Suïcidi

Un desenllaç fatal que es pot prevenir

“Et veig malament, en què penses?”. Aquesta frase, tan senzilla com convenient, pot servir d’ham per a treure una persona de les profunditats del pou de la desesperació que va cap al suïcidi. Prevenir-ho és possible. Parlar sobre el tema, no caure en falses creences, saber eliminar perills i identificar senyals d’alarma són algunes de les pautes que els especialistes asseguren que tots, com a societat, hauríem de conèixer. Fer-ho pot salvar vides.
1 Gener de 2024

Suïcidi. Un desenllaç fatal que es pot prevenir

La metàfora de l’elefant a l’habitació se sol fer servir per a referir-se a alguna cosa que és massa gran i òbvia per a passar-la per alt. Tot i la magnitud que té, ningú no en vol fer esment i s’acaba ignorant completament. Per això, no és casualitat recórrer constantment a aquesta expressió quan es parla del suïcidi, un problema greu de salut pública al qual costa enfrontar-se i que no distingeix sexes, classes socials o poder adquisitiu.

És un tema difícil d’abordar des de les diferents administracions públiques, però encara és més complicat i desesperant afrontar-lo des de la matriu familiar. Segons l’Organització Mundial de la Salut, unes 700.000 persones es treuen la vida a l’any al món, una tragèdia que no és aliena al nostre país. El 2022, a Espanya va haver-hi 4.097 suïcidis, un 2,3% més que l’any anterior, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Això es tradueix en una mitjana d’11 ciutadans que, diàriament, decideixen que ja no poden més. També és la primera causa de mort en joves i adolescents d’entre 12 i 29 anys. En definitiva, unes xifres massa doloroses i elevades per a ser silenciades. Precisament, per a escoltar aquestes persones es va posar en marxa, a mitjan 2022, el telèfon de prevenció del suïcidi, el 024, que ha atès des de llavors 178.000 trucades.

“Els suïcidis continuen augmentant any rere any i tot indica que aquestes xifres, per si soles dolentes, estan infravalorades. Hi ha molts accidents de trànsit o mort per sobredosi que no es compatibilitzen com a suïcidis perquè no hi ha manera de comprovar aquesta intencionalitat”, detalla Jesús Padilla, membre de l’equip psicològic de l’Associació Aragonesa de Suïcidi i Conducta Autolesiva (LIANA).

Però enmig del drama que representen aquestes xifres, també hi ha esperança entre tant de dolor. Els experts asseguren que el suïcidi, de vegades, es pot evitar. Per a aconseguir-ho, és fonamental parlar-ne, però també s’ha de saber com cal fer-ho correctament. Com explica Rocío López Diago, psicòloga clínica, “el suïcidi té moltes causes i, encara que malauradament en el 100% dels casos no es pot prevenir, si la família o els amics pròxims estan instruïts i saben detectar el risc i com poden ajudar la persona, sí que es pot evitar un desenllaç fatal en la majoria”.

La relació que té amb la malaltia mental

Som éssers humans i necessitem respostes. És inevitable que la família o les persones pròximes a una que s’ha suïcidat o que ho ha intentat es preguntin per què ho ha fet, però contestar a aquesta qüestió no és fàcil. Els experts asseguren que mai no n’hi ha una única causa, però sí que pot haver-hi un precipitant, la gota que fa vessar el vas, i que pot ser des del trencament amb una parella o quedar-se sense feina, fins a la defunció d’una persona estimada o una forta discussió. Rocío López Diago recorda que “en un 90% dels casos de suïcidi consumat s’amagava un trastorn mental”. Ens referim a esquizofrènia, trastorn bipolar, depressió, ansietat, abús de substàncies, trastorn límit de la personalitat i trastorns de la conducta alimentària. “Al 10% restant no se li havia diagnosticat cap psicopatologia, encara que això no vol dir que no la tinguessin, sinó que estava sense diagnosticar. Aquests casos solen ser suïcidis que s’han decidit més fredament i que sí que poden sorprendre més l’entorn”, relata la psicòloga.

