Els llocs públics "lliures de tabac" continuen sense respectar-se

Els llocs públics "lliures de tabac" continuen sense respectar-se

/imgs/20030201/tema01.jpg
Una de les mesures legals més emblemàtiquis en la protecció del dret a la salut del no fumador és la prohibició, que regeix al nostre país des de 1988, de fumar als llocs públics com ara centres educatius, hospitals, aeroports, estacions de tren i autobús, edificis de l’Administració, gasolineres, biblioteques, museus, mitjans de transport…

CONSUMER va publicar al juny de 1998 un informe que revelava un ampli incompliment de la norma. Avui, quasi cinc anys després i quan el Govern anuncia el desplegament de tot un arsenal legislatiu per a regular el consum i la publicitat d’aquesta substància addictiva que tants problemes causa en la salut dels ciutadans, un nou estudi d’aquesta revista demostra que tot continua igual, si no pitjor.

El respecte al dret del no fumador, la conscienciació social sobre els danys que causa el tabac en els fumadors passius i el rigor de l’Administració per a fer complir aquesta norma, continuen brillant per la seva absència al nostre país. Les dades difícilment poden ser més eloqüents: si l’any 1998 fumava almenys algun usuari en el 44% dels llocs en què estava prohibit, avui es consumeix tabac en el 46% d’aquests espais teòricament lliures de fum nicotínic. I si llavors només en el 3% d’aquests àmbits protegits es brindava als fumadors la possibilitat de fumar en un sala específica per a ells -amb la qual cosa s’afaveureix que el no fumador no es vegi obligat a respirar aire contaminat- avui la proporció continua en un més que exigu 4%. I si fa quatre anys i mig l’actuació dels treballadors en ser interpel·lats pels tècnics d’aquesta revista quan veien que la gent fumava on està prohibit fer-ho podia considerar-se incorrecta en un 82%, en l’actualitat la proporció arriba al 95%. L’única dada esperançadora d’aquest informe és que si en l’anterior estudi en el 33% d’aquests espais lliures de tabac fumaven els treballadors (almenys, algun d’ells), avui la proporció es queda en el 24%.

En totes les universitats i en quasi la meitat dels instituts d'ensenyament mitjà

/imgs/20030201/tema02.jpg
Es fumava en totes les universitats públiquis visitades (un total de 12 en 12 ciutats), en totes les estacions d’autobusos i en quasi totes les de tren, en tots els aeroports, en la meitat dels ajuntaments, diputacions o governs autonòmics, en el 42% dels instituts públics d’ensenyament mitjà, i el que és encara pitjor, en un de cada tres hospitals (grans i petits de la mateixa manera) i gasolineres (s’afegeix en aquest cas el problema de seguretat). Els únics espais lliures de tabac en què es respectava la prohibició de fumar són els museus i els autobusos urbans. En les Oficines de Turisme i de l’INEM estudiades l’incompliment va ser petit: només en el 17% es va veure gent fumant.

El tabaquisme passiu (sofert pels qui conviuen habitualment en espais on es fuma) s’ha relacionat amb l’augment del risc del càncer de pulmó, l’asma i malalties respiratòries. Per tant, qui deixa de fumar o evita fer-ho on hi ha o hi haurà altres persones, no només beneficia la seva salut, sinó també la dels que l’envolten.

No es predica amb l’exemple

Perquè aquesta norma la compleixin tots els usuaris, sembla imprescindible que ho han de fer també, sense excepció, els empleats que treballen en els espais legalment lliures de tabac. Però allò real s’allunya molt d’allò ideal i, en aquest cas, d’allò lògic: en quatre de cada deu universitats, estacions d’autobús i de tren, alguns treballadors fumen. I ho fan en tres de cada deu gasolineres i ajuntaments, i en dos de cada deu aeroports, instituts, diputacions o governs, i oficines de turisme. I en un de cada deu hospitals i oficines de l’INEM. Els únics espais públics en els quals els seus treballadorrs no fumaven van ser les biblioteques, els museus i els autobusos urbans. D’altra banda, perquè la gent no fumi on la llei ho prohibeix, convé que (tal com indica la normativa) aquests espais lliures de tabac estiguin senyalitzats com a tals. Perquè ni tan només aquest principi elemental es compleix: en la meitat de les universitats i oficines de turisme, en el 42% de les estacions d’autobús i en el 25% dels instituts, autobusos urbans, diputacions o governs, i estacions de tren, no hi ha cap senyalització que indiqui que no s’hi pot fumar. I el mateix ocorre en el 17% dels ajuntaments i biblioteques; i en el 8% dels hospitals, aeroports i gasolineres. Una altra iniciativa (encara no prevista en la normativa) que pot reduir el consum de tabac en espais protegits és que aquest producte no es vengui en les seves instal·lacions. Sembla lògic que, en no tractar-se d’un article de primera necessitat i en tant que el tabac és molt fàcil d’adquirir en altres llocs, no es vengui en els espais lliures de tabac. Però en totes les estacions de tren i d’autobús visitades, en tots els aeroports i en nou de cada deu gasolineres i universitats es pot comprar tabac. I fins i tot en el 13% dels petits hospitals i museus i en el 7% dels instituts.

