La cirera: alguna cosa més que un fruit
Encara no fa un mes que la nívia flor del cirerer cobria molts racons del nostre territori, des dels vertiginosos bancals de la vall extremenya del Jerte fins als inabastables paisatges de la comarca aragonesa de Valdejalón, dos dels enclavaments amb una producció més gran d’Espanya. Arriba el maig i les cireres més matineres ja bleguen les branques i les esquitxen de vermell. Al peu de l’arbre, amb escala o sense, amb una simple galleda o un cistell de vímet, es cullen a mà, de sol a sol i d’una en una.
La recol·lecció de cireres s’estén des del final de la primavera fins a ben entrat l’estiu, gràcies al fet que n’hi ha desenes de varietats, de maduració més primerenca o més tardana. Les primeres a madurar solen ser les Early Bigi, seguides de les clàssiques Burlat. Com que són més primerenques, aconsegueixen els preus més elevats. Més tard, les Primer Giant, les Starking, etc. A la vall del Jerte predomina la cèlebre picota, la varietat més tardana i compacta que es comercialitza sense cua. Oscil.la entre el vermell vi de l’ambrunesa al vermell més intens del tipus Pico Colorado i les tonalitats fosques de la Pico Negro i la Pico Limón Negra.
La cirera que arriba al consumidor ha de complir uns requisits de qualitat molt alts i moltes es descarten durant la recollida i la selecció. Tenen més èxit les de millor color, textura, brillantor i neteja i mida. El pes mitjà de les cireres que arriben al mercat varia entre els 7 i els 11 grams i el calibre, entre els 20 i els 28 mil.límetres. Amb vista a aquests paràmetres i d’altres, com el grau de maduresa i l’homogeneïtat del conjunt, es classifiquen en diversos tipus entre els quals es troben la categoria extra, de primera i de segona. Com qualsevol fruiter, el cirerer no està exempt de plagues i malalties, com la mosca de les cireres i la virosi. La vigilància i les cures, com és la poda de l’arbre durant la tardor, són primordials per a assegurar-ne una bona producció.
Des de temps immemorials, el cirerer ha estat vinculat a les famílies i als pobles, com en el cas del Jerte, on s’han celebrat festes i tradicions al voltant del fruit. Els minifundis de la vall extremenya i els seus portentosos arbres, on, des de ben jovenets i com a trapezistes, s’acostumen a recollir les cireres des d’una escala, contrasta amb les grans extensions de petits i mitjans cirerers conreats expressament en terrenys més accessibles. A favor d’aquests últims: l’accessibilitat, amb branques a mitja altura que es poden recollir dempeus. Les hores de llum caminen desbocades al maig i un ritu tan ancestral com vital empeny la gent colrada a sortir al camp, a recollir en comunitat els fruits de la terra dels seus avantpassats. Els cirerers ja desprenen una aroma deliciosa.