Fins al 70% de persones que tenen un trastorn de la personalitat intenten, almenys una vegada, posar fi a la seva vida. El risc de suïcidi en persones amb trastorn bipolar –que es caracteritza per l’aparició de períodes de tristesa intensos i per uns altres d’eufòria o felicitat extrema– és 15 vegades més alt que en la població general, un tràngol que s’agreuja si es prenen substàncies. En les persones amb esquizofrènia, el suïcidi és la primera causa de mort prematura i tenen un risc nou vegades superior que la població general. “En tots aquests trastorns s’amaga gairebé sempre una depressió combinada amb un profund sentiment de desesperança. Cal tenir en compte que no totes les persones que pateixen depressions tenen idees suïcides. El que marca la diferència en aquests estats depressius és que, a més, tenen aquest extra de desesperació, de sentir que ja no s’hi pot fer”, comenta.

Hi ha altres riscos vinculats al suïcidi, com patir l’immens dolor d’una malaltia crònica que s’allarga en el temps. Són casos en què també es produeixen intents i consumacions sense haver de tenir una depressió o trastorn mental diagnosticat. Un article recent publicat per la revista Journal of Rheumatology assegura que les persones amb malalties reumàtiques i musculoesquelètiques, com ara lupus, artritis reumatoide o fibromiàlgia tenen un risc de suïcidi 2,5 vegades més alt que la població general. “Tots aquests malalts crònics poden patir un estat depressiu, però només està motivat per la seva situació. Si aquesta desaparegués, també desapareixeria aquest estat de pena i desesperació”, detalla López Diago.

Què passa amb els adolescents?

La incidència més gran de suïcidis a Espanya continua sent en adults, concretament en la franja dels 40 a 64 anys, però crida l’atenció l’increment que hi hagut entre els adolescents. Segons l’INE, el 2022 es van suïcidar 72 adolescents d’entre 15 i 19 anys (53 ho van fer l’any anterior). No hi ha una única causa per a aquest increment, com en el cas dels adults, però les xarxes socials i la manera sensacionalista en què s’hi parla del suïcidi han pogut produir un efecte imitació. A més, l’adolescència és un període d’impulsivitat i un dels riscos del suïcidi és, precisament, el grau alt d’aquest impuls. El psicòleg Jesús Padilla apunta també a la desconnexió emocional que viu la societat: “Som una societat molt connectada en xarxes, però molt desconnectada en la part emocional. Ens costa molt parlar de les emocions. Molts pares es queixen de la manca de comunicació amb els fills i la impossibilitat d’acostar-s’hi i saber com estan. Si aquests joves senten que no poden parlar amb la família, el risc augmenta”. A més de la tristesa i la depressió, la vergonya i la culpa, sobretot en adolescents que han patit assetjament escolar (a l’institut o a les xarxes), també s’uneixen a aquest còctel de factors que, finalment, els porta a prendre la decisió. L’assetjament escolar i el suïcidi van agafats de la mà. Avui dia, si s’activa el protocol antiassetjament també ho fa immediatament el protocol antisuïcidi.

La psicòloga clínica Rocío López fa una distinció amb les autolesions, ja que és cert que se’n produeixen moltes entre els adolescents, però no necessàriament volen dir que el jove es vulgui matar. “La immensa majoria simplement es vol lesionar, bé per calmar l’ansietat o per distreure el dolor psíquic que sent amb el físic, ja que els resultarà més tolerable. Els pares venen a consulta molt espantats pensant que el seu fill es vol suïcidar, però la veritat és que, la gran majoria de vegades, després de parlar amb ells la seva intenció és fer-se mal, castigar-se, però no treure’s la vida”.

Per a Padilla, està bé valorar la necessitat de crear una estratègia nacional i, sobretot, augmentar les places de psicòlegs clínics en la Seguretat Social. Així, ajudarem el pacient, però com protegim la població en general? La resposta és a l’educació.

  1. Treballar des d’edats molt petites la intel·ligència emocional. Parlar de la mort i dotar els alumnes, també des de l’àmbit familiar, de recursos per a resoldre problemes i habilitats socials. Cal ensenyar-los a enfrontar-se a la vida i tirar endavant quan arribin les coses dolentes.
  2. Compartir temps amb els fills i la família. “Som una societat que té més temps per als companys de feina que per a la família”, denúncia Padilla.
  3. Parlar-ne. Per a prevenir l’abús sexual, cal dotar els nens d’educació sexual, ja que només així sabran entendre el que és normal i el que no ho és. “Passa el mateix amb el suïcidi i la mort, que continuen sent temes tabú, però cal parlar-ne amb els infants”, recomana el psicòleg.

