Experts en art han opinat que ‘el perfecte director d’un museu’ ha de perseguir la independència en el desenvolupament del seu càrrec i la continuïtat en la seva tasca. En què creu que es basa la importància d’aquests objectius?
La direcció dels museus necessita una doble condició: ha de mantenir un diàleg fluid amb el món acadèmic i amb els historiadors de l’art, al mateix temps que n’és responsable de la gestió, i això el porta a implicar-se en l’àmbit dels recursos humans i les accions comercials. Reunir aquestes dues condicions és difícil i en dècades anteriors no s’entenia així. Però pertanyo a una generació d’historiadors de l’art que han treballat en els museus, i que si bé estan immersos en el món acadèmic i artístic no han perdut de vista la necessitat d’especialitzar-se en la direcció empresarial. Crec que represento la unió d’aquests dos aspectes: el coneixement de la història de l’art i la gestió dels recursos.
El Prado és una referència artística i cultural d’abast mundial, i l’expressió museística espanyola per excel·lència; no obstant això, ara ha de rivalitzar dins i fora de les nostres fronteres amb atractius centres de reclam cultural i turístic. Està preparat per a competir en aquestes noves coordenades?
La clau per a fer d’El Prado un centre modern i d’acord amb les exigències actuals, és finalitzar el procés d’instauració del nou museu, un projecte que porta ocupant molts anys de treball i la culminació del qual està prevista per a principis de 2004. En concret, es tracta de completar l’ampliació i la construcció de noves sales amb l’objectiu de ser no només pinacoteques sinó espais d’exposició i conferències. Aquest ha sigut l’element tractor de la reforma, que s’ha efectuat sota la direcció del Patronat dotant-lo d’un nou marc jurídic i administratiu sense deixar de ser una institució pública.
Com s’estableix el preu de l’entrada a un museu com El Prado? En un temps no massa llunyà, la visita era gratuïta per als usuaris.
No cobrar entrada simplificaria l’organització. I a El Prado, que és una institució pública, permetria una relació completament oberta amb el públic. Però la gestió del museu i la millora i qualitat dels seus serveis exigeix que, a més de l’Administració, els usuaris també hi contribueixin. La taquilla és una de les fonts d’ingressos més important, i són poques les vies de finançament amb què comptem, per la qual cosa no podem prescindir de cap. De totes maneres, El Prado, encara que no és gratuït, ha mantingut les seves tarifes i ofereix distintes modalitats, com l’abonament de museus estatals o els carnets d’estudi i amics, que faciliten, a qui hi va molt sovint, fer-ho sense que la despesa sigui un obstacle. A més, com en altres museus públics europeus, l’accés hi és gratis els diumenges.
Se succeeixen exposicions amb la intenció de promoure l’accés a l’art a tot tipus de públic. No obstant això, per a admirar i entendre determinats moviments artístics sembla imprescindible un cert nivell cultural. Com es conjuga aquest acostament popular al museu amb la dificultat de disfrutar de l’art i de comprendre’l?
Els museus tenen molta responsabilitat en l’educació de la història de l’art, i si el que presenten públicament és un patrimoni comú, han de multiplicar els esforços per a crear recursos adequats perquè tot tipus de públic trobi els mitjans d’aproximació al que el museu conté. El Prado, el que guarda i mostra és història de l’art i una gran concentració de cultura. Per això, entre els seus objectius figura desenvolupar un programa d’educació, i no només en el seu aspecte actiu i dinàmic, sinó també especialitzant-se en els diversos tipus de públic. La falta de cultura artística és un problema educatiu la responsabilitat del qual no recau només en els museus, encara que nosaltres hem de liderar la promoció del coneixement de l’art perquè tenim l’instrument principal: l’art en si mateix. A nosaltres ens resulta més fàcil que al sistema educatiu traslladar aquests coneixements, però El Prado sempre ha estat limitat per la mancnça d’espais on desenvolupar activitats de formació. S’han fet coses, però no han adquirit la dimensió necessària; d’aquí ve la importància de l’ampliació.
