Crisi climàtica: cap a un món de zero emissions

L’objectiu internacional apunta a un futur de zero emissions netes de CO2 i altres gasos d’efecte d’hivernacle el 2050. Dins del Pacte Verd Europeu, l’objectiu d’Espanya és la neutralitat.
1 Novembre de 2021

Crisi climàtica: cap a un món de zero emissions

Sense diòxid de carboni (CO2), la Terra seria tan inhòspita com Mart, amb una temperatura mitjana de gairebé 20 graus sota zero, segons dades de la NASA. Juntament amb altres gasos, com el vapor d’aigua, el metà o l’òxid nitrós, el CO2 té la capacitat d’atrapar en l’atmosfera part de la calor del sol: són els anomenats gasos d’efecte d’hivernacle (GEH), que, en la proporció adequada, han fet possible el clima benigne on ha prosperat la nostra espècie.

És un equilibri delicat que es va trencar a partir de la Revolució Industrial, quan els combustibles fòssils van començar a moure la civilització occidental. Cremant el carboni que s’havia acumulat sota terra al llarg de milions d’anys –en forma de carbó, petroli o gas natural– hem alliberat a l’atmosfera quantitats ingents de CO2 i altres gasos d’efecte d’hivernacle.

De fet, segons l’informe del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC), d’agost del 2021, gasos com el metà –que dura menys a l’atmosfera, però que té un potencial d’escalfament 28 vegades més alt que el CO2– es troben en la concentració més alta dels últims 800.000 anys. I cal remuntar-se dos milions d’anys enrere per a trobar un nivell de diòxid de carboni atmosfèric similar a l’actual: ja s’han superat les 410 parts per milió, gairebé un 50% més que abans de la Revolució Industrial. El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va definir sense mitges tintes aquestes dades com un “codi vermell per a la humanitat”.

Un canvi en parts per milió que sembla ínfim ha estat suficient per a escalfar 1,1 graus el planeta i provocar una alteració en el clima sense precedents els últims milers d’anys. “L’escalfament s’ha accelerat les últimes dècades. Cada fracció de grau compta”, va assegurar Guterres. Els efectes els veiem en l’augment de la freqüència i la intensitat de fenòmens extrems, com ara onades de calor, amb el rècord històric nacional de 47,2 graus registrat a Montoro (Còrdova) aquest estiu; les inundacions devastadores d’Alemanya; els megaincendis des de Grècia fins a Sibèria, o l’agonia de les glaceres del Pirineu.

Una lluita que va començar fa dècades

La crisi climàtica està avui entre les grans prioritats de governs d’arreu del món, encara que, d’acord amb la ciència, hem trigat massa a afrontar el problema. El 1896, el químic suec Svante Arrhenius va ser el primer que va augurar que la crema de carbó acabaria escalfant el planeta, ja que els nivells de CO2 de l’atmosfera pujaven. Els científics que van arribar darrere van anar deixant clar que es tractava d’un perill molt més imminent: “L’escalfament global ja ha començat”, va atestar el 1988 el director de l’Institut Goddar d’estudis espacials de la NASA, James Hansen.

El 1994, els governs mundials van reconèixer el problema amb la creació de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, però va haver de passar una altra dècada fins que va entrar en vigor el primer intent vinculant de frenar les emissions: el Protocol de Kyoto, amb objectius de reducció per a la Unió Europea i altres 36 països. 10 anys més tard, el 2015, es va signar l’Acord de París. Per primera vegada, la majoria dels països del món s’unien en un esforç global, jurídicament vinculant, i apuntaven a un horitzó esperançador: obtenir les “zero emissions netes” el 2050. Això vol dir que no s’emetin més gasos d’efecte d’hivernacle dels que poden ser retirats de l’atmosfera a través dels embornals naturals, com els boscos i aiguamolls, o mitjançant altres vies tecnològiques en desenvolupament. Per a aconseguir-ho cal reduir les emissions al màxim.

