Urgeixen alternatives més rendibles i no contaminants
El combustible que empren els cotxes, els avions o els camions per desplaçar-se; el gasoil que alimenta la calefacció; l’asfalt que cobreix les carreteres, les autovies i les autopistes; els plàstics utilitzats per a la fabricació d’ordinadors, joguines, electrodomèstics, envasos, etc. Aquests són només alguns dels productes que s’obtenen directament o indirectament del petroli, i aquesta varietat d’usos fa que, actualment, viure sense l’or negre sigui una quimera.
Del petroli es diu que és el recurs energètic més important en la història de la humanitat; un recurs natural no renovable que aporta la major part, un 40%, del total de l’energia que es consumeix al món. Segons dades de la Corporació de Reserves Estratègiques de Productes Petrolífers (CORES), només al nostre país el consum de productes petrolífers l’any 2001 va ser de 68,9 milions de tones, amb un increment de 2,6 milions de tones, un 4%, respecte l’any 2000.
El petroli es consumeix de forma majoritària en els països on no es produeix. Entre els Estats Units i l’Europa occidental absorbeixen quasi la meitat del consum de petroli mundial. No obstant això, els països del Golf Pèrsic, que només representen el 4’5% del consum mundial, en són els majors emissors, amb el 26% de la producció. Així les coses, els països occidentals depenen de la importació, i es veuen obligatòriament sotmesos als preus que imposa un mercat oscil·lant i imprevisible, les variacions del qual poden tenir conseqüències greus i encadenades en l’economia mundial: caiguda del consum, augment de la inflació, increment dels tipus d’interès…
Davant d’aquest panorama, els països dependents han començat a buscar alternatives al petroli, centrant els seus esforços en l’obtenció d’energies barates i no contaminants que puguin ser produïdes per tots els països per a eliminar així els monopolis. Un possible substitut del petroli com a combustible és l’hidrogen, però el seu procés d’obtenció resulta encara massa car, i es presumeix que han de passar diverses dècades perquè destroni el rei negre del seu tron.
Un mercat molt sensible i influent
La demanda mundial de petroli va ascendir durant l’any 2001 a 76 milions de barrils per dia, i es preveu que abans de 2030 el seu consum augmenti un 60%, fet que permet comprendre la gran dependència que l’economia mundial té de l’or negre. Qualsevol variació en el preu del cru – es tracta d’un dels sectors més volàtils i imprevisibles de l’economia mundial- exerceix un efecte dòmino sobre la resta de la cadena econòmica que provoca una caiguda del consum i un augment de la inflació.
A banda dels efectes que té l’augment del preu del petroli sobre la seva demanda, el més alarmant és l’impacte del preu dels energètics sobre l’índex de preus al consum (IPC), un dels indicadors més vigilats pels bancs centrals dels països desenvolupats. En la mesura en què l’alça dels preus del petroli es reflecteixi en un augment generalitzat dels preus, així serà la reacció dels bancs centrals elevant els tipus d’interès, fet que acabarà frenant l’expansió econòmica.
Si el preu del barril de petroli s’apuja, augmenta el preu dels carburants, dels gasoils de calefacció i industrials (transport, agricultura, avions, etc.), s’incrementa el preu del transport públic i privat, i fins i tot es disparen els costos de producció de les empreses.
La cistella del mercat també sofreix, a la seva manera, les variacions del preu del cru. El sector agrícola espanyol va demandar l’any 1999 prop de 190.000 tones de plàstics, amb el consegüent augment del cost final de la producció. La indústria tèxtil i del calçat va necessitar aquell any més de 133.000 tones de derivats del petroli per a la fabricació de caçadores, sabates i peces de vestir. Els envasos d’aliments i begudes són anualment el destí de quasi milió i mig de tones del plàstic obtingut del petroli.
El preu del cru està determinat en gran manera pels països que pertanyen a l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli), i s’estableix en funció de la quantitat de barrils que esta organització posa en el mercat. A menys barrils (retall de producció), més alt és el preu del petroli i, conseqüentment, de tots els seus derivats. Al contrari, si l’OPEP decideix augmentar la seva quota de producció (perquè els països productors necessiten divises o perquè el preu s’apuja massa), el preu del barril descendeix.
Però el complicat comportament del mercat del petroli no facilita el treball a l’OPEP. Una pujada forta dels preus és beneficiosa a curt termini per als països productors, però a la llarga estimula la investigació d’altres camps i el desenvolupament de formes alternatives d’energia, amb la qual cosa els preus es tornen a abaixar.
Al seu torn, una tarifa massa baixa per al barril de cru implicaria reduccions en les inversions d’infraestructures, necessàries per a mantenir el flux de petroli en el mercat mundial. Així, la demanda global seguiria augmentant però no hi hauria prou cru per a cobrir-la, la qual cosa provocaria un nou increment en els preus.