El museu ha d’impulsar corrents artístics i convertir-se en mecenes de talents artístics, o la seva funció ha de limitar-se a exposar la seva col·lecció, a ser una mera pinacoteca?
Aquest museu no promou nous valors, perquè mostra art modern però no contemporani. De totes maneres, ens interessa molt saber el que pensen els creadors actuals sobre les nostres activitats. No ens limitem a la nostra visió com a historiadors: els artistes ens ajuden a contemplar els projectes i exposar les col·leccions d’una altra manera. Però no parlar només d’artistes plàstics. Escoltem literats, músics o arquitectes que puguin oferir-nos una visió diferent. D’aquesta forma, aconseguim mantenir vinculat el museu a l’actualitat.
I en el cas d’artistes plàstics actuals, acabarà acollint les seves obres?
El Prado seguirà sumant pintura, alimentant la història de l’art espanyol. Durant el segle XX, va assumir les col·leccions del segle XIX i de les primeres dècades del XX. Aquest no és un museu d’arqueologia, és d’història de l’art; per tant, procura augmentar la seva col·lecció i consolidar el seu valor històric i artístic.
Com es converteix el públic en propietari ocasional d’aquesta obra?
El públic que visita un museu ha de buscar una experiència amb l’art. Pot voler rebre coneixements, però ha d’aspirar a aconseguir una experiència sensible. El que se celebra en el museu és una relació íntima entre un espectador i una sensibilitat concreta davant d’una obra, en el nostre cas una pintura. Aquest és el gran esdeveniment que ofereix el museu: provoca una experiència emocionant. Quan s’organitzen visites, tractem que la gent passi per una espècie de rastreig d’imatges, que contempli les grans obres, totes elles, el catàleg. Bé, pot existir, i existeix, aquell espectador que el que vol és haver estat davant d’una imatge cèlebre. Però el museu aspira a retenir una atenció particular, que mirant un quadre aconsegueixi una vivència privada i extraordinària. Miquel Barceló conta que quan en un museu es topa amb un espectador que contempla la mateixa obra durant més de 10 minuts, li vénen ganes d’abraçar-lo. Aquesta ha de ser la nostra missió, aconseguir la trobada entre l’espectador i l’obra. Però la gent té poc de temps i una gran necessitat de veure i no perdre’s obres importants de la col·lecció. El nostre treball en l’àmbit de l’educació ha d’encaminar-se a despertar la sensibilitat, encara que som conscients que en aquesta època l’usuari busca acumular experiències.
Convidi’ns a recórrer El Prado. Quina ruta ens recomanaria seguir?
Si mai ha visitat el Museu, li proposaria un grup de deu obres al llarg de totes les sales, que permetés comprendre una mica el conjunt artístic que s’hi poden trobar. No serien necessàriament les obres mestres d’El Greco, Goya o Velázquez. Hem d’entendre que no és un museu enciclopèdic, per la qual cosa està permès buscar-hi i trobar-hi el que ens agradi.
Al gener del 2000, els tècnics de la revista CONSUMER van realitzar una anàlisi en profunditat sobre els 18 millors museus de Belles Arts d’Espanya. L’estudi es va fixar en aspectes molt diferents dels artístics: la infraestructura de l’edifici, els serveis (cafeteria, telèfon públic, assistència sanitària, pàrquing,…), la informació gratuïta disponible sobre les obres exposades, els preus de l’entrada, la seguretat i l’estat de netedat i conservació de les instal·lacions. El més ben valorat va ser precisament el Museo del Prado, però s’anotaven com a aspectes a millorar l’escassa informació, en el fullet i en algunes obres. Quina opinió li mereix aquest diagnòstic?
Van ser molt generosos en la seva valoració, crec que l’ampliació és imprescindible, i té com a objectiu resoldre la seva funció de servei públic. Inclou les fallades d’infraestructures.