Cuida’t les defenses... i que sigui per molts anys
A més de rebre homenatges merescuts per part de familiars i amics, els afortunats que arriben al segle de vida són estudiats amb molta atenció per part de la ciència, sobretot els que bufen les espelmes i encara presenten un bon estat de salut considerable. Els científics sempre han volgut saber quin és el secret que tenen els que superen els 90 anys, què els diferencia i què és exactament el que els ha fet més forts que als seus coetanis que no arriben a la vellesa.
El que sabem fins al moment, segons revela la investigadora Mónica de la Fuente –una de les científiques que, amb el seu equip de la Universitat Complutense de Madrid, fa més anys que analitza aquests sistemes immunitaris longeus–, és que la gran majoria d’aquests avis presenten una velocitat d’envelliment d’un adult de 30-40 anys. “Com que l’edat biològica es basa en l’estat funcional del sistema immunitari, sembla evident que les persones que aconsegueixen tenir una immunitat pròpia d’adult en la vellesa són les que arriben a una longevitat elevada”, relata la biòloga. Però això no és fàcil d’aconseguir o, almenys, a priori no ho sembla.
Com ens podem mantenir gairebé “intactes”
El nostre sistema immunitari, aquest complet i coordinat conjunt de cèl·lules, teixits, molècules i processos biològics que s’encarrega de defensar-nos de virus, bacteris, paràsits i cèl·lules cancerígenes, es va deteriorant a mesura que ens fem grans. D’aquest procés no se n’escapa ningú, s’anomena immunosenescència i consisteix en el deteriorament progressiu dels diferents components que ens aporta aquesta immunitat. Amb els anys s’altera tant el nombre de cèl·lules encarregades de fer front als diferents patògens com les seves funcions, fet que redueix la resposta per a defensar-nos de patologies associades amb l’edat, com el càncer o les malalties cardiovasculars o autoimmunes.
Com s’aconsegueix que el sistema immunitari es mantingui més jove que el d’altres persones de la mateixa edat? Els gens hi tenen a veure (un 25%), però el nostre estil de vida molt més (un 75%), uns hàbits que cal cuidar des que som a l’úter. Per a aconseguir que l’envelliment de les defenses vagi a pas de tortuga i que aquestes estiguin alerta i en condicions durant més temps, no hi ha altra opció que passar-se la vida cuidant-les, un procés que, lluny de ser tediós, ens dona la màxima de les satisfaccions: viure molts anys i amb bona salut.
L’envelliment és un procés biològic que comença després d’acabar el desenvolupament, quan arribem a l’edat adulta, aproximadament des dels 20 anys. A partir d’aquesta edat, el sistema immunològic es deteriora un 2-3% a l’any, tant en el nombre de cèl·lules com en les seves funcions. En uns casos aquestes responen menys, però en d’altres el que hi ha és un excés de resposta que genera una inflamació i després deriva en el desenvolupament de malalties associades amb l’edat, com el càncer, malalties cardiovasculars, autoimmunes… Segons explica David Escors, investigador de Navarrabiomed, “tot i que aquest procés comença amb la maduresa sexual de les persones, és cert que hi ha edats en què el mal extern generat al nostre organisme comença a ser més evident, i això sol passar al voltant dels 40 anys”.
Factors des d’abans del bressol
Hàbits durant l’embaràs. En el període fetal ja comença a formar-se la immunitat innata, justament en el segon trimestre de la gestació. Quan el nadó neix, ja ho fa amb alguns mecanismes de defensa, però és una immunitat molt immadura i molt fràgil. Perquè aquesta immunitat innata funcioni correctament ha d’interrelacionar-se amb l’adquirida (la memòria que permet reconèixer el patogen que va estar en contacte amb l’organisme i actuar-hi ràpidament en contra), que anirà desenvolupant-se a mesura que el nen creixi i estigui en contacte amb aquests patògens, tant si és mitjançant la vacunació o quan passi les malalties. Durant l’embaràs, aquesta immunitat adquirida, aquesta memòria, li arriba des de la mare. A través de la placenta li transmet anticossos i glòbuls blancs. Per això és important que, a més de portar una vida saludable, la mare hagi rebut totes les vacunes, ja que els seus anticossos seran la primera defensa del fill.