Des de principis d’any i fins al mes de juliol, el preu del barril de Brent (mescla dels petrolis produïts al mar del Nord, que s’usa com a referència en el mercat europeu) es va mantenir en l’interval de 24-25 dòlars per barril. No obstant això, a l’agost este va superar els 26 dòlars per barril i el passat mes de setembre es va situar als 28,3 dòlars per barril de mitjana. El mes d’octubre va començar amb 28,65 dòlars per barril i va acabar amb 26,35 dòlars per barril.
Les incerteses polítiques internacionals influeixen enormement en l’augment del preu del cru. Qualsevol tensió existent en el mercat davant de les conseqüències d’una intervenció militar pressiona el preu del petroli a l’alça, com el possible atac a Iraq dels Estats Units. Aquesta prima de guerra no reflecteix temor per la pèrdua de la producció iraquiana (a penes uns 2 milions de barrils diaris), sinó la por a la reacció de la resta de països àrabs productors de petroli. I, en concret, d’Aràbia Saudita, que produeix al voltant del 30% del subministrament de l’OPEP i és, al seu torn, el que presenta un marge major per a augmentar la seva producció de petroli i mantenir l’abastiment de cru als països importadors. L’experiència de la passada Guerra del Golf no serveix de símil davant de la situació actual.
La relació entre l’oferta i la demanda mundial de cru també té molt a veure amb el preu del petroli. Respecte de la demanda mundial, les previsions seguixen sent de debilitat i els riscos són a la baixa, després del deteriorament de les perspectives de creixement per a l’any que ve. S’espera un augment de la demanda mundial de l’1’1%.
L’any passat, la cotització mitjana del cru del mar del Nord Brent va ser de 24,4 dòlars per barril. Cada barril conté 159 litres de petroli, per la qual cosa cada litre va costar 13’71 cèntims d’euro. Però el petroli ha de ser refinat per a convertir-lo en combustible, i transportat fins als països en què serà consumit, la qual cosa eleva el seu cost final. A aquest preu s’ha d’afegir els impostos (IVA i Impost Especial d’Hidrocarburs). Les notables diferències de preu dels carburants en els diversos països s’expliquen per les càrregues fiscals, ja que el cost de la matèria primera i el refinament són semblants.
L’any 2001 els impostos van representar quasi un 60% del preu mitjà que es va pagar al nostre país per la gasolina sense plom, mentre que als països comunitaris aquests impostos van aconseguir de mitjana el 65,3% del preu.
En al gasoil d’automoció, els impostos representen a Espanya el 52,4% del preu , enfront del 59,1% de mitjana de la Unió Europea.
Dels 80,61 cèntims d’euro que costava de mitjana al nostre país, 17,7 cèntims d’euro menys que la mitjana de la UE, el litre de gasolina sense plom, 48,29 cèntims van ser impostos i 32,32 cèntims el valor del litre. En el cas del gasoil, el gravamen va ser menor, 36,63 cèntims d’euro per litre, amb la qual cosa el preu mitjà final també va ser inferior, 69,87 cèntims d’euro per litre, 10,3 cèntims d’euro menys per litre que la mitjana de la UE.
- Gasolina motor corrent i extra: d’ús comú en vehicles.
- Gasolina d’aviació: per a avions amb motors de combustió interna.
- ACPM o dièsel: l’utilitzen els camions i autobusos.
- Querosé: per a estufes domèstiques i equips industrials.
- Gas natural: combustible per a ús domèstic, industrial i per a generar energia termoelèctrica. En l’àrea industrial és la matèria primera per al sector de la petroquímica. A partir del gas natural s’obté, per exemple, el polietilé, que és la matèria primera dels plàstics.
- Gas propà o GLP: combustible domèstic i industrial.
- Asfalts: per a produir de paviments i com a material tancador en la indústria de la construcció.
- Ceres parafíniques: matèria primera per a fabricar veles i semblants, ceres per a pisos, mistos, paper parafinat, vaselines, etc.
- Polietilé: matèria primera per a la indústria del plàstic en general
- Acide naftènic: Serveix per a preparar sals metàl·liques com els naftenats de calci, coure, zinc, plom, cobalt, etc., que s’apliquen en la indústria de pintures, resines, polièster, detergents, tensioactius i funguicides.
- Xilens mesclats: utilitzats en la indústria de pintures i d’insecticides.
- Alquilbencé: s’usa en la indústria de tota classe de detergents, per a elaborar plaguicides, àcids sulfònics i en la indústria d’adobs.
- Sofre: es fa servir en la vulcanització del cautxú, la fabricació d’alguns tipus d’acer i la preparació d’àcid sulfúric.