació de les aigües, s’ha col·locat en la tràgica llista. A Espanya, l’any 2019, segons dades de l’Observatori de l’Aqüicultura, es van produir 170 tones de la seva carn, molt cotitzada per a tàrtars i carpaccios, i 2,8 tones de caviar. Com que la captura està prohibida per a la pesca tradicional, si no fora per l’aqüicultura no podríem trobar aquesta espècie als supermercats ni proveir la nostra demanda. 

Però l’aqüicultura també té enemics: els abocaments i les deixalles que s’originen com a conseqüència de la matèria fecal de les espècies, per l’aliment no consumit i per la resta dels químics que s’utilitzen per a combatre paràsits, fongs o bacteris que es queden en l’ambient. Si no hi hagués una bona renovació de la zona on es troba la granja, aquests poden tenir un efecte sobre els fons marins. Per això, la selecció de la ubicació de les granges és una qüestió clau per a minimitzar l’impacte d’aquestes deixalles i s’ha d’abordar sota directrius de sostenibilitat. En aquest sentit, dins del Programa Marí de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), la Secretaria de Pesca del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació d’Espanya (MAPA) juntament amb la Federació Europea de Productors d’Aqüicultura (FEAP), van crear entre el 2007 i el 2009 una sèrie de guies per al desenvolupament sostenible. 

  • En la instal·lació ila ubicació de vivers marins és important tenir en compte la possible existència d’espècies especialment sensibles, com la posidònia, una planta aquàtica que es pot veure afectada negativament per les granges. Cada nova granja que es crea ha de fer un estudi previ d’impacte ambiental i descartar els riscos. 
  • La protecció dels ecosistemes on se situen les granges és essencial per a lamateixa explotació aqüícola. Els mateixos cultius requereixen el manteniment d’un medi natural, amb les millors condicions per al seu desenvolupament. 
  • Pertal de garantir aquesta protecció i disminuir les interaccions negatives amb la fauna i flora del mitjà aquàtic, s’apliquen diverses mesures que minimitzen aquest impacte. Per exemple, xarxes de protecció contra ocells, mamífers i peixos depredadors, que eviten que es quedin atrapats a les granges. També s’apliquen plans de vigilància i seguiment de l’evolució de les poblacions d’alt valor ecològic més pròximes a les granges, com les praderies de posidònia o les comunitats coral·lígenes. 

Projectes d’èxit

Un d’aquests centres d’investigació i tecnologia espanyols que es dediquen a l’aqüicultura marina és Azti. De tots els projectes realitzats, si s’han de quedar amb un, els seus responsables destaquen la innovadora infraestructura desenvolupada a Mendexa (Biscaia). La sobreexplotació i el descens de les captures van fer que l’activitat pesquera basca es veiés en la necessitat d’obrir nous horitzons, impulsant fins al moment l’aqüicultura escassament desenvolupada. Aquella iniciativa va consistir a instal·lar en mar obert, a 1,5 milles de la costa de Mendexa, una instal·lació innovadora amb un sistema de fondeig a 40 metres de profunditat, boies i 200 cordes destinades al cultiu del musclo. 

“L’onatge a la costa basca i la resta de la costa cantàbrica és sever i, en la pràctica, no hi ha zones abrigades de la força del mar –com, per exemple, a les Rías Baixas gallegues–, amb bona qualitat d’aigua, prou extenses i de suficient profunditat per a fer-hi el cultiu de mol·luscs”, explica Manuel González, expert en Tecnologies Marines d’Azti. “El fet que una instal·lació en mar obert de musclo pugui suportar el rigor del nostre mar i continuï fent passos positius en la producció industrial és un èxit molt positiu. El futur dirà si aconsegueix aportar substancialment al sector i suposa una fita rellevant”, afegeix. La idea va començar a desenvolupar-se fa una dècada i avui dia, després d’anys d’anàlisis d’estudis de viabilitat biològica, econòmica, ambiental i social i proves pilot, ja hi ha a la venda el primer musclo de cultiu a la costa basca del Cantàbric. 

En matèria d’innovació també és un referent el port de Vigo, amb 26 projectes en marxa. Carlos Botana, cap del departament de sostenibilitat de l’Autoritat Portuària de la ciutat, destaca Peiraos do Solpor (‘molls del crepuscle’, en català), que va rebre el premi de l’Associació internacional de Ports com a millor projecte d’integració port-ciutat. Aquesta iniciativa consisteix en la transformació de les estructures grises actuals existents en els molls en estructures verdes, fent-hi servir esculls artificials. 