Idees falses que no ajuden

La societat està infestada de molts conceptes erronis sobre la conducta suïcida on és relativament fàcil caure. Són frases fetes que han anat arrelant-se en els anys, sense cap raó científica al darrere, però que, al final, després de molt de repetir-les, quasi s’han convertit en vertaderes. Però no ho són. Encara més, aquests mites no ajuden gens la persona o els familiars i en dificulten la prevenció.

  • “Qui es vol treure la vida, al final ho aconsegueix. No s’hi pot fer res”. Aquesta frase que se sent fins a l’avorriment és molt ambigua. “Mai no s’arriba a saber del tot si aquella persona, cansada de viure, acabarà suïcidant-se, però, per descomptat, si no li oferim assistència sempre tindrà més paperetes per a consumar l’acte. Actualment, la intenció de tota la societat (no només institucions) és prevenir amb l’assistència psicològica, des d’on intentarem sempre frenar la impulsivitat i la conducta suïcida”, explica Padilla.
  • “Just ara que semblava estar tan bé”. Hi ha vegades que l’entorn de la persona que comet l’acte, en certa manera el pot arribar a esperar, perquè ja ho havia deixat clar verbalment o ja ho ha intentat més vegades. En altres casos, però, aquesta decisió ha estat sorprenent i completament inesperada perquè semblava que la persona estava bé anímicament. “Hi ha persones que han tingut molt de patiment psíquic i, quan ja han pres la decisió internament, és molt freqüent que s’hi observi un període de calma, pau i tranquil·litat abans del suïcidi, i això sol despistar les famílies”, indica López Diago.
  • “Parlar del suïcidi l’animarà més a fer-ho”. “Et veig malament. Com estàs, què et passa? Potser una persona no dirà directament que té pensaments suïcides, però si veiem que un amic, un familiar o un company de feina està passant una crisi i esmenta que no es troba bé, cal intervenir-hi”, explica Padilla. Com a familiars, amics o part de la societat, tenim una responsabilitat i està demostrat que preguntar a una persona sobre la presència o no de pensaments suïcides disminueix el risc de fer-ho, ja que la calma i la tranquil·litza. Com es fa? “Escoltant-la, donant-li suport i validant les seves emocions. Expressant la nostra preocupació per ella, preguntant pel que l’angoixa i fins i tot directament si ha pensat en el suïcidi. A partir d’aquí, si ho reconeix, serà molt més fàcil ajudar-la”, explica Padilla. No s’ha de deixar mai l’assumpte i pensar que està passant per una mala ratxa i que ja li passarà.
  • “La gent que ho fa de debò no ho avisa”. Segons dades de la Societat Espanyola de Suicidologia, el 18% dels pacients que es va treure la vida havia acudit al seu metge d’atenció primària aquell mateix dia, un 66% ho havia fet durant l’últim mes i fins a un 75% els últims tres mesos. Aquestes visites indiquen la necessitat que tenien aquestes persones de compartir el que sentien. A més d’aquesta estadística, els especialistes han observat que, després d’un suïcidi ja consumat, en un percentatge altíssim (més del 90%) ho havia verbalitzat. Havien mostrat sentiments de desesperança, amb expressions com que “la vida no valia la pena”, que “no li veien sentit a continuar vivint” o directament “no vull viure”.
  • “Ho fa per cridar l’atenció”. Aquesta frase ressona amb més força en les consultes del psicòleg quan el pacient és un adolescent. “Moltes famílies venen a consulta dient que l’intent de suïcidi del seu fill o filla ha estat perquè volia cridar l’atenció. El primer que els dic és que voler cridar l’atenció no és gens dolent. Encara més, és sa. Tots som animals socials i necessitem els altres, sentir que estem vinculats i que tenim una xarxa social. El problema és que per a cridar l’atenció hagi hagut de fer això, danyant-se ell i el seu entorn. Un intent de suïcidi s’ha d’interpretar com un crit d’ajuda, no és just simplificar-lo com un crit d’atenció i s’ha de poder arribar al patiment que hi ha davall”, relata l’especialista. La psicòloga tampoc no rebutja la possibilitat que una persona ho faci veritablement per cridar l’atenció. “Però, si és així, és que alguna cosa va malament. Aquesta persona necessitarà habilitats per a ser capaç de demanar ajuda sense fer-se mal i relacionar-se amb els seus iguals sense l’amenaça pel mig ”, conclou.

Què cal fer si la situació és de risc?

