La grandesa de ser dèbils
Vivim temps en què molts pensen que ser (o mostrar-se) forts, competitius, dinàmics, agressius, quasi omnipotents, constitueix una garantia de supervivència i èxit social. I com que el que desemboca en èxit social es converteix en font de satisfacció, sembla que podem arribar a basar la nostra seguretat i benestar emocional en el caràcter, la competitivitat i la preeminència social.
El problema és que actuant segons aquests paràmetres basem la construcció de la nostra personalitat en criteris superficials, enganyosos i de resultats la durada dels quals serà efímera. Aquest gran error té conseqüències d’una magnitud equivalent: les consultes dels psicòlegs estan plenes de persones aparentment fortes, molt competitives i ben situades econòmicament i socialment que en un moment de la seva vida i per raons quasi sempre inintel·ligibles per al seu entorn, han fet crack, s’han ensorrat, perquè els fonaments d’aquesta falsa fermesa s’han esquerdat fins a l’extrem de requerir la intervenció urgent d’un especialista en fonaments. Cap altra cosa, en l’àmbit del desenvolupament personal, és el psicòleg.
Enfront d’aquesta fictícia seguretat que ens fa viure instal·lats en la mentida i ens causa greus conflictes personals, l’alternativa més eficaç i honesta és l’autenticitat. En altres paraules, enfrontar-se a un mateix en la nuesa total i amb la sinceritat necessària per a reconèixer els propis límits i viure’ls sense traumes, amb maduresa, interpretant-los com el que són, una part de la nostra realitat quotidiana. Es tracta de sentir la debilitat com una cosa tan profundament humana que suposa una satisfacció comprovar que com més acceptem les nostres limitacions, més humans som.
El reconeixement de la nostra vulnerabilitat té dues dimensions, una a nivell individual i una altra social.
Intentarem adequar el que creiem ser com a persona (el nostre jo ideal) al que realment som (el jo real). És un exercici que pot semblar estúpid o innecessari perquè “cadascú es coneix perfectament a si mateix”. Res més lluny de la realitat. No ens coneixem bé, almenys no prou. O de tant mentir-nos hem acabat creient-nos diferents de com som en realitat. Construïm la imatge que tenim de nosaltres mateixos a partir d’aquesta imatge nostra que els altres ens transmeten, i de les nostres il·lusions, somnis o projeccions idealistes, no de la nostra manera real de ser, de pensar, sentir i actuar.
En altres paraules, que som ben diferents de com ens veiem a nosaltres mateixos. Una prova: proposem a tres persones sinceres que ens coneguin bé que defineixin el nostre caràcter, que ens diguin, jugant-se la vida i sense cap mena de prevenció, com som, com ens veuen. És quasi segur que les tres versions tindran més en comú entre elles que amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos. I això és perquè a l’hora de pensar-nos, de veure’ns i definir-nos com a persones filem molt poc prim, per no dir que ho fem amb una corda d’amarrar vaixells.
Quan aquest acostament al jo real es produeix (siguem honestos: per a aconseguir-ho cal, a més de molt d’esforç, un poc d’introspecció i un molt de sinceritat i capacitat d’autocrítica), es descobreixen aquelles debilitats que ja coneixíem però que ens costava reconèixer i assumir perquè, inevitablement, fer-ho ens suposa patiment o, si més no, un retrobament amb el que menys ens agrada de nosaltres mateixos. La majoria tendim a pensar que som millors del que som, i fins i tot els qui van preferentment per camins derrotistes o quasi autodestructius i tenen un concepte crític i negatiu de si mateixos, pateixen quan defineixen explícitament les seves limitacions i han d’assumir-les tal com són. Una cosa és dir “em considero més aviat pessimista”, amb el vernís esteticoideològic que porta impregnada aquesta afirmació, i una altra ben diferent és reconèixer com un defecte el fet que davant d’una determinada situació -problemàtica o no-, aquest pessimisme frena, o directament empitjora, la nostra capacitat de reacció, d’actuació.