Com es va fer l’informe

L’objectiu d’aquest estudi és comprovar el grau de compliment del Reial Decret 192/1988, de 4 de març, modificat al seu torn pel RD 1293/1999, de 23 de juliol, que restringeixen el consum de tabac en espais públics. Es van visitar 228 llocs en què no està permès fumar a Barcelona, Madrid, Màlaga, Bilbao, València, Alacant, Santander, Vitòria, Sant Sebastià, Oviedo, Pamplona i la Corunya. En cada ciutat es van visitar instal·lacions obertes al públic de l’Ajuntament, Govern o Diputació, un aeroport, una estació d’autobusos i una altra de trens, una universitat pública, un institut d’ensenyament mitjà, una Oficina de Turisme i una altra de l’INEM, un museu provincial, un hospital gran i un altre de petit, una biblioteca pública, quatre gasolineres i dues línies d’autobusos urbans. Tots aquests llocs van ser visitats entre el 8 i el 15 de gener, en hora de màxima afluència i en dues ocasions, excepte en les gasolineres i els autobusos, que es van visitar una vegada. En cada un dels llocs, el tècnic de CONSUMER es va estar durant 45 minuts sense revelar el motiu de la seva presència. Va visitar zones d’accés públic com ara corredors, sales d’espera, sales d’exposició i vestíbuls. En cada lloc va observar si fumaven treballadors i usuaris i si es veien senyalitzacions de prohibició de fumar. A més, es va anotar la reacció dels treballadors quan CONSUMER els interpel·lava referint-se a l’incompliment de la norma.

Les dades, segons les ciutats

Encara que la situació sigui molt millorable en les 12 ciutats, algunes destaquen pel grau d’incompliment de la norma. Les dades (per l’exigüitat de la mostra: 19 espais lliures de tabac en cada ciutat) no poden interpretar-se com un reflex precís de la situació en cada ciutat, però mostren diferències significatives. A Santander, Alacant i Madrid es fumava almenys en el 60% dels espais lliures de tabac, mentre que a Pamplona l’incompliment era de només el 27% i a Bilbao i València del 33%. Amb el 40% figuren Vitòria, la Corunya, Oviedo i Barcelona. A Sant Sebastià es fumava en el 53% dels espais i a Màlaga, en el 47%. També interessa confrontar en quina mesura fumen els treballadorrs d’aquests espais: lidera el rànquing Santander, on ho feien en el 67% dels llocs, i li segueixen Barcelona (47%) i Sant Sebastià (40%). També malament, Alacant (33%), Màlaga (20%) i València (20%). Només a la Corunya i Pamplona, amb un 7% d’espais en què algun dels empleats fumava, la situació és acceptable, si bé a Vitòria, Bilbao, Madrid i Oviedo, amb un 13% dels llocs, la proporció no és tan lamentable com en altres ciutats. Santander i Alacant, d’altra banda, són les ciutats que en major mesura (quasi en la meitat dels llocs) aquests llocs no disposaven de la senyalització de prohibició de fumar. I la indiferència dels treballadors d’aquests espais públics sense tabac davant de l’incompliment de la norma va ser molt menor a Madrid (el 33% van donar respostes apropiades) que en la majoria de les altres: en deu de les dotze ciutats, cap dels empleats va indicar a qui fumava que la norma prohibeix fer-ho; una cosa, d’altra banda, ben senzilla de fer. Perquè no es tracta de coartar la llibertat dels altres ni d’imposar res, sinó de defensar el dret dels no fumadors recordant -a qui la desconeix o transgredeix- l’existència d’una normativa legal.

