Violència juvenil: per què la solució no és endurir la llei

Per molt que ens remoguin per dins casos com l’agressió mortal a Samuel Luiz a la Corunya o la brutal pallissa al jove Alexandru a Amorebieta, afegir anys a la condemna dels menors que han comès aquests delictes no ajudaria a solucionar la violència juvenil. Treballadors socials, psicòlegs forenses i advocats ens desgranen l’arrel del problema per a saber com ens hi hem d’enfrontar.
1 Novembre de 2021

Violència juvenil: per què la solució no és endurir la llei

El 2020 van ser condemnats a Espanya per sentència ferma 11.238 menors, un 20,4% menys que el 2019. La pandèmia, evidentment, ha tingut a veure en aquesta baixada, però la veritat és que l’estadística oficial revela que la tendència en el nombre de menors condemnats des del 2014 ha estat a la baixa. Aquestes xifres que mostra l’Institut Nacional d’Estadística, amb dades del Ministeri de Justícia, revelen que la criminalitat juvenil a Espanya no és preocupant, sobretot si la comparem amb altres països. Perquè ens en fem una idea: a Suïssa, un dels països més rics i amb menys poca població (no arriba als 9 milions d’habitants), l’any passat es van dictar més de 20.600 sentències contra menors, un 10% més que el 2019. Segons la policia metropolitana de Londres, només a la capital del Regne Unit s’han comès més de 20 homicidis en mans de joves des de començament d’any i la ciutat està en camí de registrar el pitjor any d’assassinats entre adolescents des del 2008.

Els delictes més mediàtics

Encara que l’índex de delinqüència juvenil no sigui preocupant, tampoc no hem de passar per alt la violència amb què es relaciona diàriament una part dels adolescents, una dura realitat que també existeix i que es manifesta no només als carrers. Hi ha moltes violències: assetjament escolar, sexual, filioparental (l’exercida dels fills als pares)… Però la versió més sagnant i mediàtica han estat, sens dubte, els linxaments que han tingut lloc aquest estiu i que s’han saldat amb la mort de dos joves, Samuel (a la Corunya) i Isaac (a Madrid), i amb un altre, Alexandru (a Amorebieta), ferit de gravetat.

Les imatges on es pot observar una manada de joves que agredeixen salvatgement produeixen dany i indignació en la gran majoria de la societat, que es pregunta per què. Què porta un adolescent a cometre aquest tipus d’actes? Tenen els pares alguna responsabilitat? Si maten com a adults, per què no compleixen la pena com a tals? Parlem amb els professionals que tracten cara a cara amb aquests joves i ens expliquen els múltiples factors que intervenen en el procés de conversió del nen innocent al noi violent.

En tots els processos judicials on hi ha adolescents implicats, el departament fiscal disposa per llei (LO 5/2000) d’un equip psicosocial especialitzat que fa una avaluació psicològica d’aquest menor. Les conclusions es plasmen en un informe que facilita al jutge la decisió a l’hora de dictar sentència sobre quina mesura educativa serà la més ajustada per a l’adolescent.

Basant-nos en aquests informes, sabem que no hi ha un perfil únic. “És complicat fer un perfil psicològic, precisament perquè no hem de caure en etiquetes ni tòpics, que només estigmatitzen aquests adolescents que, per moltes raons, acaben cometent actes vandàlics o agressius. Però, tant des de la psicologia com des de la criminologia, sí que hi ha una sèrie de factors de risc en el comportament violent o antisocial i que estan relacionats amb la família, l’educació, el context social i, per descomptat, aquells aspectes més psicològics relacionats amb la personalitat de l’adolescent”, explica Manuel Casado, psicòleg forense i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Els professionals que treballen amb menors conflictius saben que, quan s’intervé terapèuticament o educativa amb ells, no hi ha un factor únic que ens expliqui aquesta conducta, sinó que hi ha diferents causes. El repte dels professionals és identificar-los amb l’ajuda del jove per a poder abordar-los. Toni Cano, psicòleg expert en violència i justícia juvenil, enumera alguns factors que s’han de tenir en compte: “Carència afectiva, pares absents, dèficit en la supervisió del que fan, desconeixement del grup d’amics amb què es relaciona, mal ús de les noves tecnologies –tant en temps com en la disminució de relacions interpersonals sanes–, manca d’habilitats parentals per a educar des d’un model democràtic i positiu, sobretot a l’hora de posar límits i normes, presència de la violència entre els pares o ser víctima ell mateix de maltractament, tant psicològic com sexual”. Per a nois que porten aquesta “motxilla” a l’esquena, quan apareixen altres emocions com la ira, la ràbia o la tristesa, és més fàcil que aquests sentiments acabin degenerant en conductes violentes.

