Gana emocional: quan el menjar es converteix en un consol

D’una mala relació a un problema greu. Recórrer als aliments per a aplacar emocions pot derivar en trastorns més seriosos. Un fet que passa a edats cada vegada més precoces.
1 Novembre de 2021

Gana emocional: quan el menjar es converteix en un consol

A qui no li agrada menjar? La textura fundent d’un formatge gratinat, la suavitat d’unes verdures cuites al punt just, l’explosió de sabor de la carn a la brasa… El menjar s’associa amb el plaer, però també s’ha convertit en un nexe d’unió per a qualsevol esdeveniment. Durant la pandèmia, una de les primeres coses que vam fer va ser prendre un pica-pica davant la pantalla amb amics. Amb dedicació, preparàvem l’aperitiu per compartir-lo en la distància amb les persones que ens estimem. Quantes d’aquestes vegades ho vam fer realment perquè teníem gana o set? És innegable que en el context on vivim moltes vegades mengem pel pur plaer de menjar. És el que anomenem menjar emocional.

Gana fisiològica i emocional

Quan estem unes hores sense menjar, el nostre cos desencadena una sèrie de processos per a “protestar” i dir-nos que necessita nutrients. Les cèl·lules intestinals secreten grelina, una hormona relacionada amb la sensació de gana i sacietat, i el nostre pàncrees genera insulina, que fa que tinguem un descens en els nivells de glucosa, per això, moltes vegades, notem certa debilitat quan tenim gana. Tots aquests senyals arriben al cervell per fer-nos veure que necessitem alimentar-nos. Aquest procés no és immediat. “És una sensació de malestar que va creixent a poc a poc i que, quan arriba al punt màxim, ens fa desitjar qualsevol tipus d’aliment. No discriminem entre el que ens agrada més o menys”, explica el dietista-nutricionista Daniel Ursúa. Quan comencem a menjar, aquesta sensació es calma i comencen els processos que ens indiquen que estem tips, que tampoc no són immediats. El senyal de sacietat triga uns 20 minuts a arribar al cervell.

En canvi, hi ha un altre tipus de gana que podríem dir “emocional” i que no està lligada a una falta de nutrients. El psicòleg i psicoterapeuta especialitzat en trastorns de conducta alimentària (TCA) Marc Ruiz la defineix així: “Hi ha sensacions agradables associades a la ingesta d’aliments que sobrevenen després de menjar, perquè ens relaxem. També es pot donar en alguns sabors. Això vol dir que, a curt termini, el menjar es pot convertir en un recurs per a combatre l’ansietat. El menjar emocional és fer ús de la ingesta d’aliments amb l’objectiu de sentir-nos bé o d’aplacar emocions desagradables”.

A diferència de la gana que podríem anomenar fisiològica, la gana emocional apareix de manera sobtada, no necessàriament ha d’anar lligada al nostre horari habitual de menjar i sol respondre al desig d’un aliment o d’un grup d’aliments concret. “Es dona habitualment en moltes situacions quotidianes. Després d’un dia especialment dur a la feina, arribem a casa i ens ve de gust encarregar una pizza, una hamburguesa o qualsevol altre tipus de menjar que ens doni plaer i una sensació de recompensa”, afegeix Daniel Ursúa.

Però no només passa amb les emocions negatives. Quan preparem un menjar especial on incloem aliments i productes que normalment no mengem i, en més quantitat de l’habitual, també intervé la fam emocional.

Publicitat: la venda d’emocions

Les grans empreses de la indústria alimentària inverteixen molts diners en publicitat amb un propòsit clar: vendre. Cada persona té uns gustos i uns interessos diferents. No a tothom li agrada la xocolata, la pizza o l’alcohol, però hi ha una cosa que tots tenim en comú: les emocions. Tots podem tenir un mal dia, estar cansats o voler celebrar alguna cosa. Molts anuncis apel·len a aquestes emocions d’una manera o d’una altra. Poques marques venen productes, la majoria volen vendre experiències.

El problema és que els anuncis, els veuen tant les persones que tenen una bona relació amb el menjar com les que no la tenen. I moltes campanyes que veiem diàriament poden suposar un desencadenant de conductes de risc. Així ho va demostrar un estudi conjunt del 2015 de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra. Segons les seves conclusions, “la percepció de certs valors en la publicitat té un paper determinant en el greu problema social que representen les conductes alimentàries alterades”. Un exemple són les campanyes publicitàries que fan servir el menjar com a “mediador” en els conflictes familiars. Passa el mateix quan es proposa com a recompensa per a un dia dur de treball, com a premi després del gimnàs o després d’una ruptura.

És dolent menjar per emoció?

“Una vegada identificat aquest tipus de gana, hem d’entendre que no suposa cap problema en si mateix. Ho hem de veure com el que és. Un recurs més a la nostra disposició per a obtenir plaer”, analitza Ursúa. On pot ser el problema? En el fet que aquest tipus d’alimentació es converteixi en l’únic recurs per a tractar les nostres emocions.