Raons per a deixar de fumar i de perjudicar els altres

Deixar de fumar és la decisió més saludable que es pot prendre: que una persona de 20 anys deixi de fumar fa que la seva esperança de vida augmenti tres vegades més que si controla adequadament la seva hipertensió, i deu vegades més que si fa el mateix amb el colesterol (CNPT, Comité Nacional de Prevenció del Tabaquisme.1998).

• En 1999 (últimes dades de l’INE), a Espanya hi havia 9.572.691 fumadors, el 61% dels quals eren homes.
• De mitjana, els fumadors consumeixen entre 6 i 12 cigarretes al dia, 2.000-4.000 a l’any.
• El tabac genera, durant la seva combustió, una mica més de 3.000 substàncies. Les més conegudes són monòxid de carboni, quitrà i nicotina. Però n’hi ha d’altres, que causen càncer, com nitrosamines, benzopirens i amines aromàtiques.
• Fumar és sempre dolent, no hi ha llindar de seguretat. El nombre de cigarretes defineix el grau d’addicció, però tots, des del primer, són perjudicials
• El tabac és un verí: mata en el món 560 persones cada hora, 13.400 al dia i quasi 5 milions éssers humans cada any (dades de l’OMS, 2002). I a la UE causa mig milió de morts a l’any. (Consell i Parlament Europeu, 1996).
• Una de cada deu morts en homes espanyols està directament relacionada amb el consum de tabac.(CNPT, 2002)
• El 85% de les persones afectades per càncer de pulmó han sigut fumadors.
• El tabac provoca càncer de faringe, laringe, esòfag, estómac, pàncrees i bufeta.
• I, a més, bronquitis crònica, malalties cardiovasculars i enfisema.
• En el tabac, la droga que crea l’addicció (dependència física) és la nicotina.
• Als 50 anys d’edat, un fumador té la mateixa capacitat pulmonar que tindrà un no fumador quan faci 75 anys (CNPT 1998).
• El tabaquisme passiu (inhalar amb freqüència el fum del tabac consumit per altres persones) es relaciona amb l’augment del risc del càncer de pulmó, de l’asma i d’altres malalties respiratòries.
• L’OMS estima que a la UE moren cada any a conseqüència del tabac entre 50.000 i 94.000 persones que no fumen però que conviuen en espais on es fuma.
• El fum d’una cigarreta emana el doble de quitrà i nicotina del que ha inhalat el fumador.
• Els nens fumadors passius estan més exposats a bronquitis, pneumònia, asma i malalties de l’oïda que causen sordera.
• Els nens són particularment vulnerables al fum del tabac, ja que els seus pulmons són més petits i el seu sistema immunitari està menys desenvolupat.