Cal recuperar l’autoritat moral

El concepte “autoritat” està molt mal vist avui dia. És el que opina José Javier Navarro, educador social i professor del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València. “És important recuperar aquesta autoritat moral perduda a l’efecte de tenir una relació saludable entre pares i fills”, assenyala. La pregunta és inevitable. Què hem fet per a perdre-la? “Hi ha una certa pèrdua de rumb relacionada amb el fet de ser pare. Per a evitar el conflicte s’acaba dient que sí a tot. Però l’autoritat no es guanya a base de prohibir, sinó a base de tenir molta mà esquerra. Es recupera dient que no, però des de l’acompanyament. Dir ‘no’ és necessari perquè el nen s’adoni que per més que demani una cosa, no la tindrà”, explica Navarro.

Però no només els pares han perdut l’autoritat moral, també els professors. Una enquesta realitzada per la Universitat d’Alacant sobre el professorat indicava que un 58% de les famílies percebien que els mestres ja no tenien aquesta autoritat que sempre els havia caracteritzat. Però tot això és el reflex de la societat en què vivim.

El primer que cal ensenyar és a condemnar la violència. Si els nens creixen veient com la resta de la societat adulta la utilitza entre ells en el dia a dia, és complicat que els menors aprenguin a no utilitzar-la quan sorgeixi un problema. Els alumnes han de sentir que el docent els ajuda a aconseguir els objectius i l’han de percebre com una persona a qui poden acudir per a buscar solucions als seus conflictes. Però si la resta de la societat adulta no respecta aquesta autoritat moral, els nens i els joves tampoc ho faran.

Viure en una societat on preval l’individualisme i difícilment es valoren conceptes bàsics com l’empatia, la cooperació o el respecte tampoc no ajuda. “Tots hauríem d’assumir la nostra petita responsabilitat i no culpar els joves. Això, per descomptat, no és una disculpa per a aquells que exerceixen la violència, sinó una explicació i una argumentació de responsabilitat compartida. Quan treballes amb adolescents, introduir aspectes com l’empatia i l’assertivitat és molt difícil si estan immersos en una societat en què no prevalen aquests valors”, explica Toni Cano. Al final, si no donem respostes i missatges creïbles i realistes als joves, no els interioritzen.

El poder del grup

Seria injust responsabilitzar-ne exclusivament les famílies. Hi ha més factors que hi tenen a veure, i el pes que aquest jove violent doni a la visió que té d’ell o d’ella el grup social és molt important. El professor de psicologia clínica Manuel Casado explica que, per exemple, “la pressió social dels amics no causa el mateix efecte en un context educatiu o esportiu que en un de lúdic. Si, a més, hi afegim el consum d’alcohol o drogues de manera desproporcionada i en un espai de poc de control social, el risc de cometre actes violents acaba multiplicant-se”.

Per a la psicòloga clínica i forense Elena Garrido, “la majoria dels joves s’integren socialment en grups sans d’oci, esportius o culturals, però uns altres desenvolupen i fomenten la seva identitat en l’admiració del grup, en l’exhibició pública d’idees conflictives o en la gosadia de cometre actes vandàlics per a generar una falsa sensació de poder i d’autoestima. Un linxament multitudinari es pot produir per la imitació o la incitació de l’altre, l’absència d’empatia i la necessitat de demostrar als altres que pertany al grup”, comenta. Aquesta professora de la Universitat Autònoma de Barcelona considera que la societat és cada vegada més consumista, artificial i individualista i fomenta “ser el millor”, estar entre els més admirats i envejats, encara que per a aconseguir-ho hagin de recórrer a l’agressivitat. Aquesta és l’arrel del bullying. L’assetjador, que sol tenir una gran falta d’autoestima, fa el que fa per sentir-se acceptat i reivindicat pels altres, que normalment es queden impassibles davant la seva agressivitat o li riuen la gràcia. Tots som molt sensibles al rebuig o a l’aprovació del grup; per això, si la majoria diu “no, això no em sembla bé”, l’assetjament es va desinflant.

