“Fins que no hi hagi un 60% de persones immunes no ens podem relaxar”

És cert que la radiació ultraviolada i les altes temperatures no afavoreixen la propagació del virus perquè, en ambients més secs, les gotetes amb què es transmet tenen menys recorregut. A més, a l’estiu estem més temps a l’aire lliure i això fa que, si nosaltres estem infectats, la transmissió del virus sigui menys eficient per l’aire. Cal tenir en compte que les condicions ideals perquè el virus es transmeti es donen en un lloc tancat, amb proximitat entre persones. A l’estiu canvien els nostres hàbits, hi ha més sequedat a l’ambient, estem més exposats a la radiació ultraviolada, la transmissió és més difícil. Però això no vol dir que es redueixi a zero. Per tant, cal mantenir distàncies de seguretat, mascaretes i una higiene escrupolosa. L’estiu ens ajuda, però no ens podem relaxar, hem de seguir vigilants i conservar els nous hàbits que hem incorporat a la nostra vida quotidiana.

Les temperatures hi ajuden, però no suposen una condició definitiva i no serveixen de gaire si no s’acompanyen d’aquestes mesures d’allunyament i de sanitat. La gestió sanitària també és fonamental: si es compara com s’està gestionant aquesta crisi al Brasil o en altres països pròxims, com l’Argentina, veurem que no té res a veure, malgrat la temperatura. Si no s’implementen unes mesures de responsabilitat de la gent, mitjançant el distanciament interpersonal o la gestió sanitària adequada, el virus troba maneres de transmetre’s. La gent ha de respondre a aquestes mesures, i Espanya n’és un clar exemple: amb el confinament hem aconseguit aturar la propagació del virus. Si no, estaríem en una situació molt pitjor.

Encara és aviat per a saber si serà una infecció estacional. Encara està present en un gran nombre de països de tot el món i, fins que no hi hagi un control d’aquesta infecció, serà pandèmia. Però això és una decisió de l’Organització Mundial de la Salut [OMS] en la qual influeixen molts paràmetres. Ara com ara sembla que els països d’Europa, amb estratègies i mesures diferents, estem controlant la propagació del virus, però en altres zones del planeta continua infectant i generant problemes seriosos.

Aquesta pandèmia té moltes semblances amb l’epidèmia de VIH que vam viure els anys vuitanta del segle passat. Les dues coincideixen en el fet que, al començament, vam tenir mesos molt confusos, intentàvem esbrinar, però no sabíem com era el virus, la transmissió, la malaltia… Hi havia més contacte amb la gent. En altres pandèmies, com la de la grip [coneguda com a “grip espanyola”] de 1918, va haver-hi diverses onades i, de fet, la segona va ser pitjor que la primera. Allò va passar fa un segle, cert. Però, encara que ens agafi lluny, hem d’aprendre del que va ocórrer en el passat per a no repetir vells errors.

Confinar-nos ha estat una mesura molt positiva: hem impedit que el virus infectés més persones, hem ajudat que el sistema sanitari pogués reaccionar i hem salvat moltes vides. Ara bé, com que hem evitat que el coronavirus es propagui, hi ha una gran part de la població susceptible de contagiar-se perquè no ha desenvolupat anticossos, no és immune, no té defensa enfront del virus. Per això hem de mantenir la vigilància, perquè fins que no hi hagi un 60% de persones amb immunitat de grup no ens podrem relaxar.

No només necessitem anticossos, sinó altres eines del sistema immunitari: aquest és com un exèrcit amb diferents unitats; els anticossos en són una, però n’hi ha més. Els estudis que portem a terme mostren que amb els anticossos no n’hi ha prou, calen aquestes altres unitats –com és la immunitat cel·lular– que han d’estar preparades per a protegir l’individu en cas que es torni a enfrontar al mateix virus. No tenir anticossos o que aquests siguin baixos no indica necessàriament que no estiguem immunitzats, si hi ha hagut un diagnòstic anterior de tests PCR positiu. Hi ha molta diversitat en els diagnòstics, i pot haver-hi gent immunitzada que tingui anticossos baixos o no detectables. Tot això s’està estudiant ara.

Hi ha hagut veus que asseguren que s’està fent menys virulent, però no hi ha dades per a afirmar-ho: el primer que hauríem de fer per a saber-ho és seqüenciar el virus, és a dir, veure’n el material genètic, les mutacions o les variacions que han sorgit i si tenen una repercussió en la virulència. Sí que sembla que, ara que s’està fent un diagnòstic més precoç (per tant, els virus que es detecten procedeixen de casos lleus o asimptomàtics), la càrrega viral és inferior que en mesos anteriors, on s’avaluaven els casos més greus. Tant de bo el virus evolucioni cap a una menor virulència, però no en tenim evidències. Quan un virus salta d’un animal als humans, es produeix una sèrie d’interaccions: el que el virus vol és transmetre’s, i li va malament que el seu hoste mori, perquè deixa de propagar-se. En general, el que fa un virus és provocar brots virulents. A poc a poc, però, es van seleccionant els virus que donen menys signes clínics; és a dir, que l’hoste està menys malalt, perquè així la transmissió és millor. No sabem si això passarà amb el coronavirus perquè, entre altres coses, el que hem fet ha estat aturar-ne la transmissió amb el confinament: no li hem deixat evolucionar normalment. Hem de fer molta feina de recerca, veure els virus que circulen, si muten. Seguir la seva pista per a saber si d’ara endavant serà més virulent, menys o igual.