“En aquest projecte treballem amb la Universitat de Vigo i amb empreses internacionals, universitats de Dinamarca i empreses locals, per transformar les esculleres i els molls en llocs vius. Els resultats són realment extraordinaris i s’està produint un augment de vida i de riquesa a les aigües del port. Avui és possible veure llúdries o cavallets marins, a més d’un gran nombre de crustacis i peixos, en zones on abans no hi havia vida”, explica Botana. 

Així són les granges espanyoles

Els peixos, crustacis, mol·luscs i algues es crien en diferents tipus d’establiments d’aqüicultura que estan dissenyats i construïts específicament per a satisfer les necessitats de les diferents espècies que es produeixen i adaptar-se a les condicions del medi físic. A Espanya n’hi ha en funcionament un total de 5.075, que es distribueixen tant en l’àmbit marí com en aigües dolces (llacs i rius) o en dipòsits plantats en terra ferma. De tots, 4.793 són granges de mol·luscs en el mar, muscleres i long-lines on s’instal·len cultius verticals de musclos i altres mol·luscs. En aigües dolces hi ha 166 piscifactories, on es cria sobretot la truita irisada i l’esturió. 73 són a la costa, les platges, les zones intermareals i els estrans (basses naturals on entra l’aigua de les marees) i 43 operen al mar en forma de vivers. També hi ha estanys de terra, de ciment i d’altres materials. Aquestes són les diferents categories dels establiments aqüícoles al nostre país. 

  • Vivers flotants al mar. Aquests establiments consisteixen en unes anelles de plàstic rígid que donen suport i flotació a bosses de xarxa a l’interior de les quals s’estabulen i crien peixos com l’orada, el llobarro o la corbina. 
  • Muscleres i long-lines al mar. Es tracta d’estructures flotants per al cultiu de mol·luscs bivalves, principalment musclo. Les muscleres consten d’una plataforma d’on pengen les cordes de cultiu, i els long-lines són estructures no rígides que consten d’una línia mare, disposada entre boies linealment a la superfície del mar, d’on pengen al seu torn les cordes de cultiu. Les muscleres operen millor en aigües resguardades, com el cas de les ries gallegues, mentre que els long-lines ofereixen més bons resultats en aigües obertes, com és el cas del cultiu de musclo a Andalusia. 
  • En terra ferma (aigua salada). Es tracta d’establiments construïts en obra sobre terra ferma a la costa i que obtenen l’aigua mitjançant bombament des de captacions en el mar o pous. És el tipus de granja on es fa la producció de rèmol, per exemple, o de llenguado. 
  • En platja, zona intermareal i estrans (aigua salada). Són establiments d’aqüicultura on el cultiu es fa amb una mínima intervenció física sobre el medi. És el cas de la producció de cloïsses i ostres. Es fa en zones de platja o en àrees intermareals on els animals es dipositen directament sobre el substrat o en malles sobre taules de fusta. També són els tipus de granges que es localitzen en estanys excavats a la terra en antigues zones salineres o marenys. Els estrans per a la producció de peixos com l’orada, el llobarro o la corbina són un exemple d’aquestes instal·lacions. 
  • En terra ferma (aigua dolça). Consisteixen en establiments construïts en obra sobre els marges dels rius, o de les seves fonts, que aprofiten la circulació per gravetat de l’aigua. És el tipus d’instal·lació on es porta a terme la producció de truita irisada o esturió. 
El gran repte: els pinsos medicats

La salut dels peixos és un dels aspectes essencials de la viabilitat del sector. Cal assegurar un ambient saludable que protegeixi el seu benestar, però de vegades aquests es poden posar malalts i, quan això passa, és molt habitual que s’infectin tots, fins i tot si estan en tancs diferents, ja que les aigües estan connectades. Quan és necessari s’han d’administrar medicaments per a poder controlar les malalties, però aquest ús es fa sempre seguint la prescripció i supervisió de veterinaris professionals i complint l’estricta normativa nacional i europea. “Aquests productes no es fan servir mai de manera preventiva o com a promotors de creixement. A més, es respecta escrupolosament el denominat període de supressió; és a dir, el temps necessari per a la completa eliminació del peix (4-5 setmanes). Això garanteix que mai es posi en comercialització peix amb restes d’antibiòtic o altres substàncies d’ús veterinari al seu cos”, explica Garazi Rodríguez, responsable dApromar. Però la preocupació fonamental que hi ha per l’ús de l’antibiòtic no és que les restes del medicament arribin al consumidor, sinó evitar la creació de gens resistents als antibiòtics; és a dir, que es produeixi un canvi en l’ADN de les espècies i que aquestes es facin resistents als bacteris. Aconseguir reduir completament el seu ús depèn dels avanços que es facin en les vacunes per a peixos.