Arribem tard, però encara som a temps

Malgrat això, anem massa lents. Segons una anàlisi publicada per les Nacions Unides el mes de febrer, els compromisos de descarbonització anunciats fins ara pels països en el marc de l’Acord de País són absolutament insuficients, perquè només s’aconseguiria reduir un 1% les emissions el 2030. Si seguim la senda actual, l’escalfament superaria els 3 °C a la fi de segle, amb tot el patiment humà que això suposa: pensem en les persones afectades per incendis o inundacions, en les que haurien de migrar per la pujada del nivell del mar, en les fams produïdes per sequeres…

Des de la signatura de l’Acord de París, més de mig centenar de països –inclosa la Unió Europea, els Estats Units i la Xina– s’han compromès a aconseguir la neutralitat climàtica. I a aquest objectiu tan ambiciós s’hi han anat sumant cada vegada més entitats públiques i privades. La campanya Carrera cap al zero, llançada per l’ONU, ja té el compromís de ciutats, empreses, inversors o universitats que abasten un quart de les emissions de CO₂ globals.

Aquest esforç no podria ser més urgent. En l’informe d’agost, el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) adverteix que no s’aconseguirà mantenir l’augment de temperatures entre 1,5 i 2 graus si no es produeixen reduccions immediates, ràpides i a gran escala en les emissions de CO₂ i altres gasos d’efecte d’hivernacle les pròximes dècades. Hem d’aconseguir les “zero emissions netes” el 2050, però l’esprint final es decideix aquesta dècada: per a contenir la crisi climàtica, necessitem retallar a la meitat les emissions el 2030 respecte dels nivells del 2010. Encara que la ciència ho deixa clar: som a temps d’actuar.

Quan el carretó de la compra ajuda el clima

Les polítiques pel clima tindran un efecte directe i palpable en la nostra vida quotidiana. Des que encenem el llum al matí, ens dutxem i preparem el cafè, totes les accions que fem cada dia suposen una emissió, directa o indirecta, de gasos d’efecte d’hivernacle. La petjada de carboni d’una persona, una empresa o un producte o servei quantifica aquests gasos, expressats com la massa de CO₂ equivalent emesa (CO₂ eq).

Reduir tant com sigui possible aquesta petjada de carboni implica una transformació total de la nostra forma de vida, des d’àmbits on tenim poca influència directa –com que la nostra ciutat tingui una xarxa de transport públic més bona o que s’hi instal·lin més energies renovables– fins al més pròxim. Hi influeixen coses tan quotidianes com el que mengem: entre un quart i un terç de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle procedeixen del sistema alimentari, segons diferents càlculs.

I com podem saber l’impacte de la nostra dieta per al clima? El 2018, dos investigadors de la Universitat d’Oxford van analitzar 40 dels aliments més comuns del planeta, tenint en compte el model de producció de 38.700 granges, 1.600 empreses processadores i diferents mètodes d’empaquetat i distribució. El que van descobrir és que l’impacte d’un mateix tipus d’aliment, en aparença molt similar, podia ser fins a 50 vegades més alt o més baix segons diverses variables.

En aquests càlculs influeix com es produeix l’aliment: no és el mateix un tomàquet de temporada, conreat de manera sostenible, que un altre que procedeix d’un hivernacle escalfat amb energies fòssils. Tampoc no té la mateixa petjada el filet d’una vedella que s’ha alimentat amb pinsos que procedeixen de l’altra punta del món, que una altra de ramaderia extensiva, que ha crescut i ha pasturat al camp. En el cas del boví, per cada 100 grams de proteïna, un model de producció d’alt impacte genera 12 vegades més gasos d’efecte d’hivernacle i utilitza 50 vegades més terra que una producció sostenible.

Són dades globals, que poden tenir molts matisos a nivell local. La petjada de la llet que recull l’anàlisi d’Oxford (tres quilograms de CO₂ equivalent per litre) és gairebé el triple de la que es produeix en granges d’Euskadi (1,2 quilos de mitjana), segons un càlcul elaborat per investigadors del Centre Basc per al Canvi Climàtic (Basque Climate Change Center, BC3).

Quanta petjada deixa el que mengem segons la seva producció?