De major a menor incompliment de la norma, ciutat per ciutat

• Santander
  /imgs/20030201/santander.jpg
  La pitjor situació, amb diferència. Tant els usuaris com els empleats (algun o alguns d’ells, en aquests dos casos) fumen en un 67% dels llocs. A més, en el 100% dels casos la reacció dels treballadors va ser incorrecta quan, a la vista que es fumava, se’ls va preguntar si s’hi podia fumar. I en el 47% dels llocs no hi ha cap senyalització que prohibeixi fumar (molt pitjor que la mitjana). En un 7% dels espais hi havia zones de fumadors (és una de les millors ciutats en aquest apartat) i es venia tabac en un 50% dels llocs (una de les pitjors ciutats).
• Barcelona
  /imgs/20030201/barcelona.jpg
  Molt malament. Els usuaris fumaven en el 40% (menys que la mitjana) de les zones, però ho feien els treballadors en el 47% dels espais (la segona pitjor ciutat). Sense senyalització en el 13% dels llocs (dada relativament bona). En un 7% d’aquests hi havia zones de fumadors (una de les millors ciutats). Cap treballador va actuar correctament quan, a la vista que es fumava, se li va interpel·lar sobre la prohibició de fumar. Es venia tabac en un 42% dels llocs (per damunt de la mitjana).
• Alacant
  /imgs/20030201/alicante.jpg
  Molt malament. Els usuaris fumaven en el 67% dels llocs (on més, juntament amb Santander), mentre que els treballadors fumaven en el 33% dels espais (la quarta pitjor ciutat). No existia senyalització en el 47% dels llocs (molt pitjor que la mitjana) i en cap existia zona de fumadors. La reacció dels treballadors va ser incorrecta en el 89% dels llocs en què se’ls va preguntar (paradoxalment, és una proporció millor que la mitjana). Amb un 33% dels llocs és, juntament amb Sant Sebastià, on menys venda de tabac es va detectar.
• Sant Sebastià
  /imgs/20030201/ssebastian.jpg
  Molt malament. Els usuaris fumaven en un 53% dels espais lliures de tabac (la quarta pitjor ciutat), mentre que ho feien els treballadors en un 40% dels espais públics (la tercera pitjor ciutat). No disposen de senyalització adequada el 33% dels llocs (més que la mitjana), i en cap hi havia zona de fumadors El 100% dels treballadors interpel·lats va mostrar una reacció incorrecta en ser preguntats sobre si es podia fumar. Amb un 33% dels espais és, juntament amb Alacant, on menys tabac es ven en aquests espais protegits.
• Màlaga
  /imgs/20030201/malaga.jpg
  Malament. Els treballadors fumen en un 20% dels llocs (quasi la mitjana), però ho feien els usuaris en un 47% d’aquests (la mitjana). En un 20% dels llocs no hi ha senyalització (una mica millor que la mitjana), no es va veure cap zona per a fumadors i en un 100% dels casos la resposta dels treballadors interpel·lats va ser incorrecta. La venda de tabac es produïa en un 42% dels llocs, per damunt de la mitjana.
• Madrid
  /imgs/20030201/madrid.jpg
  Malament. Fumen els usuaris en el 60% dels llocs (la tercera pitjor ciutat) però ho feien els treballadors en només el 13% dels casos (per sota de la mitjana). No hi havia senyalització en un 27% dels llocs (una mica pitjor que la mitjana). Zones per a fumadors, en el 7% dels llocs (millor que la mitjana). On menys treballadors (el 67% dels casos) van donar respostes incorrectes. Es venia tabac en el 50% dels espais visitats, per damunt de la mitjana.
• València
  /imgs/20030201/valencia.jpg
  Malament, però una mica millor que la mitjana. Els usuaris fumaven en un 33% dels casos i el personal en un 20% dels espais. No existia senyalització de prohibició de fumar en el 13% dels espais (millor que la mitjana). Cap zona per a fumadors. El 100% dels treballadors preguntats van mostrar una reacció incorrecta. En el 50% dels llocs es podia adquirir tabac (pitjor que la mitjana).
• Vitòria
  /imgs/20030201/vitoria.jpg
  Malament, però una mica millor que la mitjana. Els usuaris fumaven en un 40% dels casos i el personal en un 13% d’aquests (per sota de la mitjana). L’absència de senyalització es va anotar en un 20% dels espais (una mica millor que la mitjana). En un 7% dels espais hi havia zona de fumadors. El 100% dels treballadors preguntats van mostrar una reacció incorrecta. En el 50% dels llocs es podia adquirir tabac (pitjor que la mitjana).
• Oviedo
  /imgs/20030201/oviedo.jpg
  Malament, però una mica millor que la mitjana. Els usuaris fumaven en un 40% dels casos i el personal en un 13% d’aquests. Només un 7% d’espais no disposaven de senyalització de prohibició de fumar. En un 7% dels espais hi havia zona de fumadors. El 100% dels treballadors preguntats van mostrar una reacció incorrecta. En el 42% dels llocs es podia adquirir tabac (pitjor que la mitjana).
• Bilbao
  /imgs/20030201/bilbao.jpg
  Malament, però una mica millor que la mitjana. Els usuaris fumaven en un 33% dels casos mentre que els treballadors ho feien en un 13% d’aquests. No disposaven de senyalització el 13% dels llocs i en cap d’aquests hi havia zona de fumadors. El 100% dels treballadors preguntats van mostrar una reacció incorrecta. En el 50% dels llocs es podia adquirir tabac (pitjor que la mitjana).
• La Corunya
  /imgs/20030201/coruna.jpg
  Malament, però millor que la mitjana. Els usuaris fumaven en un 40% dels casos però els treballadors ho feien en només un 7% d’aquests (on menys, juntament amb Pamplona). No disposaven de senyalització només el 7% dels llocs visitats. El 100% dels treballadors preguntats van mostrar una reacció incorrecta. En el 42% dels llocs es podia adquirir tabac (pitjor que la mitjana).
• Pamplona
  /imgs/20030201/navarra.jpg
  Malament, però molt millor que la mitjana. Els usuaris fumaven en un 27% dels llocs (on menys) mentre que els treballadors ho feien en només un 7% d’aquests (on menys, juntament amb la Corunya. No disposaven de senyalització el 27% dels llocs (més que la mitjana) i en el 7% d’aquests hi havia zona de fumadors. La reacció dels treballadors preguntats va ser incorrecta en un 100% dels casos i es va detectar la venda de tabac en el 42% de les visites.

