El dèficit en seguretat continua sent preocupant, però la situació ha millorat
Els parcs infantils i les àrees d’esplai de les nostres ciutats s’han convertit en llocs de trobada quotidians on xiquets i xiquetes gaudeixen molt, adquireixen destreses motrius i conreen diverses habilitats. Així i tot, qualsevol ciutadà pot comprovar que el manteniment i l’estat de conservació de molts parcs infantils és manifestament millorable. Pintades, deixalles i elements arrencats, trencats o cremats s’han convertit en habituals d’algunes zones de joc infantil, que no inviten precisament a usar-les. Però, per sobre de la netedat i l’aspecte visual, la preocupació dels progenitors s’hauria d’enfocar a la seguretat que aquestes zones d’esplai ofereixen als més menuts. Les dades estadístiques justifiquen el temor: el 13% dels accidents soferts per infants entre 1 i 4 anys i el 9% d’infants entre 5 i 14 anys tenen a lloc, a Espanya, en àrees d’oci i d’esplai, segons l’oficina del Defensor del Poble.
Per estudiar la seguretat dels parcs infantils d’ús públic on els nostres fills i filles van a jugar, tècnics de CONSUMER EROSKI han analitzat 520 aparells de joc de 130 zones públiques de joc infantil a les ciutats de Madrid, Barcelona, València, Màlaga, Múrcia, Bilbao, la Corunya, Pamplona, Vitòria, Almeria, Sant Sebastià, Cadis i Alacant. En total, s’ha valorat la seguretat de 151 oscil.ladors, 114 engronsadors, 112 estructures multijocs, 78 tobogans i 65 balancins. La meitat d’aquestes zones infantils es troben al centre de les ciutats i l’altra meitat, a la perifèria o en barris no cèntrics. Les dades són més significatives en termes generals que pel que fa a la situació de cada una de les ciutats. No es tracta tant, doncs, de qualificar l’estat dels parcs de cada ciutat com d’esbossar una radiografia de com es troben, en general, al nostre país.
La situació, tot i que millora respecte de l’estudi efectuat fa cinc anys per aquesta revista (vegeu el número 31 de CONSUMER EROSKI, corresponent al març de 2000), es troba molt lluny de ser satisfactòria: el 19% dels aparells instal.lats presentaven defectes greus que comprometien perillosament la seguretat dels usuaris, els infants, i en 1 de cada 3 parcs visitats algun aparell tenia defectes greus. Els aparells amb més problemes de seguretat, és a dir, als quals han de prestar més atenció tant pares com xiquets, són les estructures multijocs (en una de cada tres es van apreciar faltes greus de seguretat) i els engronsadors (en el 27%).
S’han considerat defectes greus les parts trencades que poden causar accidents, les peces soltes que redueixen l’estabilitat dels aparells, els sistemes de fixació inadequats, els caragols que sobresurten excessivament, les altures massa elevades sense protecció, els paviments inadequats per la duresa, la presència d’elements perillosos als voltants (vidres, ampolles, llaunes obertes…), les fustes estellades, els defectes d’instal.lació, la inexistència d’espais de seguretat, uns sistemes d’amortiment poc efectius o inexistents, la possibilitat de quedar-s’hi atrapat…
Els equips han d’estar construïts de forma que l’obertura no origine riscos d’atrapada del cap i del coll dels petits. El risc evident d’atrapada només es va observar en el 6% dels aparells inspeccionats.
Els motius eren diversos: cordes enfiladores amb obertures massa amples, en què un infant pot ficar fins i tot el cap, obertures en forma de “V” amb perill d’enganxar-s’hi la roba o els cabells, superfícies amb obertures excessives, cadenes d’engronsadors massa amples que poden atrapar els dits, etc. Els pitjors aparells en aquest cas eren les estructures multijoc: en l’11% d’aquestes estructures els tècnics de CONSUMER EROSKI van observar parts deficients.
També s’ha considerat que un aparell presenta defectes greus quan, tot i no comportar cap risc d’accident, fan que l’estat de conservació de l’aparell siga lamentable o que la deterioració del seu aspecte desanime fer-lo servir.
I s’han entès com a defectes lleus els que resten qualitat a les zones i aparells de joc i n’afecten la funcionalitat i la netedat, però sense repercutir en la seguretat.