Per a avançar cap a una alimentació més saludable i sostenible, no només hem de canviar el que mengem; també és clau la manera en què produïm el menjar. Un estudi de la Universitat d’Oxford del 2018 va descobrir diferències immenses en l’impacte ambiental d’un mateix aliment, en funció de com s’havia produït, empaquetat i distribuït.

100 grams de proteïna: Emissions en la forma de producció més sostenibles* // Emissions en les formes de producció menys sostenibles*

  • Boví: 20 // 105
  • Porc: 4,6 // 14
  • Pollastre: 2,4 // 12
  • Peix d’aqüicultura: 2,5 // 12
  • Formatge: 4,9 // 18
  • Ous: 2,6 // 7,6
  • Tofu (soia): 1,0 // 3,5
  • Pèsols: 0,3 // 0,8
  • Llegums: 0,6 // 2,2

*En kg de CO2 equivalent.

Font: Poore, J., & Nemecek, T. (2018). “Reducing food’s environmental impacts through producers and consumers”. Science. Universitat d’Oxford.

Una empresa pot ser neutra en carboni?

El fet que una empresa sigui neutra en carboni vol dir que emet la mateixa quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle (diòxid de carboni, metà, vapor d’aigua, òxid de nitrogen, ozó, clorofluorocarbons i hidrofluorocarbons) dels que compensa. Per a aconseguir-ho, la companyia ha de seguir tres passos:

Mesurar: quina és la meva petjada?

El mesurament precís de la petjada de carboni “és la tasca més àrdua” en el camí d’una empresa cap a les zero emissions netes, explica Alejandra Gimeno, que lidera la iniciativa CeroCO2 d’ECODES. Fins ara, un dels estàndards més utilitzats era el Protocol de Gasos d’Efecte d’hivernacle (GHG Protocol), que divideix aquesta petjada en tres “abastos” (scopes, en anglès). L’última versió de la norma ISO UNE-EN ISO 14064 ja no parla d’abastos, sinó d’emissions directes i indirectes:

EMISSIONS DIRECTES

Abast 1. Són les emissions de fonts propietat de l’empresa. Per exemple, les procedents de les calderes de gas natural de les botigues d’una empresa de distribució o de la mateixa flota de vehicles.

EMISSIONS INDIRECTES

Abast 2. Són les emissions generades per l’electricitat que consumeix l’empresa. Per exemple, per a il·luminar les botigues o oficines.

Abast 3. Aquí el càlcul es complica, perquè s’hi inclouen totes les emissions indirectes generades en la cadena valor de l’empresa. El Protocol GHG identifica 15 categories d’emissions possibles. Per exemple, una empresa podria tenir en compte la forma de transport que fan servir els seus empleats per a arribar a treballar, quant se n’ha emès en la producció dels béns que ven i quins residus es generen al final del cicle de vida d’aquests productes.

Reduir: què puc fer perquè sigui més baixa?

Una vegada identificades les fonts d’emissió més rellevants, l’empresa pot actuar per a minimitzar-les al màxim. Per exemple, proveir-se d’electricitat amb fonts renovables, implantar mesures d’estalvi energètic (com ara il·luminació led o millorar l’aïllament dels edificis), renovar la seva flota amb vehicles menys contaminants, aplicar una gestió circular de residus per a reduir-los al màxim, minimitzar l’ús de recursos, com el paper o l’aigua, facilitar la mobilitat sostenible als empleats o impulsar el teletreball.

Compensar: la quantitat que no es pot reduir, es pot contrarestar?

En aquest últim pas, l’empresa pot invertir en projectes que absorbeixin o minimitzin les emissions de GEH per a compensar per les tones de CO2 que no ha pogut reduir. Per exemple, restaurant boscos o desenvolupant energies renovables. Així, restant el que ha compensat del que ha emès, pot aconseguir que el balanç sigui zero, neutre per al clima.

“Cada vegada hi ha més companyies que mostren interès per a mitigar el seu impacte sobre el planeta”, comenta la portaveu d’ECODES. Des d’aquesta ONG encoratgen a actuar mitjançant iniciatives com #PelClima, una comunitat d’organitzacions, administracions públiques, individus i empreses, entre les quals es troba EROSKI.