Néixer per part natural immunitza més (però només durant uns mesos). La manera de néixer també influeix en el desenvolupament del sistema immunitari, ja que hi ha diferències immunològiques entre un part vaginal i un part per cesària. El primer contacte amb els microbis és al part, per això els nens que neixen per cesària, i no travessen el canal, no són colonitzats pels bacteris que componen la flora vaginal de la mare, i per tant no passen a formar part de la seva microbiota. Entre aquests bacteris que tenen un efecte beneficiós quan s’adquireixen durant el part hi ha els Lactobacillus, entre les funcions dels quals hi ha la de convertir la lactosa en àcid làctic, que inhibeix el creixement de bacteris perjudicials per a la salut. Sí que és veritat que el part vaginal atorga un cert avantatge immunològic que fa que el nadó sigui menys susceptible a patir infeccions en les primeres setmanes de vida, però això no vol dir que les mares que donen a llum per cesària s’hagin d’obsessionar, ja que no està comprovat (com fins ara s’havia afirmat) que aquest retard en l’activació del sistema immunitari del nadó que no passa pel canal del part el deixi desprotegit o incrementi la susceptibilitat a al·lèrgies i malalties autoimmunes. És el que conclou un estudi recent dut a terme per la Universitat de Londres: després d’analitzar la microbiota de 596 nadons nascuts per cesària i part natural, va determinar que aquestes diferències immunològiques desapareixen entre els 6 i 9 mesos i que, després d’aquest temps, tots els nens estaven igual de sans. Això deixa a l’aire i sense poder confirmar al 100% que aquestes diferències hagin de suposar implicacions futures en la seva salut (com ara tenir més risc de patir obesitat).
La lactància materna, el millor per a crear defenses fortes. Ja a l’exterior, el nen es posa en contacte amb microorganismes que ajudaran a potenciar les defenses a través dels aliments, especialment de la lactància materna, considerada per molts científics com la primera vacuna que rep el nadó. Per mitjà de la mare es produeix el traspàs de components amb propietats que protegeixen el nen d’agents infecciosos, majoritàriament de caràcter gàstric i respiratori, durant les primeres setmanes de vida i fins que el seu organisme vagi generant la pròpia immunitat (entre els 6 i 12 mesos). Entre aquests components hi ha, per exemple, els macròfags –unes cèl·lules que abunden al calostre (la substància que es produeix abans de la pujada de la llet) i que es caracteritzen per la capacitat de secretar citosines, essencials en la regulació dels mecanismes d’inflamació–; els neutròfils, que tenen la funció principal de destruir bacteris i participar en l’inici del procés inflamatori; o les immunoglobulines del tipus IgA, l’activitat de les quals està relacionada amb la immunitat de mucoses, que eviten la penetració d’antígens a la paret de l’intestí.
La immunització. Els nens neixen amb un sistema immunitari que pot combatre la majoria dels microbis, però hi ha malalties contra les quals no poden lluitar, algunes són especialment greus. Per això necessiten les vacunes: per a reforçar el sistema immunitari.
L’abús d’antibiòtics en la infància passa factura. Són la millor arma per a lluitar contra les infeccions, però si se n’abusa en els primers anys tindrà conseqüències en la microbiota intestinal del nadó, i això el pot fer més propens a patir malalties cròniques (com asma, malaltia inflamatòria intestinal o malalties atòpiques). El motiu és que els dos primers anys són crucials per a l’establiment d’aquesta microbiota, i la introducció d’antibiòtics en els primers mesos produeix una disminució de la diversitat i, amb això, el retard en l’establiment de l’ecosistema microbià. Durant un tractament amb antibiòtics, l’organisme redueix a la meitat el nombre de microorganismes. És cert que molts es recuperen al cap d’una o dues setmanes d’aturar el tractament, però algunes espècies no arriben a recuperar-se mai i el seu espai buit és ocupat per patògens. A més, es produeix una sobreproducció dels microorganismes que han anat generant resistències, i això redueix encara més la diversitat microbiana.
Els gens i l’historial d’infeccions
No podem oblidar el pes que té la genètica perquè uns sistemes immunes es deteriorin abans que d’altres. Un altre factor important és el nostre historial d’infeccions, ja que alguns dels virus que es queden crònics en l’organisme poden ser un autèntic accelerador per a deteriorar les nostres defenses. “De vegades, la manera de respondre a aquests patògens fa que el nostre organisme es deteriori abans (que es produeixi el que els científics anomenem immunosenescència prematura). És el cas del virus d’immunodeficiència humana (VIH-sida), però en tenim altres de més comuns i molt més inofensius que també poden accelerar el nostre envelliment”, explica l’Alejandra Pera, del grup d’Immunologia i Al·lèrgia de l’Institut Maimònides d’Investigació Biomèdica de Còrdova (IMIBIC).
Un exemple és el citomegalovirus (CMV), un herpes comú, però que no causa simptomatologia com ho fan l’herpes labial i genital, i que es contreu generalment en l’adolescència quan entra en contacte amb fluids. Les nostres defenses, sempre que estiguem sans, el mantenen a ratlla, però no són capaces d’eliminar-lo, per això el virus queda latent en el nostre organisme i de tant en tant es reactiva. “Anem generant memòria contra ell, invertint gran part de la nostra resposta immunitària a controlar-lo, i això fa que algunes persones generin una quantitat enorme de cèl·lules memòria contra el citomegalovirus; aquest fet s’ha vist que està associat amb el desenvolupament de malalties típiques d’edats avançades, com la malaltia cardiovascular, malalties autoimmunes…”, indica la investigadora.
