Afrontar la mort d'una persona molt estimada

Afrontar la mort d'una persona molt estimada

/imgs/20021101/psicologia01.jpg
els bateigs i les primeres comunions; l’adolescència i la joventut incorporen a aquest agradable catàleg de trobades les sempre felices noces. Però superats els quaranta, el principal ritus social és que un mes sí i un altre no anem al soterrament d’un amic, un company de treball o un familiar directe. I ens trobem amb aquest inconfundible dolor que genera la mort, l’absència definitiva i irreparable de persones fonamentals en la nostra vida. Una de les raons del desconcert en què ens sumeix la mort és que gairebé sempre ocorre sense que hàgim efectuat prèviament l’entrenament que ens permeti assumir-la com un fet inevitable i rutinari, i això és perquè vivim a esquena de la mort.

El dol

Les persones afectades per la mort d’un ésser estimat presenten uns símptomes característics i segueixen una sèrie d’etapes per a l’assumpció de la pèrdua. De vegades es presenten dificultats afegides que frenen el procés i el fan encara més dur, però aquesta sensació sobredimensionada de dol es pot superar amb un plantejament i un suport adequats. La nostra cultura actual dificulta l’elaboració del dol, però som éssers intel·ligents dotats d’un gran instint de supervivència, i per això sabem reaccionar davant de les dificultats i sobreposar-nos-hi. I si no, aprenem. La tragèdia ha ocorregut, però la vida continua i les exigències que la quotidianitat ens presenta necessiten tota la nostra atenció, entusiasme i lucidesa. Una elaboració correcta del dol permetrà a l’afectat reintegrar-se a la seva vida normal amb l’energia necessària.

Com es manifesta el dol

Els símptomes són semblants als de les depressions majors: tristesa, trastorn de la son, alteracions de la gana i la libido, pèrdua de pes… També disminueix l’interès pel món exterior, sobretot en allò que recorda la persona morta. I apareix el desinterès pel treball, per trobar noves relacions, a més de manifestacions d’angoixa, sentiments de culpa, apatia, falta d’esperança, i fins i tot -en casos greus- els pensaments de suïcidi.

A més, sorgeixen símptomes físics com cefalees, úlceres, problemes respiratoris, palpitacions, sudoració i disminució de les defenses de l’organisme.

Els passos de l’elaboració del dol són:

• Incredulitat. És la primera reacció davant de la notícia de la pèrdua, acompanyada d’atordiment (“això no m’està passant a mi”). Ens allunyem de la realitat, en un intent de pal·liar el dramàtic esdeveniment.
• Agressivitat, ira. La persona es torna irascible, amb reaccions de descontent, i resulta difícil de tractar. Adopta actituds crítiques enfront dels qui l’envolten i es pregunta per què li ha hagut de tocar aquesta desgràcia.
• Depressió. Actituds d’apatia i silenci. Va fent-se la idea que la pèrdua és irreversible i va deixant d’aferrar-se a la imatge de l’absent. És una resignació trista i silenciosa.
• Acceptació i pau. S’assumeix serenament l’absència. La persona comença a centrar-se i torna a les seves activitats quotidianes.

I si el dol esdevé patològic? Per superar el dol cal viure’l, hem de concedir-nos l’oportunitat de patir les seves conseqüències. I comprendre la tristesa de qui el sofreix, per molt accentuada o exagerada que sembli. Però si el dol no s’elabora correctament -no se n’han viscut algunes fases, o s’han interromput o s’han reprimit emocions doloroses-, poden sorgir símptomes patològics, relacionats amb la necessitat de romandre unit a la peronsa absent. Vegem els indicadors del duel patològic.

• Sentiments de culpa. Se sent culpable de la mort, de no haver fet el que es podia per a evitar-la, de no haver sigut prou diligent o afectuós amb el difunt.
• Pensaments de mort. El viu hauria d’haver desaparegut al costat de la persona morta, o fins i tot haver mort en el seu lloc.
• Sentiments d’inutilitat. Res ja no té sentit, sense el difunt la vida manca d’interès, sense ell o ella res no és igual, no podrem fer front a la vida.
• Experiències alucinatòries. Com ara sentir la veu del mort o veure fugaçment la seva imatge.
• Sensacions de patir la mateixa malaltia de la persona difunta, en un transvasament del problema que va causar la mort de l’ésser estimat.
• Confusió. Quelcom de profund està canviant en el fons de si mateix i en el món.
• Lentitud psicomotora i deterioració d’algunes funcions orgàniques.

• És molt convenient desfogar-nos amb algú que pugui entendre i compartir el nostre dolor. Però no siguem massa exigents, és difícil que qui no es vegi directament afectat comprengui la dimensió del nostre dolor.
• El patiment no desapareix ni es redueix fugint, allunyant-se de la situació dolorosa o del que ens recorda l’absent.
• Millor que canviar les circumstàncies externes, convé modificar els processos mentals que porten a l’acceptació de la realitat. Després d’aquest canvi mental, i romanent lúcidament en la situació real, ja es poden fer viatges, o canvis a la llar, o qualsevol altra cosa.
• Convé que l’afectat conegui les fases del procés d’elaboració del dol, perquè les accepti com una cosa normal.
• Tan poc aconsellable és conservar tal i com estaven totes les pertinences del mort, com fer-les desaparèixer. El més adequat és que qui pateix aquest dolor es quedi amb els records més significatius de l’absent i prescindeixi dels altres.
• Quan apareguin els símptomes del dol patològic, convé anar al metge de capçalera. I, si és necessari, al psicòleg.