Com podem canviar el nostre consum

Entre tots aquests factors, el més determinant és el tipus d’aliment que decidim posar al plat. Segons les dades d’Oxford, és possible produir 100 g de proteïna vegetal (conreant mongetes, pèsols o llegums) generant només 0,3 quilos de CO₂ equivalent –incloent el processament, l’empaquetat i el transport– i utilitzant un metre quadrat de terra.

Si tothom adoptés una dieta vegetariana, es reduirien les emissions de l’alimentació gairebé a la meitat, encara que als països més carnívors, com els EUA, la reducció podria arribar al 73%. A més, aquest canvi de dieta “alliberaria” fins a un 76% de tota la superfície dedicada a l’alimentació humana. Una extensió de terra immensa que es podria retornar a la naturalesa per a recuperar els boscos tropicals que s’han talat per a conrear soia o obrir pastures per al bestiar, per exemple. Si exceptuem els casquets polars i els deserts, la producció d’aliments cobreix el 43% de la superfície terrestre, i és una de les causes més grans de pèrdua de biodiversitat.

Si mirem el cas espanyol, les conclusions sobre el nostre model de consum podrien ser similars. Un estudi elaborat el 2020 per investigadors de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM) va determinar que el 81% del total de la petjada de carboni de l’alimentació a Espanya està associada a productes d’origen animal (1,6 tones de CO2 equivalent per persona a l’any), enfront de les 0,4 tones per als vegetals.

Però tampoc cal renunciar a les mitjanes de vedella per sempre. La clau és menjar menys carn, però millor, apostant per models de producció ramadera més sostenibles, com l’extensiva. Davant del model industrial, on els animals s’alimenten de pinsos –majoritàriament, importats–, en la ramaderia extensiva els animals pasturen lliurement pel camp. “Per això, si només consumíssim carn d’aquest origen, caldria reduir-ne el consum total”, segons l’investigador Eduardo Aguilera, de la UPM. “Això suposaria evitar gran part de les emissions que genera aquí la nostra cabanya ramadera, però també totes les emissions associades a la importació de pinsos”, assegura. “Això ajudaria a complir altres funcions importants per a l’adaptació al canvi climàtic; per exemple, reduiria el risc de grans incendis i ajudaria a la dispersió de llavors”, afeGEHx.

La transformació de les empreses

Perquè els consumidors puguin omplir el cistell amb aliments sostenibles, abans han d’estar als lineals del supermercat. Per això, perquè l’equació funcioni, la transformació del consum ha d’arribar també des de les empreses. Aquest paper crucial, l’ha destacat la Comissió Europea en la seva estratègia “De la granja a la taula”, una de les peces mestres del Pacte Verd Europeu amb què la UE pretén guiar la transició de la societat i l’economia cap a la sostenibilitat. Segons s’indica en aquesta estratègia, “la indústria alimentària i el sector minorista haurien de mostrar el camí, augmentant la disponibilitat i l’assequibilitat d’opcions alimentàries saludables i sostenibles”.

Això significa augmentar l’oferta d’aliments ecològics o amb segells de sostenibilitat, com el certificat MSC del peix o el marisc o oferir productes de temporada. En el cas dels aliments ecològics, la Comissió Europea ha posat el llistó alt: un 25% dels camps europeus s’hauran de conrear amb mètodes ecològics el 2030. Una altra manera és apostar per aliments de proximitat. “En el cas de les pomes importades, les emissions poden suposar entre 200 i 300 kg de CO2 per tona, una xifra entre 10 i 15 vegades més alta que la petjada associada al transport local”, explica Alejandra Gimeno, portaveu d’ECODES, una organització sense finalitats de lucre que treballa per a un desenvolupament sostenible i respectuós amb el medi ambient.

Els fabricants i les empreses de distribució podran dir-hi la seva en aquesta carrera cap a la descarbonització. Encara que els productes que venen suposen la major part de la petjada ambiental d’una empresa distribuïdora, hi ha molts altres camps on es pot actuar: instal·lant panells solars, utilitzant camions elèctrics i rutes més eficients, minimitzant els residus i els embalatges de plàstic… La Comissió indica que tot haurà de canviar, fins i tot la publicitat, i evitar, per exemple, les campanyes que anuncien carn a preus molt baixos. Queda molt per fer i no tenim ni un moment per perdre.