Ara o mai i taula comparativa

Encara que que tot el món sap que els fumadors presenten un excés de mortalitat precoç a causa bàsicament de malalties cardiovasculars, respiratòries i càncer; a pesar que cada any es produeixen més de 50.000 morts al nostre país a causa del tabac i que des de 1978 fins avui s’aproxima al milió el nombre de morts per aquesta causa, a Espanya es continua fumant, i molt.

Significa això que l’espanyol mitjà és masoquista, desinformat o babau? Rotundament, no. Ocorre que almenys un terç de la societat espanyola està sotmès a una droga culturalment arrelada per a la qual hi ha una enorme tolerància social; és veritat que el període de temps que transcorre entre l’inici del tabaquisme i els seus efectes sobre la salut és dilatat, i que això dificulta la percepció de la relació causa-efecte quan es produeix la malaltia. A més, no és menys cert que les administracions públiques es resisteixen a perdre els ingents beneficis que el tabac els produeix via impostos i a reconèixer que és impossible la coexistència, en matèria de tabaquisme, del binomi negoci i salut. Ocorre, finalment, que les tabaqueres saben mantenir a la perfecció un clima social en què el debat públic sobre el tabaquisme se centri en allò superficial o anecdòtic, i eviten abordar sistemàticament l’anàlisi de fons sobre els condicionants del consum.

Les tabaqueres han de captar cada dia 8.000 nous fumadors -que són els que perden diàriament per malaltia, mort o abandó de l’hàbit- i per a fer-ho no reparen ni en les despeses ni en les estratègies. Res en el negoci del tabac queda a l’atzar. Si observen moviments reivindicatius de col·lectius que no desitgen emmalaltir per fums aliens, llancen el seu exèrcit d’escriptors, humoristes, tertulians de ràdio, sempre sota l’influx de substanciosos estipendis que no han de deixar-se notar, a hissar la famosa bandera de la intolerància cap als fumadors. Si se’ls prohibeix la publicitat directa inverteixen en la indirecta, com va ocórrer als EUA quan no es podia publicitar el tabac en mitjans de comunicació i es va incrementar el consum de cigarretes en protagonistes de pel·lícules en un 92% , sobretot si eren de sexe femení, guapes i triomfadores en la vida, segons un estudi de la Smoking Free Movies Association. Creuen vostès que el tabaquisme intens que impregna un gran nombre de les nostres sèries televisives amb joves fumant com a posseïts és pura causalitat, o es deu a imperatius del guió? L’any 2000, la mitjana d’aparicions de fumadors en el cinema va ser de 10,8 per hora, mentre que el 1990 era de 5,9, més o menys la meitat. Res no queda a l’atzar.

La pressió dels magnats del tabac sobre els polítics de cada país és impressionant i difícil de superar en moltes ocasions. Pensin que el negoci del tabac està entre els tres més rendibles del món. Quan la societat civilitzada adopta alguna mesura contra el consum de tabac, els fabricants de tabac hi lluiten fins a l’extenuació i si han de perdre, almenys pacten perquè les modificacions es demorin i en aquests anys de carència, de treva, puguin seguir convertint en milions d’euros les seves vendes i planificar noves accions.

A Espanya hem tingut importants lleis contra el consum indiscriminat de tabac, lleis que van oblidar el petit detall de l’obligació de complir-les, fins que ara arriba el Pla Nacional sobre la Prevenció del Tabaquisme que pretén, amb un ampli consens autonòmic, prendre seriosament la primera causa per la qual de forma precoç emmalalteixen i moren els espanyols. Si entre tots aconseguim que s’implementi donarem una mica d’aire fresc a les pròximes generacions i farem del nostre país, privilegiat ja de per si, un dels més sans d’Occident.

Víctor López García-Aranda
President del Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme (CNPT).