Imaginem que cada vegada que el nostre fill plora li posem dibuixos al mòbil. Tant és pel que sigui, son, avorriment, gana… Sempre dibuixos. Veiem clar que el mòbil no pot ser l’únic recurs. Tenim altres opcions com ara llibres, joguines o nosaltres mateixos per a distreure el nostre fill. Amb el menjar i les emocions passa el mateix. Llegir, ballar, passejar, fer exercici intens, parlar amb els amics, veure una pel·lícula… És important tenir recursos al nostre abast per a gestionar i donar resposta a les nostres emocions. Tant positives com negatives. En cas contrari, això podria derivar en problemes més greus, com els trastorns de la conducta alimentària.

Quan es converteix en trastorn

Prop de 400.000 persones a Espanya pateixen algun tipus de trastorn relacionat amb el menjar i la majoria –unes 300.000– són joves de 12 i 24 anys, segons dades de 2019 de l’Associació Espanyola per a l’Estudi dels Trastorns del Comportament Alimentari (AEETCA). Per als experts, aquestes dades es queden curtes. “És molt difícil saber amb exactitud quantes persones estan lluitant contra aquest problema, perquè es diagnostiquen menys casos dels que realment hi ha”, explica Mariana Álvarez, dietista-nutricionista especialitzada en aquests trastorns.

El que sí és clar és que cada vegada afecten més persones. Els últims 18 anys, la prevalença de TCA s’ha duplicat. Si l’any 2000 aquests problemes afectaven el 3,4% de la població mundial, el 2018 aquesta xifra s’ha incrementat fins al 7,8%, segons un estudi publicat a The American Journal of Clinical Nutrition.

“Encara que els trastorns de la conducta alimentària cada vegada són més habituals en el nostre entorn, els recursos públics a Espanya per a tractar-los són molt dispars, depenent no només de la comunitat autònoma, sinó fins i tot de l’àrea sanitària on pertany cada pacient”, analitza Ursúa. Els psicòlegs que treballen amb aquests pacients demanen uns equips especialitzats en totes les àrees sanitàries, i s’ha demostrat que això ajuda a identificar millor els casos, redueix les taxes d’ingressos i les recaigudes.

A qui es pot recórrer

Com es pot actuar en cada cas dependrà de cada àrea, però per als professionals que treballen amb aquests pacients, el més desitjable seria que la detecció passés sempre pel metge d’Atenció Primària. En determinats casos, sobretot els més greus, se sol fer una derivació preferent als programes o unitats específics, quan n’hi ha. En altres casos, es fa un cribratge previ per la Unitat de Salut Mental corresponent o altres especialitats com endocrinologia o aparell digestiu.

En qualsevol cas, el millor sempre és consultar amb el nostre metge de família, que és qui coneixerà més bé els recursos que hi ha i ens derivarà a altres especialistes si considera que és necessari. Si no disposem d’aquest tipus de recursos o són insuficients, sempre podem buscar psicoterapeutes especialitzats en trastorns de la conducta alimentària. De fet, l’ideal seria trobar professionals que treballin estretament amb dietistes-nutricionistes o tècnics superiors en dietètica. Podem preguntar al col·legi de psicòlegs de la nostra comunitat autònoma per a tenir més informació.

Què es pot fer i què no

Si sospitem que algú del nostre entorn pot estar patint un trastorn d’aquest tipus o simplement ens preocupen algunes conductes o canvis en el seu comportament, l’objectiu prioritari ha de ser que rebi ajuda professional, però no sempre serà possible, ja que haurà d’estar preparat per a fer aquest pas. Laura Hernangómez, psicòloga clínica de la Unitat de Trastorns Alimentaris de Toledo, ens dona algunes claus per a saber com hem d’actuar:

  • Veure més enllà dels símptomes. Necessitem centrar-nos en l’estat emocional de la persona, preocupar-nos per saber com es troba, quines emocions l’han portat a fer servir la “sortida d’emergència” que suposen els símptomes.
  • No hem d’ignorar els signes d’alarma. Si veiem conductes o comportaments que ens preocupen ho hem de comunicar. Sense jutjar-los, sense culpabilitzar-los, només comunicant la nostra preocupació.
  • No fer xantatges, preguntes trampa o indirectes. Es tracta d’exposar les nostres preocupacions de manera clara, directa i respectuosa. Necessitem que la persona entengui que volem ajudar-la i buscarem “fer equip”.
  • És molt important que la persona vegi i comprengui la nostra preocupació. Que sigui plenament conscient que estem a la seva disposició per a ajudar-la quan estigui preparada.