Alguns ni tan sols no funcionaven
Un de cada cinquanta aparells estudiats no funcionaven o no es podien utilitzar. Els pitjors van ser els engronsadors i les estructures multiús, a causa de l’absència de seients per a seure-hi, per les cadenes de subjecció trencades, per les estructures febles i pel desgast de les escales i rampes, entre altres causes. Dels aparells amb defectes de manteniment (que representen gairebé la tercera part dels que van ser analitzats), un de cada cinc necessitava una capa de pintura, el 7% tenien parts oxidades, en el 6% es van veure parts trencades o soltes, en el 4% hi havia parts estellades i en un de cada quatre, els grafits o les pintades decoraven l’aparell. El vandalisme, sens dubte, és causa de bona part d’aquesta deterioració, però no s’ha d’ocultar que alguns aparells han quedat obsolets i que el mal estat de molts altres és degut al dèficit de manteniment i a l’absència de revisions periòdiques.
Pel que fa als ancoratges que fixen els aparells al paviment, es va comprovar que tots els aparells estudiats hi estaven ben fixats: l’estructura era estable i no es movia, per tant no feia oscil.lacions perilloses. Ara bé, en el 17% sobresortia un part de la base, que ha d’anar soterrada. Aquesta situació comporta risc en cas de caigudes. Els pitjors aparells en aquest aspecte eren els oscil.ladors i els tobogans: en el 25% i el 23%, respectivament, la base de l’aparell sobresortia.
Tot i així, més de vuit de cada deu equips mantenien ben coberta la base que els sustenta, incrustada o tapada amb al paviment (en els casos que era sorra o graveta).
D’altra banda, en dos de cada tres aparells els caragols que uneixen les diverses parts no es veuen perquè estan coberts amb taps de plàstic injectat, mentre que només en el 3% dels casos aquests caragols suposen perill per l’excés de llargària (superior als 8 mil.límetres que marca la norma, i sense protegir ni arrodonir). Aquest risc es va constatar fonamentalment en tobogans i engronsadors (el 6% d’aquests elements de joc tenien caragols que sobresortien massa). Un de cada tres aparells disposen de caragols curts o arrodonits que eviten el risc de fricció per als xiquets.
No hi ha cap legislació al nostre país que regule com han de ser els parcs infantils pel que fa a la seguretat i la qualitat d’aparells i zones. Per aquesta raó, CONSUMER EROSKI, a l’hora d’establir criteris d’avaluació de l’estat i característiques dels aparells, s’ha basat en la normativa comunitària vigent (UNE-EN 1176 i 1177) i en l’assessorament sol.licitat a experts en la matèria. Bona part de les deficiències detectades en els aparells de joc tenen la referència en aquestes normatives.
Segons les dades obtingudes, amb massa freqüència l’estat de conservació dels aparells no és l’adequat: el 6% dels balancins no disposen d’anses per a agafar-s’hi (situació que es repeteix en el 3% dels oscil.ladors) i el 30% no tenen reposapeus o aquest es troba en mal estat (un 14% en els jocs oscil.ladors). Pel que fa als engronsadors, només el 16% tenen les cadenes recobertes amb un folre de plàstic (mesura necessària perquè els infants, en engronsar-se, no toquen les volanderes metàl.liques). A més, dos de cada deu tenen les cadenes trencades o amb punts d’òxid i un 13% presentaven els seients en mal estat, amb ruptures que els fan inservibles (en alguns casos amb mossegades de gos) o simplement sense seients. A més, només un de cada quatre engronsadors disposa de seients tipus gàbia, és a dir, adaptats a les necessitats dels més petits.
La situació dels tobogans tampoc no és millor: un 32% dels que fan més d’un metre d’alçada no disposen de baranes per a ajudar a pujar-hi, en el 3% els esglaons estan molt desgastats o tenen esglaons trencats, un 14% tenen la rampa de baixada en estat deficient (amb parts clivellades, excessivament desgastades o sense pintura, o amb forats), i en el 6% es van trobar elements potencialment perillosos en l’estructura (arestes vives, vores no arrodonides en la rampa de baixada, etc.).
També en les estructures multijocs o multiusos es van trobar deficiències: en un 18% es va trobar a faltar una barana en les escales o a les zones de pas de l’estructura. A més, en el 27% dels casos la barana de la zona de pas era una barra sense protecció inferior que evités caigudes. En un 5% de les estructures hi havia sortints perillosos que poden donar lloc a entropessades inesperades, arestes vives, fustes en mal estat i estellades, entre altres defectes.
Quan els engronsadors en moviment assoleixen una inclinació de 60 graus, l’alçada fins al terra no ha de sobrepassar els 2 metres: doncs bé, un de cada vuit incomplia aquesta condició. I, en els tobogans, si l’alçada de caiguda lliure és d’un metre o més, ha d’haver-hi barana en l’escala i en la part superior: no n’hi havia en el 32% dels casos. Si és més gran de 2 metres, ha de tenir, a més, una protecció a la part superior (un 5% dels tobogans de dos metres o més no tenen aquesta protecció). I en la rampa de descens del tobogan, l’alçada fins al terra ha d’estar entre 25 i 35 centímetres, però en un de cada dotze engronsadors no es compleix aquesta condició i l’alçada entre la rampa i el terra és més gran.
