Els experts nutricionistes d'EROSKI Consumer responen
Els aminoàcids són uns compostos que, quan es combinen entre si, formen les proteïnes. L’ésser humà descompon les proteïnes ingerides amb els aliments i utilitza els aminoàcids per produir noves proteïnes que acompliran diverses funcions en l’organisme, com créixer, reparar teixits o fins i tot com a font d’energia. Hi ha tres tipus d’aminoàcids: essencials, no essencials i condicionals. Els primers no els pot produir el cos humà, per la qual cosa han de ser ingerits mitjançant aliments. Els no essencials sí que es poden sintetitzar, així que no és imprescindible ingerir-los amb la dieta. Finalment, els “condicionals”. En moments de malaltia o estrès passen a ser importants. La proporció d’aminoàcids essencials és més alta en aliments d’origen animal. En tot cas, com que la ingesta de proteïnes és molt alta en la població espanyola, no cal esforçar-se a ingerir aminoàcids essencials. Les proteïnes vegetals poden cobrir els requeriments d’aminoàcids en persones vegetarianes sempre que es consumeixi una varietat d’aliments vegetals i es cobreixin les necessitats energètiques.
La síndrome de l’ovari poliquístic és una condició de tipus endocrí que afecta un gran nombre de dones. S’estima que el sofreixen entre un 6 i un 21% de les dones, encara que la seva presència és bastant més alta en aquelles que tenen sobrepès. Un estudi dut a terme en dones espanyoles va certificar que fins a 3 de cada 10 patien aquesta síndrome. Es pot acompanyar de diferents dificultats reproductives, com ara disfunció menstrual, infertilitat o majors complicacions en l’embaràs… Un estudi publicat a l’abril de 2013 en la revista Journal of the Academy of Nutrition and Dietetics va detallar que el primer consell que ha de recordar tota dona diagnosticada amb aquesta síndrome és seguir un estil de vida saludable, ja que disminueix les possibilitats de sofrir algun dels símptomes associats. En segon lloc, resulta molt recomanable aprimar-se (només si es té excés de pes, que ho ha de diagnosticar un metge) amb una dieta saludable. Està demostrat que això redueix els trastorns vinculats a aquesta malaltia. L’estudi mostra, per exemple, que perdre pes millora la regularitat de la menstruació (que sol estar alterada en aquestes dones), o el creixement del cabell. El tractament de l’excés de pes, l’ha d’abordar un dietista-nutricionista.
El Fons Mundial per a la Investigació del Càncer (FMIC) ha recomanat en repetides ocasions des de l’any 2007 no consumir més de 500 grams setmanals de carn vermella. El 2007, aquesta institució va revisar la relació entre dieta i càncer i va emetre un document les principals conclusions del qual segueixen vigents, com la que relaciona un consum elevat de carn vermella amb un risc superior de patir càncer. Tot i que encara no és clar quin component de les carns vermelles augmenta el risc de sofrir aquest tipus de càncer (un dels més freqüents a Espanya), sí que se sap que la relació existeix. Val la pena indicar quant pesen de forma aproximada les racions habituals de carn vermella. Una hamburguesa pesa uns 100 grams; una costella de porc o de xai, 125 grams; una porció d’entrecot, 200 grams; i un típic bistec de carn vermella amb un os al centre pot pesar 280 grams. No és imprescindible eliminar la carn vermella de la dieta, però té sentit disminuir-ne el consum o repartir les ingestes en porcions petites.
Les directrius més recents sobre obesitat, publicades de forma conjunta per l’Associació Americana del Cor, el Col.legi Americà de Cardiologia i la Societat d’Obesitat, insten els professionals sanitaris a considerar l’obesitat una malaltia i a tractar de manera més activa els pacients que la pateixen perquè perdin pes. Un dels màxims responsables d’aquestes guies, el Dr. Gordon Tomaselli, ha assenyalat que les xifres d’obesitat actuals són un so de sirena que ja no podem ignorar. Els metges han de calcular com a mínim una vegada a l’any el pes dels pacients, i proposaran als qui pateixin excés de pes que participin en un programa de pes per a aprimar-se, sota supervisió sanitària. El document redueix els requisits perquè els pacients amb obesitat severa siguin intervinguts mitjançant una cirurgia bariàtrica (tècnica que redueix la mida de l’estómac), mentre que amplia els requisits per a indicar la pèrdua de pes en persones que no tenen obesitat, però sí sobrepès (un grau d’excés de pes no tan elevat).
Cada vegada més missatges (inadequats) alerten de suposats perills associats al consum de derivats del blat. Pot ser que això tingui relació amb el fet que s’està fent més conegut un mal anomenat malaltia celíaca. Qui la pateix no ha de consumir aliments amb una proteïna -el gluten- que contenen cereals com la civada, l’ordi, el sègol i, també, el blat. És important subratllar que es tracta d’una malaltia que només es produeix en individus genèticament predisposats. Els que no ho estiguin, encara que prenguin quantitats ingents de blat, no la tindran mai. Hi ha evidències que suggereixen que una dieta sense gluten podria ser perjudicial per a la salut intestinal en persones que no pateixen malaltia celíaca. La població sense aquest mal pot i ha de consumir aliments derivats del blat, com el pa o els macarrons. Resulta apropiat i és compatible tant amb una dieta equilibrada com amb una bona salut. Avui sabem, en tot cas, que és molt més recomanable consumir les versions integrals, és a dir, aliments elaborats a partir de grans de cereal sense refinar: pa, pasta, base de pizza integral o també arròs integral (l’arròs també és un cereal, com el blat). En suma, les informacions que prometen millores per a la salut de tota la població en funció de l’exclusió del blat no tenen suport científic; d’altra banda, una dieta sense gluten no és recomanable, excepte criteri mèdic personalitzat.
Tant els ous com la resta dels aliments que consumim avui a Espanya passen per controls sanitaris cada vegada més estrictes i judiciosos, amb l’objectiu que siguin acceptables per als consumidors. La seguretat i la higiene dels aliments que estan a la venda al nostre país, com és el cas dels ous, són regulades per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària (AESAN). L’AESAN vetlla per la salvaguarda dels aliments, per protegir-los de qualsevol condició que pogués perjudicar la salut a curt o a llarg termini. Aquesta Agència garanteix no tan sols una bona qualitat i innocuïtat dels ous (i de la resta d’aliments), sinó també l’accés als productes alimentaris o la capacitat per adquirir-los i que l’oferta i la disponibilitat d’aquests aliments siguin adequades, a més que l’estabilitat de la seva oferta no sofreixi fluctuacions ni escassetat en funció de l’estació o de l’any. Així, quan compri ous en un comerç pot confiar que estan en bones condicions higièniques i són innocus per a la salut, amb taques o sense. És important recordar que, encara que vegi taques als ous, ha d’evitar rentar-los abans d’emmagatzemar-los, perquè això afebleix la closca i promouria la penetració de certs microorganismes que pugui haver-hi (com la Salmonella).