Quant delinqueixen els joves?

2020: 20.366 delictes (-21,8%) que el 2019

Delictes per tipologia

  • Lesions: 6.227 (30,6% del total)
  • Furts: 1.864 (9,2%)
  • Robatoris: 3.909 (19,2%)
  • Homicidis: 52 (0,2%)
  • Agressions sexuals: 54 (0,3%) 7 violacions

Taxa de menors condemnats*

Homes / Dones

  • 14 anys: 5,7% / 1,9%
  • 15 anys: 7,9% / 2,3%
  • 16 anys: 10,6% / 2,4%
  • 17 anys: 11,7% / 2,4%

* Taxes per 1.000 habitants de 14 a 17 anys. Font: Institut Nacional d’Estadística, 2020.

El paper de les xarxes socials

L’informe L’opinió dels estudiants, publicat aquest setembre per les fundacions Mutua Madrileña i Anar, destacava que, malgrat que l’assetjament escolar va caure l’any passat perquè els estudiants van deixar d’assistir a classe de manera presencial, un de cada quatre alumnes reconeixia que coneixia algú que havia patit ciberbullying o assetjament virtual durant la pandèmia. És a dir, que aquests nous canals –Internet i les xarxes socials– han fet possible continuar perpetuant la violència, tant per mitjà de l’enviament de continguts sexuals, humiliant, difonent rumors i mentides, assetjant o amenaçant.

“Les xarxes socials han aconseguit avanços importantíssims pel que fa a la nostra manera de relacionar-nos, però aquesta informació instantània –amb imatges, vídeos i text–, juga amb el factor de poder fer-la pública anònimament i això, malauradament, moltes vegades vulnera la privacitat. Mal usades, les xarxes col·laboren en la possibilitat de fer mal als altres, i més en l’etapa de l’adolescència i la primera joventut, quan és molt important la manera com ens veuen els altres”, explica Manuel Casado.

“Les xarxes poden suposar un nou mitjà per a fer mal, però això no les converteix en una mala eina”, opina Elena Garrido. “Són les persones les que en fan un mal ús per a projectar la seva violència”, assegura. Passa el mateix amb la pandèmia, una situació que per molt que hagi afectat psicològicament els adolescents no justifica ni explica el comportament violent. “Els confinaments, la dificultat de veure als iguals i la pèrdua de referents de rutina poden afectar psicològicament el jove, però una circumstància estructural com és una pandèmia no s’ha de convertir en una excusa per a la comissió d’actes delictius o vandàlics”, matisa Garrido.

Decàleg perquè els nostres fills es converteixin en petits tirans

Conegut per les seves sentències educatives i orientadores, el jutge de menors de Granada, Emilio Calatayud, ha recollit una sèrie de consells per a criar un petit tirà.

  1. Comenceu des de la infància donant al vostre fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.
  2. No us preocupeu per la seva educació ètica o espiritual. Espereu que arribi a la majoria d’edat perquè pugui decidir lliurement.
  3. Quan digui paraulotes, rigueu-vos-en. Això l’animarà a fer coses més gracioses.
  4. No el renyeu ni li digueu que està malament alguna cosa del que fa. Podríeu crear-li complexos de culpabilitat.
  5. Recolliu tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines… Així s’acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.
  6. Deixeu-li llegir tot el que li caigui a les mans. Vigileu que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s’ompli d’escombraries.
  7. Baralleu-vos sovint amb el vostre cònjuge en presència del nen, així a ell no li sabrà massa greu el dia que la família, potser per la seva conducta, queda destrossada per sempre.
  8. Doneu-li tots els diners que vulgui gastar-se. Que no sospiti que per a disposar-ne cal treballar.
  9. Satisfeu tots els seus desitjos, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat podrien produir-li frustracions.
  10. Poseu-vos de part seva en qualsevol conflicte que tingui amb els professors i veïns. Penseu que tothom té prejudicis contra el vostre fill i que volen fer-li mal de debò.