Com es calcula l’edat biològica
El que fem al nostre cos, que anomenem “estil de vida”, determinarà en gran manera el desgast de les nostres defenses abans d’hora. La vida sedentària, la mala alimentació, el consum d’alcohol i tabac, l’estrès… tot això s’aliarà per deteriorar el nostre organisme, i amb aquest deteriorament vindran problemes més greus que normalment s’associen a edats més avançades. “Si a una genètica dolenta li sumes un estil de vida dolent el resultat és que viuràs molt menys temps i amb una qualitat de vida pitjor”, resumeix Alejandra Pera. Per això no és estrany trobar joves amb una salut d’ancià i avis amb la salut d’un adult jove. Perquè, com assenyala Mónica de la Fuente, “l’edat cronològica és la que marca el rellotge. Però després hi ha la biològica, que és la velocitat a la qual envelleix la persona i que pot variar moltíssim de l’edat que marca la partida de naixement”.
La nostra edat biològica es pot calcular. Això és precisament el que fa el grup d’investigadors del Departament de Fisiologia de la Facultat de Biologia de la Universitat Complutense de Madrid, del qual és responsable De la Fuente. És l’únic laboratori d’Espanya on s’efectua l’analítica que conclou l’edat biològica de cada persona. D’acord amb totes aquestes anàlisis que fa anys que porten a terme, ¿el sistema immunitari dels espanyols està més jove i fort del que correspon a la seva edat cronològica o al contrari? “En general, són majoria les persones que suposadament estan sanes (sense cap problema de salut) i que tenen una edat biològica més gran que la cronològica. Potser és perquè som una societat que no afrontem adequadament les situacions d’estrès, la dieta que es fa no és apropiada i es tendeix al sedentarisme”, explica Mónica de la Fuente. Aquests individus, si tenen una edat biològica més gran que la que els correspon cronològicament, tindran menys longevitat.
“Tot el que fem al llarg de la nostra vida és rellevant i determina com envellirem”, indica De la Fuente. La bona notícia és que es pot intervenir en qualsevol moment i revertir la situació. Però no es tracta de revertir l’envelliment i aconseguir la immortalitat. Evidentment, això és impossible. Però sí que és factible que, amb una bona nutrició, una activitat física adequada, un bon descans i una actitud positiva, aconseguim que aquest envelliment es faci més lent i que arribem a la longevitat màxima en les millors condicions físiques i cognitives. Hi som a temps.
5 pautes per a l’“eterna joventut”(immune)
Vacunar-se
Les defenses es deterioren amb l’edat (es produeix una disminució de cèl·lules T verges, les que ens defensen de noves infeccions) i, per tant, responem pitjor a antígens nous. “Per això, si volem començar a vacunar-nos quan ja som grans, la resposta que generem és pobra i, moltes vegades, insuficient. Per tant, és fonamental començar a vacunar-se quan som joves i capaços de respondre a aquests antígens nous de manera eficient i forta. Cada vacuna estimula el sistema immunitari i generem una resposta que ens protegirà quan serem ancians”, recomana Alejandra Pera, del grup d’Immunologia i Al·lèrgia de l’IMIBIC. Per exemple, el cas del virus de la grip. Sabem que muta molt i que per això ens vacunen cada any. Com explica la investigadora, “si des de joves ens vacunem cada any, anirem generant respostes contra moltes variants del virus. Com més variants conegui el nostre sistema immunitari, millor. Així, quan siguem grans, tindrem aquesta protecció parcial que ens ajudarà a sobreviure a la nova infecció”.
Compte amb l’estrès
Molt és dolent, però en dosis petites ens ajuda. Alguns factors que objectivament poden ser una mica negatius, com l’estrès (el cortisol, l’hormona que alliberem quan estem estressats, inhibeix el sistema immunitari), en petites quantitats, poden ser beneficiosos perquè generen més defenses en el nostre organisme. És la base del que s’anomena hormesi. Petits estressos que ens ajuden a portar millor els grans. Com indica Mónica de la Fuente, catedràtica de Fisiologia de la Universitat Complutense de Madrid, “la vida és un estrès, i qui no respon a l’estrès està mort. L’hormesi es genera amb l’exercici físic, la dieta, sortint a relacionar-nos amb els amics, llegint, estudiant, entre moltes altres coses. Tot això són estressos que, com que són moderats, ens fan tenir les defenses millor i un envelliment més lent”.