Davant d’un gran risc, és a dir, quan som davant d’una persona amb una crisi aguda que ja ha pensat com ho ha de fer, que viu sola i sense supervisió, que té mètodes per a dur-ho a terme i creu que pot perdre el control, sempre s’ha de trucar o acudir a urgències. Hi ha casos més difusos, situacions en què se sap que la persona ho ha pensat alguna vegada, però no té intenció de fer-ho. En aquests casos en què el risc no és imminent, es pot acudir amb ell o ella al metge de família (o al pediatre, en cas de menors) i demanar derivació a psiquiatria o psicologia clínica.

A partir d’aquesta visita, probablement es començarà a medicar, amb antidepressius i, a partir d’aquí, cal buscar ajuda psicològica, al sistema públic o privat. “No hi ha psicòlegs per a tots i, depenent de la llista d’espera, caldrà optar per l’una o per l’altra. Això és una realitat, però també hem de saber que una persona amb pensaments suïcides es considera una prioritat a la Seguretat Social”, recorda Padilla. També hi ha tota una estructura (grups d’ajuda, associacions i fundacions) que, a més de la teràpia, hi poden ajudar.

Si no hi ha mètode no hi ha suïcidi; per tant, tant com sigui possible, cal treure informació a la persona de com planeja fer-ho i, a partir d’aquí, actuar en conseqüència. Si planeja fer-ho amb medicació, caldrà retirar-li-la o demanar que la lliuri. Si pensa a precipitar-se i viu en un pis alt, potser caldria pensar de canviar-lo de casa durant una temporada. La idea és reduir-li els mitjans i intentar que la persona no estigui mai sola, que és quan passen la majoria dels suïcidis.

També es recomana preguntar a la persona per les seves raons per a viure. La idea és trobar alguna cosa que sigui tan important com per a frenar la temptativa. Per exemple, els fills. “Quan una persona es troba en aquesta situació anímica, té visió de túnel. S’ha d’intentar que obri el focus i fer-li entendre que necessita ser en aquest món per a ajudar els seus fills a créixer, i que ells estaran orgullosos d’una mare o d’un pare que demana ajuda”, relata la psicòloga. Les idees de suïcidi van i venen, per tant cal fer-li entendre que el que ara pot estar malament no ho estarà sempre. Amb el suïcidi ja no hi ha marxa enrere.

6 senyals que donen la veu d’alarma
  • Intents previs. Aquest és un dels factors que més determina el risc de suïcidi. Els especialistes ho mesuren per graus: el primer seria tenir idees passives de mort, però sense intenció de voler matar-se; el segon ja seria tenir idees suïcides; el tercer, quan la persona passa a planejar el mètode per a fer-ho, i l’últim, quan passa a executar-lo. Com més alt sigui el grau, més risc hi ha. Igualment, com més greus siguin els intents previs i la seva ocultació, també hi haurà un risc més alt.
  • Consumir substàncies legals o il·legals. Si la persona consumeix cocaïna, psicofàrmacs o alcohol en grans quantitats, som davant d’un problema més gran, ja que en el moment que senti la desinhibició provocada pels efectes de les drogues, ho farà. Fins i tot quan no hi ha addicció, el simple fet que una persona amb idees suïcides consumeixi ocasionalment ja hauria d’alarmar el seu entorn.
  • Comentaris relacionats amb la mort. Des del punt de vista anímic, cal estar alerta davant d’estats alts de depressió o ansietat i la seva verbalització. Per exemple: “M’agradaria desaparèixer”, “no hi pinto res, en aquest món”, “vull descansar”, “és preferible sortir del mig”… També s’ha d’observar si coincideixen amb algun desencadenant agut, com el diagnòstic d’una malaltia, una ruptura, un problema econòmic greu…
  • Canvis en la conducta. Pot anar en dos sentits. D’una banda, es pot observar un augment significatiu de la irascibilitat i irritabilitat –al qual se suma el fet de dormir i menjar poc– o un període de calma i tranquil·litat sobtat quan, prèviament, havia presentat massa agitació. Creure que aquesta situació és una millora podria ser un error, ja que pot ser un senyal de perill de risc imminent.
  • S’està acomiadant. Regalar objectes personals, preuats i estimats, tancar assumptes pendents, donar les mascotes en adopció, preparar el testament, enviar cartes a persones estimades a manera de comiat… Tot això significa que ho està planejant.
  • Ha estat ingressat prèviament a psiquiatria. Hi ha un risc més alt immediatament posterior a l’alta hospitalària per ingrés en la unitat de psiquiatria. Aquest és un perill que, a més, pot continuar sent alt durant anys.