Una norma dura o massa laxa?

Quan la violència es converteix en delicte entra en escena la Llei del menor. Aquest estiu es van complir 20 anys d’una normativa que té un component sancionador, però sobretot educatiu, i que deixa molt clar que “es farà tot el possible perquè l’internament sigui l’últim recurs”. Aquesta llei assenyala que els menors de 14 anys que cometin un delicte a Espanya no tenen cap mena de responsabilitat penal. En complir 14, ja són responsables penalment, però amb la diferència que si cometen un delicte greu, és a dir, que impliqui penes en el Codi Penal per a un adult de més de 15 anys –com agressions sexuals, homicidis o assassinats–, no passaran més de cinc anys internats, més altres tres anys de llibertat vigilada. Si quan el menor comet els fets té entre 16 i 17 anys, la pena és una mica més alta: un màxim de vuit anys d’internament, més una llibertat vigilada amb assistència educativa de fins a cinc anys. Això per a una part de l’opinió pública és molt poc. Per als experts, però, és bastant.

Després de 20 anys treballant amb temes de la Llei del menor, Laura Pozuelo, professora de Dret Penal a la Universitat Autònoma de Madrid, considera que “aquesta llei és bastant dura i no es correspon amb el nostre nivell de delinqüència, ni per nombre de delictes ni per la gravetat. A més, és una llei que ha anat endurint-se amb els anys”. L’advocada afegeix, a més, que el que transmeten els mitjans de comunicació a l’opinió pública i la realitat no coincideixen. Ho explica així: “Cal informar, però quan es dona molta informació sobre determinats casos extremadament brutals es distorsiona la imatge que l’opinió pública té sobre la freqüència amb què ocorren aquests delictes. La delinqüència a Espanya és baixa i és així des de fa dècades. Hi ha crims, assassinats i homicidis, però són molt pocs, encara que sempre tenen una gran repercussió”. El treballador social José Javier Navarro hi coincideix: “La majoria dels delictes en justícia juvenil són robatoris, delictes contra la salut, tràfic de drogues, furts i lesions”. “El fet que a un noi l’internin en un centre 15 anys, en lloc de vuit, no dissuadirà altres nois de cometre un delicte. El que sí que tindrem són més joves durant més temps sense llibertat i, en conseqüència, després d’acabar la pena tindrem al carrer més subjectes marginalitzats”, diu la penalista. Al parer d’aquests experts, no cal ser més sancionadors, però sí més contundents. “La justícia juvenil ha de ser més ràpida. Avui un menor pot entrar a robar a un supermercat i fins al cap de nou mesos no el jutgen. Mentrestant, fins que arribi la sanció, entrarà un altre dia a una botiga a robar uns pantalons, la setmana següent anirà a buscar un casc de moto i, així, el delicte anirà creixent i fent-se cada vegada més gran. La responsabilitat s’ha d’assumir abans, amb més mitjans educatius, jurídics i menys protocols burocràtics”, explica Navarro.

Més de la meitat torna a delinquir

És complicat fer un seguiment del comportament i de l’adaptació social d’aquests joves després de sortir de l’internament, ja que per llei s’elimina qualsevol antecedent penal que hagi tingut un menor. Però la taxa de reincidència és molt alta. Més d’un 50% torna a delinquir. “Castigar, castigar i castigar està demostrat que no serveix de res. Si no els posem educadors o institucions adaptades a les necessitats d’aquests joves, quan surtin del seu tancament tornaran a cometre algun delicte”, assenyala Navarro. De la seva banda, Laura Pozuelo assegura que la reinserció a Espanya està infrasubvencionada. “És necessari invertir-hi”, adverteix.