Atenció especial a l’alimentació
Tenir sobrepès reprimeix el sistema immunològic, d’una manera semblant a la de ser una persona immunodeprimida, ja que el teixit adipós (greix) impacta negativament en la resposta dels anticossos. “No conec casos d’ancians centenaris obesos. El sobrepès genera molta inflamació i ens altera les defenses. Menjar en excés és molt dolent, però menjar malament també ho és, per això hem de controlar el que mengem i també la quantitat”, explica Alejandra Pera, que aconsella prescindir dels aliments ensucrats i processats, controlar el consum de les carns vermelles i, sobretot, menjar aliments rics en antioxidants (verdura i fruita, llegums i cereals integrals), que a més també tenen caràcter antiinflamatori. Amb els anys hem d’anar reduint la ingesta calòrica. A partir dels 35-40 anys, la Societat Espanyola de Cardiologia recomana anar baixant el 10% de les calories diàries cada dècada. “La reducció en la ingesta de calories té dos efectes. En primer lloc, disminueix la producció de substàncies oxidants que prenem amb els aliments, o que generem durant la ingestió d’aliments, sobretot procedents de greixos. Però, en segon lloc, causa una reprogramació metabòlica del cos, i fa que disminueixi el risc de patir cardiopaties, diabetis i altres malalties”, explica l’investigador de Navarrabiomed, David Escors.
Ens hem de moure
En general, l’exercici aeròbic beneficia persones de totes les edats, però un estudi recent elaborat per científics del King’s College de Londres i la Universitat de Birmingham va mostrar resultats increïbles per als qui es treballen el cos “una miqueta més”. En concret, aquests investigadors van seguir 125 ciclistes de llarga distància de 80 anys que havien practicat aquest esport tota la vida i van descobrir que la gran majoria tenien un sistema immunitari d’uns 30 anys. En concret, aquests ancians produïen el mateix nivell de cèl·lules T, les cèl·lules que ajuden l’organisme a defensar-se de noves infeccions, que un adult de 30-40 anys. Tanmateix, no cal fer un exercici intens de resistència per a obtenir beneficis. Només el fet de sortir a córrer, caminar ràpid o fer 10.000 passos al dia activa el múscul esquelètic i estimula els macròfags, cèl·lules que detecten i destrueixen patògens nocius que entren al nostre organisme. “En general, l’exercici està relacionat amb una menor incidència de risc cardíac, una millora muscular i una bona oxigenació”, explica Escors.
La felicitat i la vida social
Poder aconseguir aquesta anhelada longevitat passa per mantenir una salut adequada, i això depèn del treball en equip dels nostres sistemes homeostàtics (el nerviós, l’endocrí i l’immunitari), que estan en comunicació constant. “Un fet comprovat és que, com a conseqüència d’aquesta comunicació neuroimmunoendocrina, quan estem tristos, sols o tenim emocions negatives, el nostre sistema immunitari es deteriora, i per això som més susceptibles de tenir infeccions. Per contra, si tenim emocions positives i som feliços, la nostra immunitat està millor i som capaços de defensar-nos de les infeccions”, explica Mónica de la Fuente.
El sistema immunitari es pot convertir en agressor. Sovint fem servir la paraula exèrcit per descriure’l, ja que aquest és la defensa de l’organisme. Però, de vegades, aquestes tropes, en lloc d’atacar els microorganismes perillosos, apunten a les cèl·lules i a teixits saludables; és a dir que, seguint amb el llenguatge bèl·lic, és com si els soldats disparessin contra el seu batalló. Així és com funcionen les malalties autoimmunes. Aproximadament s’han identificat unes 80 malalties autoimmunes (es divideixen en dos grups, les que afecten un òrgan i les que n’afecten diversos) i hi ha algunes que tenen més incidència que unes altres (com el cas de l’artritis reumatoide o la tiroïditis de Hashimoto), però en origen totes comparteixen una fallada del sistema immunitari que deixa de fer la seva feina de manera adequada (defensar-nos de les agressions externes) i passa a provocar-nos un mal.
La malaltia celíaca, la de Crohn, la colitis ulcerosa, la diabetis de tipus I, l’hepatitis autoimmune, l’artritis reumatoide, l’esclerosi múltiple, el lupus, la febre reumàtica, algunes dermatitis, el vitiligen, la síndrome de fatiga crònica o algunes alteracions en la tiroides són totes malalties autoimmunes. Algunes apareixen en l’etapa de la infantesa, d’altres són més proclius a fer-ho en dones i en l’embaràs, i unes altres tenen més predilecció per la vellesa, com l’artritis reumatoide (que afecta més de 250.000 persones a Espanya i es caracteritza per la inflamació crònica de les articulacions i la seva destrucció progressiva). Totes són malalties cròniques i es desconeix com s’han de prevenir, però és cert que, amb un bon estil de vida, algunes poden arribar a passar a un estat letàrgic.