La memòria immunitària consisteix en el fet que, quan tu pateixes una infecció per un patogen, la pròxima vegada el teu organisme ho recorda i sap què ha de fer per a combatre’l, sap quines unitats del seu sistema immunitari poden fer-hi front per a evitar la infecció. Estem veient que altres unitats del sistema immunitari serien capaços, molt probablement, d’evitar aquesta segona infecció. De fet, pensem que en aquelles persones en les quals, segons s’havia dit, podia haver-hi una reinfecció, això no és així: simplement és que el virus seguia als pulmons, no l’havien eliminat del tot. Per això cal fer diverses proves de PCR, per a confirmar que és realment negatiu.

La comunitat científica treballa en totes les alternatives possibles, a una velocitat que no havia vist en els meus 30 anys de carrera. Traiem forces de flaquesa per a poder lluitar contra aquest virus. Pel que fa als tractaments, l’estratègia és de reposicionament de fàrmacs: és a dir, aquells que ja estan aprovats per a altres malalties i que, per tant, ja han passat els criteris sanitaris i reguladors per a poder ser administrats a les persones, s’estan provant per veure si tenen un efecte contra el coronavirus. Si algun en té, es podrà administrar molt de pressa. Però també s’investiguen fàrmacs nous, específics, contra aquest virus. Aquests arribaran una miqueta més tard, perquè cal complir tota la part de seguretat i legislació per a poder-los fer servir en persones.

Una de les coses que ens ha ensenyat el coronavirus són els defectes que teníem en el nostre sistema: no estàvem preparats, i no parlo només d’Espanya. Sembla mentida que un virus tan petit hagi posat la por al cos de tot el planeta… N’hem d’aprendre: cal reforçar el sistema sanitari, el de recerca, l’industrial… Pel que fa a la vacuna, s’estan fent gestions als ministeris de Ciència i de Sanitat juntament amb la plataforma del CSIC i altres organitzacions per a poder fabricar-la a Espanya, perquè ara mateix no hi ha gaires empreses amb capacitat de produir-la al món. El nostre país ve de la crisi econòmica de 2008 i tant el sector sanitari com la recerca van sofrir retallades importants que, com ara s’ha vist, convé solucionar.

Els tests s’han de fer més d’una vegada. Si a Espanya som gairebé 47 milions d’habitants, hauríem de fer 47 milions de test cada setmana? Potser és més lògic invertir aquest temps i aquests recursos en altres assumptes. La conclusió a què hem arribat, veient el que ha passat en altres països, és que resulta més eficaç aplicar proves per a establir la traçabilitat del virus en grups més reduïts. Estem d’acord que cal fer molts tests, però de manera controlada i sabent on són els focus d’infecció.

Altres països ja ho han fet i aquí hi ha experiències tímides. Personalment, hi estic d’acord; això sí, sempre que es compleixi la legislació europea, que és una de les més restrictives quant a protecció de dades i sempre que es facin dins del context de la pandèmia de la COVID-19, i que després aquesta aplicació es pugui desinstal·lar. Crec que eines com aquesta ens podrien ajudar molt a gestionar aquesta pandèmia de manera eficient.

Aquesta normalitat en què vivíem abans de març trigarà a tornar, perquè no tenim ni tractaments ni vacunes específics contra aquest virus. Això encara no ha acabat, perquè sorgeixen petits focus d’infecció a Espanya, precisament quan la gent s’ha relaxat. El meu missatge –i crec que el de tota la comunitat científica– és que els hàbits que hem incorporat a la nostra vida quotidiana durant aquesta crisi no han de desaparèixer, cal mantenir-los una mica més. Entenc la síndrome de la cabana i que la gent tingui por de sortir de casa, però si som responsables i continuem amb gestos com mantenir les recomanacions d’higiene, la distància interpersonal i portar mascareta, es pot anar sortint.

El virus es pot transmetre segons com ens moguem nosaltres; és a dir, una superfície no té el virus tret que nosaltres l’hi traslladem. A la sorra, per exemple, com que està exposada al sol, el coronavirus dura poc. Així que, si una persona és responsable i a la platja o a la piscina manté la distància interpersonal i la higiene i fa servir la mascareta, hi pot anar.

És que el planeta és casa nostra, i l’hem de cuidar. En moments de crisi, tothom ens dona suport. Si volem estar preparats per a un possible rebrot o una nova pandèmia, hem d’invertir abans en recerca, en sanitat i en epidemiologia. La crisi del coronavirus ens ha posat davant les nostres febleses com a sistema, i això no se’ns pot oblidar quan passi. Preparar-nos per a possibles emergències futures seria el més intel·ligent. Fins i tot amb totes les retallades, la manera com estan treballant científics i sanitaris és digna d’esment. Imagina’t si s’hagués disposat de més pressupostos… Esperem que siguem intel·ligents per a aprendre d’aquestes circumstàncies terribles. I no oblidem els qui, malauradament, han mort o tenen seqüeles per la infecció. Quan veig alguns ciutadans irresponsables em fan venir ganes de portar-los a una UCI perquè vegin els pacients… Ara podem recuperar part de la nostra vida, però no podem oblidar que, si hi ha més brots, podem tornar a la casella de sortida. Si hi ha una segona onada forta del virus, el sistema sanitari, científic i econòmic ho passarà malament de debò. I això dependrà de nosaltres, els ciutadans.