Quins factors actuen a l’hora de tornar a reincidir o no? Encara que hi ha causes que no es poden canviar, unes altres sí, i són les que cal treballar. Per exemple, haver viscut una infància amb un progenitor a la presó és una cosa que no es pot canviar, però consumir drogues, saltar-se les classes o tenir amics perillosos, sí. “Si tens la sort de tenir un entorn que no delinqueix ni consumeix, i això et porta a conèixer gent que tampoc no ho fa i crees una família, no has de ser un cas perdut necessàriament. No hi ha cap cas impossible”, sentència Navarro.

La intervenció dels pares

Identificar el problema, és a dir, adonar-te que tens un agressor a casa, no és fàcil. El terapeuta Toni Cano, en el transcurs d’una intervenció que va fer fa anys de manera grupal amb pares d’una escola on s’intentava identificar l’assetjament escolar, va llançar la pregunta següent: qui dels presents pensa que el seu fill pot ser un jove violent? Ningú no va alçar la mà. Quan el psicòleg va recordar a l’audiència que els nois violents també tenien pare i mare, molts van somriure com si assumissin com és de difícil pensar que pots tenir un fill així.

Sens dubte, la intervenció amb els pares és totalment necessària per a poder abordar el problema de manera eficaç. És el primer pas per a poder ajudar-los i que deixin d’exercir aquesta violència. “Aquí es barregen emocions com la tristesa, la frustració, la ràbia, la impotència i, sobretot, la culpa i la vergonya. Però la identificació del problema no ha de ser necessàriament “llançar la tovallola i pensar que tot ho has fet malament”, més aviat ben al contrari. És el començament per a poder abordar-ho, treballar i, en la mesura que es pugui, canviar-ho i solucionar-ho”, explica Cano.

Llei de protecció de la infància

Quan el menor és la víctima

Són molts els estudis científics que vinculen els abusos patits en la infància amb el consum prematur de droga i, en conseqüència, amb el fet d’estar involucrat en delictes violents durant l’adolescència i la joventut, cosa que en molts dels afectats perdura durant l’edat adulta. Això no vol dir que les persones violentes i que cometen abusos siguin víctimes perquè ells van ser abusats de petits, però sí que és important conèixer aquests riscos per a posar en aquestes persones el focus en la prevenció. L’advocada Laura Pozuelo dona fe que molts agressors van ser en el seu moment agredits. “És cert que la violència juvenil és un fenomen transversal i que també pot arribar a tots els estrats socials, a famílies estructurades, amb bon nivell econòmic i on no s’han patit abusos, però quan hi ha delicte greu, la gran majoria de vegades darrere d’aquest jove hi ha un historial molt dur en què ells mateixos han estat víctimes del maltractament, amb una família totalment absent, desestructurada i, gairebé sempre, està ficat en una espiral de delinqüència i drogues”, explica Pozuelo.

La nova Llei de protecció integral de la infància i l’adolescència contra la violència (Llei Orgànica 8/2021 de 4 de juny) precisament pretén prevenir, detectar i actuar contra la violència exercida contra els menors. Aquestes són algunes de les mesures que té:

  • S’amplia el termini de prescripció de delictes. Les víctimes d’abusos sexuals triguen molt a assimilar, entendre, processar i atrevir-se a denunciar els fets que van ocórrer quan eren menors. Per això, els delictes ara no prescriuran fins que la víctima no tingui 40 anys (en els casos més greus s’ampliarà a 55 anys).
  • Deure de denunciar. Tots els ciutadans que siguem testimonis d’algun indici de violència estem obligats a denunciar-ho. Els menors també podran denunciar sense necessitat d’anar a la policia acompanyats d’un adult.
  • Violència masclista. Es reconeix la violència que s’exerceix sobre els menors per a causar dany a l’altre progenitor (violència vicària) i se suspèn el règim de visites quan hi hagi una ordre de protecció en vigor i hi hagi indicis fundats que els fills han presenciat, patit o conviscut amb la violència.
  • Nous delictes. Es castigarà els qui promoguin el suïcidi, l’autolesió o els trastorns alimentaris entre menors per Internet, així com aquells que cometin delictes de naturalesa sexual contra menors en les xarxes.
  • Registre de les víctimes. Es crearà un registre central d’informació sobre violència contra la família i es marcarà una estratègia per a erradicar-la.