Per a Laura Hernangómez, també és important que siguem conscients del mal que podem fer sense buscar-ho. “De vegades s’elogia o es critica un canvi físic d’un familiar, amic o conegut sense saber què l’ha causat. Si realment ens preocupa, no ho expressarem com un judici: amb un simple “com estàs?” transmetrem el nostre interès genuí per aquesta persona”, explica. Per norma general, no hauríem de comentar res del físic d’una altra persona que no pugui canviar-se en tres segons. Com ara, estàs despentinat, tens una cosa entre les dents… Igual que quan veus algú que plora no saps si és per una bona notícia o per una de dolenta, no podem saber què ha propiciat una pèrdua de pes o un augment.

“Cada dia mengem i és important que sigui un acte senzill i que no ens suposi cap problema. També és important que gaudim del menjar i, per això, hem d’estar atents a com ens relacionem amb el menjar i estar alerta davant de possibles senyals que ens indiquin si hi ha alguna cosa que no va del tot bé”, conclou Daniel Ursúa.

Trastorns de la conducta alimentària

Un dels grans problemes dels trastorns de la conducta alimentària és la gran dificultat de fer-ne un diagnòstic. Les persones que els pateixen moltes vegades s’ho callen fins que es fa insostenible. A més, com que no hi ha una atenció homogènia en el sistema públic de salut, és difícil obtenir-ne unes xifres aproximades. D’altra banda, un mateix pacient pot variar el seu diagnòstic al llarg del procés de curació. Tots els professionals que tracten aquest tipus de trastorns coincideixen en l’enorme infradiagnòstic que hi ha. “És habitual que al nostre entorn coneguem persones que, en un moment o en un altre, han patit problemes d’aquest tipus i, sobretot, hem de tenir en compte que no cal arribar a desenvolupar un trastorn per a començar a cuidar la nostra relació amb l’alimentació”, adverteix el dietista-nutricionista Daniel Ursúa.

El Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals (DSM-5) és la guia en què es basen els especialistes per a tractar aquest tipus de trastorns. Hi podem trobar referències a l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa i el trastorn per fartanera, entre d’altres. Molts símptomes són comuns per a diversos trastorns i una persona pot tenir-ne un o diversos, i fins i tot evolucionar. “Independentment d’aquestes etiquetes, sempre que hi ha un problema de relació amb el menjar, tant si té més rellevància o menys en el nostre dia a dia, és important atendre’l i buscar recursos perquè no vagi a més”, afegeix Ursúa.

 

Com es pot saber si el problema és greu

El menjar emocional a la llarga pot desembocar en una mala relació amb el menjar i ser motiu de situacions més preocupants. Segons Mariana Álvarez, dietista especialitzada en trastorns de la conducta alimentària (TCA), els senyals d’alerta són molts i variats. És important conèixer els senyals més comuns per a poder actuar al més aviat possible, ja que són trastorns que, progressivament, van augmentant la gravetat. Aquests són alguns dels senyals d’alerta:

Símptomes físics

  • Oscil·lacions en el pes corporal, incloent-hi pèrdua o guany molt significatiu. Això ens podria indicar que la persona passa per períodes més o menys curts de restricció alimentària.
  • Marejos, cansament, apatia, maldecaps i malestar general. La manca d’energia pot provocar aquesta sèrie de símptomes.
  • Queixes relacionades amb la digestió o la ingesta (molèstia, gasos, pesadesa, dolors de panxa…). Les molèsties digestives són habituals.
  • Sensació de fred constant. Una pèrdua de pes elevada pot afectar la capacitat del cos de regular la temperatura.
  • Alteracions en el cicle menstrual i en el desig sexual. Encara que la falta de menstruació pot ser deguda a moltes causes, una pèrdua de pes pot produir canvis hormonals que la interrompin. En els homes pot desembocar en una falta d’apetit sexual.

Actituds socials

  • Totes les converses giren al voltant de l’aspecte físic, dietes de moda, esport… Ja que tot el que envolta el físic, les dietes i l’estètic esdevé l’eix central dels seus interessos.
  • Excuses constants a l’hora de fer plans que impliquin menjar o, de vegades, simplement relacionar-se. Normalment les reunions socials sempre giren al voltant del menjar o la beguda i, per tant, són moments complicats per a aquestes persones.

Canvis en la relació amb els aliments

  • Tendència a menjar quan estan sols. Algunes d’aquestes persones deixen de compartir la taula amb la família.
  • Amagar menjar a l’habitació o en llocs de la casa que només coneixen ells.
  • Registre constant i obsessiu del pes. Aquestes persones es pesen cada dia i fins i tot unes quantes vegades en una mateixa jornada, abans/després de menjar alguna cosa.
  • Saltar-se àpats o dejunar de 12 a 24 hores. Presència de vòmits autoinduïts o altres mètodes de purga.
  • Rebuig (en general molt radical) als aliments ultraprocessats i preferència pels més saludables/sans/real food/eco/bio.
  • Beure en excés. Tant si són quantitats d’aigua, infusions o refrescos sense sucre.
  • Dificultat per a delegar l’alimentació al mateix temps que passen molt de temps cuinant plats que no solen tastar (especialment rebosteria).
  • Interès excessiu pel valor calòric dels aliments, plats, receptes i dietes de moda.