Cristina Rodríguez, responsable de sostenibilitat del Grup EROSKI

“És clau treballar al costat dels nostres proveïdors per donar-los suport en la reducció de les seves petjades de carboni”

Mesurar, reduir i compensar les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle és un desafiament per a qualsevol empresa, però encara més per a una cadena de distribució com EROSKI, que ven més de 126.000 productes de 4.300 proveïdors diferents. EROSKI és la primera empresa de distribució alimentària d’àmbit estatal que s’ha compromès a aconseguir la neutralitat en carboni l’any 2050. La responsable de sostenibilitat, Cristina Rodríguez, ens explica com treballen per aconseguir-ho.

Quines implicacions té el fet que una empresa de distribució sigui neutra en carboni? Suposa que garantim l’absorció de totes les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle que es generen a les nostres botigues i plataformes, a més de les que s’emeten per a produir i consumir els productes i serveis que comercialitzem. És a dir, que retirem de la naturalesa tants gasos com nosaltres, els nostres proveïdors i els clients generem per la nostra activitat. Això implica que, en primer lloc, hem de reduir al màxim possible les nostres emissions directes i indirectes i, després, dur a terme projectes, com la plantació d’arbres, que permetin augmentar la quantitat de gasos que absorbeix la naturalesa.

Com calcula EROSKI les seves emissions? La nostra petjada de carboni es compon d’aquelles emissions directes que generem, per exemple, en la calefacció de les botigues o en la refrigeració dels productes, a més de les emissions indirectes per la producció de l’electricitat que consumim, així com de la resta de les emissions indirectes que genera la nostra activitat: des del combustible usat pels transportistes o pels clients i els treballadors quan es desplacen, passant per l’aigua consumida o el tractament dels residus generats, fins a la producció de tots els productes que venen. La petjada de l’abast 1 i 2, i part de la 3, és fàcil de calcular, ja que disposem de les dades internes de consums i, per tant, simplement s’han de convertir al CO2 equivalent. Tot i això, el càlcul de l’abast 3 és més ambiciós, ja que moltes vegades són dades que no té l’empresa. Per a això, hi ha “biblioteques” amb petjades de carboni mitjana de diferents tipus de productes, que permeten fer una estimació d’aquestes emissions. Continuem avançant cada any per a obtenir una informació més completa sobre la nostra petjada fidels al nostre compromís de transparència.

Quines mesures concretes ha implantat ja EROSKI? Des del 2017, a EROSKI hem reduït més d’un 40% les emissions d’abast 1 i 2, així com les relatives a les activitats logístiques dins de l’abast 3, gràcies a mesures d’ecoeficiència en botigues i transport. També hem dut a terme altres accions sobre les emissions indirectes, com ara reduir el consum de paper oferint el tiquet digital en la nostra aplicació, o treballar mà a mà amb els nostres proveïdors perquè redueixin l’impacte dels productes que comercialitzem. Per fer-ho possible, potenciem el consum de proximitat mitjançant acords amb més de 2.400 petits proveïdors locals i treballem per facilitar un consum més sostenible incorporant certificacions com MSC, Global GAP o el segell ecològic en productes de la marca pròpia.

Quines accions espera dur a terme EROSKI els pròxims anys? Per reduir les emissions de l’abast 1 i 2, els departaments implicats han establert objectius concrets que emprendran a curt i mitjà termini: subministrament d’energia 100% renovable, canvi complet a il·luminació led, ús de refrigerants menys contaminants, renovació de la flota de vehicles… Pel que fa a l’abast 3, continuarem orientant els nostres processos cap a un model d’economia circular, minimitzant el consum de recursos, com el paper o l’aigua, i reutilitzant i reciclant els residus que generem. I, per descomptat, treballarem de la mà dels nostres proveïdors per motivar-los i donar-los suport en la reducció de les seves respectives petjades de carboni. A més, compensarem les emissions que no puguem reduir el 2050 contribuint en diferents projectes d’absorció de CO2, com programes de reforestació, entre d’altres.