El plat fort de Nadal: la carn
La gran diversitat de carns es classifica en vermelles i blanques. Entre les primeres: la carn de cavall; de boví, especialment el boví major com la vaca, el bou i el toro; de caça, entre les quals destaquen la llebre, la perdiu, el colomí, el faisà i la guatlla; i les vísceres, com els ronyons, el fetge i el cor. Les carns de pollastre, de gall dindi o de conill són les considerades blanques.
El xai i el porc en són una excepció, ja que es classifiquen en carns vermelles o blanques en funció de l’edat de l’animal, de l’alimentació i, quan és adult, de la part de la canal. Per exemple, la carn d’animals adults presenta un color vermell més intens que la d’animals joves (lletó o anyell), que és més rosàcia. En el porc ocorre una cosa semblant: el filet es considera carn vermella, mentre que el llom de porc encaixa en la classificació de carn blanca.
La carn vermella es distingeix de la blanca perquè té:
- Més ferro. La seva coloració més vermellosa es deu al contingut en mioglobina, un pigment de color vermell que conté ferro i es troba en les fibres musculars. Les carns vermelles concentren més ferro no només per la quantitat, sinó també per la forma en què es presenten, ferro hemo, que l’organisme absorbeix amb facilitat. Una bona aportació fèrrica s’aconsegueix incloent aquest aliment en la dieta.
- Més sabor. La suculència que aporta el greix a les carns vermelles, així com la sang i els sucs que desprenen si es cuinen al punt, fa que aquest tipus de carns resultin més saboroses i sucoses que, per exemple, un pit de pollastre, carn blanca per excel.lència.
- Més purines. Són compostos orgànics que abunden en les carns vermelles, sobretot en la caça i en les vísceres. Aquestes substàncies es transformen en àcid úric en l’organisme. És la raó dietètica que explica els atacs de gota quan es consumeixen aliments rics en purines de forma excessiva.
- Més greix. Un altre aspecte que diferencia les carns blanques de les vermelles és que aquestes últimes tenen més greix i, especialment, més greix saturat, fet que es reflecteix directament en una major aportació calòrica. Per exemple, un entrecot de bou de 200 grams aporta 24 grams de greix, enfront dels 16 del llom de porc.
Trucs per a gaudir de la carn
- “Em resulta dura i seca”. Les carns de primera i de segona són més sucoses que les de tercera, que inclouen els músculs més actius de l’animal i són més dures. Si es cuinen fregides o a la planxa, en comptes de guisades o estofades, és fàcil que es rebutgin per la duresa i la sequedat. Hi ha un truc per a estovar les que es cuinin a la planxa: colpejar-les amb un corró, així es trenquen les fibres i la carn s’estova. Com més gran és el contingut de greix d’una peça, més sucosa serà. Quant a les tècniques culinàries, un bistec a la planxa quedarà sempre més sec que arrebossat, més saborós i abellidor. El mateix passa amb les salses i les guarnicions: si acompanyen la carn sempre estarà més saborosa i abellidora.
- “M’avorreix menjar sempre les mateixes”. Per tradició o perquè són les més fàcils de cuinar, es tendeix a menjar només dues o tres classes de carn: porc, pollastre i vedella. Al mercat hi ha una gran varietat d’aus, magres i sucoses com el gall dindi, la guatlla, els pollastrons… I és cada vegada més ampli també el mercat de carns exòtiques, com la d’estruç. Atrevir-se amb nous sabors i formes de preparar les carns és el punt de partida.
- “No m’agrada el seu sabor”. El gust de les carns més insípides es pot ressaltar amb herbes aromàtiques (farigola, julivert, llorer, romaní…) durant la cocció. La maceració amb condiments com el pebre vermell dolç, l’estragó o els pebres amb què es pot adobar la carn dissimula els sabors més pronunciats.
- “No m’agrada perquè té sang”. Els sucs i la sang que es desprenen de la carn (especialment, mitjanes, filets o bistecs) poc feta és motiu de rebuig per a moltes persones. Una solució és obrir la peça per la meitat (en forma de llibre) i cuinar-la durant més temps, fins que estigui ben feta.