Vostè afirma que el TDAH no existeix, ja que no té entitat clínica i no existeixen biomarcadors específics que permetin emetre un diagnòstic basat en criteris objectius. Per què llavors hi ha tanta literatura científica sobre aquest tema i està tan diagnosticat?
Tot comença a tòrcer-se quan s’observen símptomes en comptes de comportaments, perquè comença a operar la preconcepció biomèdica d’una suposada condició o malaltia. Els símptomes defineixen el TDAH i el TDAH es defineix pels mateixos símptomes. És com dir que et fa mal el cap perquè tens cefalea i dir que tens cefalea perquè et fa mal el cap. De fet, el diagnòstic és fàcil d’establir. El que fan els clínics és legitimar-ho amb els seus informes.
Llavors, què li passa a un infant quan es mostra inatent, hiperactiu o impulsiu de manera prolongada?
Que li interessen més altres coses que aquelles per les quals es defineix la situació en què està, bé perquè no hi té èxit o bé perquè ningú espera res d’ell o s’avorreix perquè li resulten poc desafiadores. També pot tenir a veure amb el seu temperament i vitalitat. La sobrestimulació de l’ambient, la hiperactivitat d’uns altres i pautes desorganitzades en la vida quotidiana també poden contribuir a aquests comportaments.
Quin paper hi tenen el Manual de diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, la guia que marca la pauta, i la indústria farmacèutica?
Els sistemes diagnòstics són la font legitimadora sobre els quals es reconeixen malalties, s’aproven els medicaments, s’estableixen subvencions i es justifiquen les ajudes. La indústria farmacèutica és la més beneficiada que hi hagi diagnòstics com el TDAH. Entenc que el diagnòstic és un requisit per a rebre ajudes, cosa que és lamentable. Tanmateix, no és bona idea perquè, no ens enganyem, tècnicament significa que qui el rep té un trastorn mental, i pot ser que figuri en el seu historial, a més de l’estigma que sol implicar.
Com seria desitjable actuar per a beneficiar els menors?
D’acord amb el psiquiatre infantil britànic Sami Timimi, es poden oferir ajudes sense necessitat de diagnòstic, a nivell del problema mateix presentat en el context escolar i familiar. Les ajudes psicològiques, tot i anomenar-se teràpies, no necessiten el diagnòstic, perquè analitzen el problema concret en termes comportamentals i de les necessitats de l’infant, sense patologitzar-ho.
Si una família té un fill amb els comportaments que s’atribueixen al TDAH, com li recomanaria actuar?
Recomanaria buscar una ajuda psicològica en termes d’anàlisi i modificació de conducta. Aquest enfocament, que no necessita diagnòstic, analitza els problemes concrets, estableix un pla per al desenvolupament dels repertoris [conductes bàsiques] convenients (autocontrol, etc.), potencia aspectes deficitaris (habilitats socials, rendiment escolar…) que pugui tenir l’infant i dona pautes als pares i professors per a crear un context de canvi. Sempre està bé visitar el pediatre, el neuròleg, el psiquiatre o el psicòleg infantil amb la intenció de descartar si el nen té alguna condició pròpiament clínica que expliqui els comportaments que preocupen. Per als problemes que se solen definir com a TDAH, recomanaria un psicòleg conductual.