"La cultura és necessària, no pot ser un article de luxe"

Com sempre ha ocorregut, una part de la societat actua en el sentit de la massa, mentre que una altra intenta recuperar el sentit i la raó d’existir de l’ésser humà. La cultura no té cap altra missió més que ser una llum quan no es veu la llum i recordar que no som coses que es dediquen a consumir i a engolir-se tot el que ens venen, sinó que som éssers que pensem, que fem dues voltes de rosca a les coses, que ens preocupem pel sentit de la vida, per la relació entre les persones… Jo crec en l’ésser humà, i que abans o després, quan es trobi en un atzucac, dirà: fins aquí hem arribat. El sistema no es pot combatre, perquè té tots els recursos. Simplement, cal deixar que engreixi fins que rebenti i l’asfíxia sigui tan gran que qui busqui motivacions culturals, vagi on les pot trobar. El sistema rebentarà dins de la seva pròpia endogàmia narcisista i estulta.

La cultura és un bé essencial i ha d’estar a l’abast de tothom. És el que ens diferencia de les bèsties; no pot ser mai un article de luxe. I, evidentment, el preu té una gran influència en el nivell cultural de la societat. En els concerts que he fet gratis hi ha hagut tumults, mentre que on es cobra l’entrada, com més cara és, menys gent hi va.

És un invent, un negoci, que lamentablement ha arrelat en la gent. Jo crec que es deu principalment a l’existència dels mitjans. La importància del fenomen que és la televisió no s’ha analitzat sociològicament. El poder sí que té informació en relació a la influència que té la televisió, i l’utilitza; però trobo a faltar una reflexió des de fora del poder. Estem sotmesos a la influència dels mitjans de comunicació i de la televisió en particular. La gent vol el que li proporciones i, a més, el nivell d’exigència és cada vegada menor. I això és el perillós, perquè en donar-li fem, el que voldrà després serà “infrafem” i, en acabant, més i pitjor “infrafem”. Això és difícil de combatre, però crec que arribarà un moment en què la pudor del que ens estan venent com una cosa atractiva arribarà a ser tan forta que la gent ho rebutjarà i necessitarà veure alguna cosa diferent que la recuperi com a ésser humà.

D’una banda em sento amenaçat i d’una altra no. El costat positiu és que a través d’aquests venedors es dóna a conèixer el treball que un fa; però és un treball que un no dóna gratuïtament, sobretot quan la indústria està pel mig. Una altra cosa és que em dediqui altruistament i gravi una cinta amb les cançons que jo vulgui i la doni a la gent perquè circuli i conegui les meves cançons. Probablement, aquest fenomen ocorre perquè els preus dels discos són tremendament alts. No té sentit que costin tant: és una barbaritat. Caldria canviar el plantejament de tot això. I d’altra banda, també està el conflicte del propi capitalisme, que competeix amb si mateix. El cedé és un bon invent, però entra en conflicte amb l’interès de la pròpia indústria: si el puc gravar a casa i tenir-lo gratis, per què l’hauré de comprar. Caldria crear un suport com el disc de vinil d’abans, un objecte més abellidor de tenir a casa, amb una certa proposta escènica que el feia un objecte cultural en si. Però un cedé és un objecte absolutament vulgar.

Ha de complir el compromís que l’autor adquireix amb la seva obra. Em costa creure que un artista no sigui sensible tant a l’estètica com als problemes socials o polítics. Algú a qui interessa la vida, l’ésser humà, les relacions de l’ésser humà amb els seus congèneres, no pot mostrar-se insensible al que està ocorrent. No és que els cantautors hagin de denunciar o demostrar que no estan d’acord amb alguna cosa, sinó que la seva pròpia sensibilitat fa que es comprometin. Jo no em plantejo les meves cançons amb una finalitat concreta, sinó que hi surten els problemes socials, històrics, polítics. Però no perquè ho pretengui, sinó perquè hi són. Cantautor és qui interpreta les seves pròpies cançons. Ara bé, hi ha alguns cantautors que no es limiten a vendre discos, sinó que intenten expressar el que senten, el que creuen, el que temen, el que els commou i el que els entristeix… aquests cantautors han de parlar de tota classe de coses que ocorren, des de les molt personals fins a les més socials.

El qui vulgui ser músic o pintor ha de dedicar-se exclusivament a aquest treball i que la gent el conegui. I si sorgeix alguna cosa que li’l dificulti, combatre’l. Jo he tingut problemes, però m’he escapolit com he pogut i quan veia massa dificultats, me n’he anat a un altre lloc.

Fer-ho bé, fer-ho el millor possible. Fer tot el que faig, però millor. D’altra banda, he sofrit tot tipus de cops i dificultats, però no me’n queixo, la vida m’ha tractat bé en aquest sentit.

Sí, avui és més difícil que fa anys. Jo tinc discos que sé que avui no m’editarien, em dirien que estic boig. Els artistes ho tenen avui molt més difícil. Hi havia més porositat en la indústria fa anys que ara. Si Proust anés ara amb el seu Temps perdut, no l’editaria ningú, perquè no és un best-seller. Molts autors que ara són clàssics, en el moment actual no podrien publicar la seva obra. La llibertat és molt més aparent que real. Dins de les vies habituals, qualsevol “producte” cultural ha de tenir cobert el seu espai abans de ser publicat o editat, ha de tenir una audiència i un mercat garantits. I això és terrible, perquè coacciona el treball. La gent avui escriu o fa cançons, no amb la llibertat d’abans, sinó pensant que la seva obra ha de cobrir les expectatives comercials de l’empresa que el contractarà. Això no ocorria, per exemple, amb els renaixentistes, que eren contractats pel Papa per a adornar l’església de coses belles; no hi havia mercat, es tractava de gaudir de la cultura i de la bellesa cultural. Ara és el mercat qui imposa les regles del joc. I això és terrible; però no vencerà.

Jo crec que es trobarà algun tipus de fórmula per a solucionar aquest problema. Passava una cosa semblant amb el teatre i el cinema: quan va sortir el cinema, la gent pensava que s’acabaria el teatre, però continua funcionant. També va passar això amb els cassets i els vinils, que van aconseguir conviure. Jo crec que aquest és un problema tecnològic que haurà de trobar una fórmula que recol·loqui cada cosa en el seu lloc. A mi em sembla molt bé que la gent es pugui abaixar cançons d’Internet, però potser amb un sistema en què hagin de pagar drets d’autor, d’aquest usdefruit, d’aquesta utilització del treball.

Estem tots en mans de la indústria, evidentment; però si algú vol contar les coses a la seva manera i, per mostrar-se en contra d’alguna cosa, la indústria li ho posa molt difícil i l’impedeix gravar o el margina, ha de lluitar per trobar un altre mode o plataforma per a donar a conèixer les seves reflexions. No crec en el triomf del pensament únic. Crec en el triomf de l’objectiu de la cultura: l’home necessita saber per a què hi és, no ha de pensar simplement a sobreviure. L’ésser humà sempre tindrà la necessitat de reflexionar, d’intentar ser un poc més intel·ligent. Hi ha dificultats per a desenvolupar un pensament intel·ligent, però em sembla impossible que triomfi el pensament únic, perquè seria la negació de l’ésser humà. I l’ésser humà no pot suïcidar-se col·lectivament fins a aquest punt. En aquest sentit, tinc esperances, sóc optimista.