En aquest exercici de l’assumpció de les pròpies limitacions s’accepta la vulnerabilitat, la debilitat en alguns apartats com un component imprescindible de la pròpia personalitat, que a vegades fins i tot l’enriqueix. Els altres perceben aquestes flaqueses o “defectes” com a traços personals que ens fan ser més humans, més pròxims.
L’altra dimensió, a allò social, consisteix a aconseguir que no ens importa aparèixer socialment com a vulnerables, com a éssers imperfectes i limitats. No es tracta, no obstant això, de ser autocompassius, d’autoimmolar-se davant dels altres, de pregonar les nostres misèries o engrandir les nostres limitacions. Hem de mesurar on, davant de qui, com i quines de les nostres característiques personals menys lluïdes hem d’exposar.
En el nostre entorn social hi ha persones que ens aporten poc o a les quals importem poc i, per què no dir-ho, altres que fins i tot s’alegren dels nostres mals. Òbviament, no constitueixen el millor terreny per a sincerar-nos-hi, per a despullar-nos-hi psicològicament. Hem de seleccionar els àmbits socials mereixedors d’aquests actes de sinceritat i de comunicació de les nostres interioritats.
Hi ha molts àmbits, com el dels nostres familiars adults (amb els fills petits la sinceritat absoluta no sempre és convenient), amics íntims o companys de treball amb qui mantenim una relació humana estreta, davant dels quals podem i hem de posar en pràctica aquesta exhibició (sempre calculada i mesurada) del nostre jo més íntim, pot resultar fèrtil i convenient. Una vegada triat el medi social favorable, és un exercici molt positiu transmetre les nostres limitacions; això sí, sense atropellar l’altre amb un cabal torrencial de dures o abruptes confessions, descoordinades i alienes a la situació concreta que es viu en aquell moment. Hem de saber mesurar i ubicar la nostra sinceritat, per tal de no aclaparar i per a aconseguir un doble efecte positiu: que ens coneguin millor (i, per tant, no ens demanin impossibles) i que puguem viure conforme a la nostra autèntica manera de ser, sense seguir els criteris a què ens obliga la imatge que els altres tenen de nosaltres o la que nosaltres, equivocadament, hem contribuït a generar.
No es tracta de despertar la compassió aliena, sinó de donar a conèixer la nostra manera de ser i sentir, de concedir-nos l’oportunitat de comprovar com les persones del nostre entorn ens comprenen millor i fins i tot comencen a sentir-se més còmodes amb nosaltres quan ens mostrem més humans, més limitats i reals. De fet, ens sentim millor amb els qui es mostren pròxims, imperfectes i accessibles i ens consideren mereixedors d’escoltar les seves confidències. I al contrari, resulten menys amables aquells qui, per la seva aparença de fortalesa, no semblen necessitar-nos per a res. El món està ple de falsos líders, que, a més d’equivocar i enganyar els altres, pateixen exercint un paper que no és el seu. En les nostres mans està corregir aquestes coordenades i resituar-les on correspon.
El més convenient, el que és realment saludable, és que l’individu reconegui les seves limitacions i les assumeixi amb serenitat i esperit de superació, entenent-les com un fet incontestable i com a part irrenunciable de la seva peculiaritat com a ésser humà imperfecte, de la seva pròpia història personal. D’aquesta manera, potser lamentarà haver comès errors i experimentat fracassos, però els integrarà en la seva trajectòria vital, deprendrà d’ells i no se n’avergonyirà perquè almenys podrà adduir que ha intentat millorar la situació. I, ho hem de saber, quan davant d’un determinat problema analitzem de primer la conjuntura i actuem després amb decisió i afany, per molt que l’èxit no coroni la nostra actuació tindrem la satisfacció d’haver fet el que hem pogut. I de disposar d’informació que ens permetrà millorar en futures circumstàncies i ens ajudarà a evitar la repetició dels errors comesos La persona que actua d’aquesta manera acaba concebent-se com el que és un ésser humà: un mosaic compost de peces de tots els colors i textures que formen un conjunt harmònic, encara que algunes no siguin molt afortunades i fins i tot resultin contradictòries amb el conjunt.