D’altra banda, els materials més comuns en els aparells de joc són el metall (el 88% dels aparells tenien parts metàl.liques) i la fusta tractada (en el 86%). Oscil.ladors i estructures multijocs són els que més recorren a la fusta tractada perquè resisteixen molt bé les inclemències climàtiques. El PVC és menys freqüent: només apareix en el 58% dels aparells i és més comú en les estructures multijocs. Els experts consideren que convindria substituir, en la mesura que es puga, els aparells de metall (sofreix envelliment prematur que ocasiona oxidació) per uns altres de fusta tractada o de plàstic.
A més de la seguretat dels aparells de joc, també s’ha estudiat la seguretat de les zones en què estan instal.lats aquests aparells.
- La separació dels parcs infantils de les zones per on circula el trànsit rodat: 9 de cada 10 es trobaven a una distància superior a 30 metres del trànsit o es trobaven tancats convenientment per mitjans naturals (arbustos, bardisses) o artificials (murs, tanques o reixes).
/imgs/20050401/img.tema-de-portada.03.jpg El paviment: s’estima que el 70% dels accidents que tenen lloc en les àrees de joc són deguts al mal estat de les superfícies. Com ha de ser el paviment? Els materials més adequats són el cautxú reciclat i els materials sintètics tous, aplicats amb el gruix adequat, perquè amorteixen cops i caigudes, són antilliscants i s’assequen ràpidament sense deixar tolls. Doncs bé, encara el 15% dels parcs visitats disposen de superfícies dures com ara formigó, ciment, asfalt o llambordes de pedra, molt poc recomanables en cas d’accident.- Aparells antiquats i desgastats: el 25% dels parcs infantils tenen aparells vells, en la majoria desgastats o inservibles, i els materials són inadequats com el clàssic ferro, que hauria de ser substituït per PVC de colors vius i formes cridaneres, per plàstics o per fusta tractada. No n’hi ha prou de crear parcs nous, sinó que també cal renovar (o retirar) els que es troben en mal estat a causa del pas del temps.
Què hi diu la llei?
La normativa europea (UNE-EN 1176 i 1177) estableix un seguit llarg d’exigències en matèria de seguretat per a evitar accidents als parcs de joc infantil. Aquestes normes recullen els requisits que han de complir els equips (engronsadors, tobogans, balancins, etc.) i els materials utilitzats, les dimensions dels buits i espais lliures que eviten riscos d’atrapades, les distàncies i altures de seguretat, la protecció contra caigudes i enganxades de roba i cabells, etc. A més, fan referència al gruix de recobriment de les àrees de joc, als requisits de la instal.lació (per exemple, en la fonamentació), a les distàncies lliures d’obstacles i al manteniment posterior de l’àrea de joc. Així i tot, aquesta normativa no és de compliment obligat i només França l’aplica ara per ara. Es tracta, més aviat, de recomanacions tècniques de caràcter no obligatori; perquè siguen vinculants necessiten una directiva europea o una llei estatal. Al nostre país, les autoritats han determinat que siga de lliure aplicació, fet que hi provoca un buit legal; només Andalusia i Galícia disposen d’una normativa específica sobre parcs infantils.
- Situació: ha d’estar a més de 30 metres del trànsit rodat i el perímetre ha d’estar tancat amb mitjans naturals (bardisses, arbustos) o artificials (murs, tanques) perquè els xiquets no accedisquen a la calçada amb facilitat. O el que és millor: cal instal.lar les zones de jocs en llocs allunyats del trànsit.
- Materials: engronsadors, balancins, tobogans i altres estructures han de ser fabricats amb materials no tòxics ni conductors d’electricitat, que no desprenguen estelles ni restes que puguen causar danys. Han de ser segurs i resistents, amb subjeccions fermes i estables. Cal substituir els elements metàl.lics per fustes tractades i plàstics. S’han d’evitar els sortints i les arestes en l’estructura, especialment en els punts d’unió i soldadures.
- Obert a tots: els parcs han de ser creats per al gaudiment de tota classe de visitants, per la qual cosa el disseny s’haurà d’adaptar a usuaris amb dificultats de mobilitat. S’hauran d’evitar els esglaons, els rastells, els paviments inapropiats per a cadires de rodes o les estructures sense propostes de joc adequades a aquests infants amb necessitats especials. A més, les inquietuds i necessitats varien segons l’edat de l’usuari: l’alçada de cada tipus de joc, per exemple, ha de tenir en compte l’edat dels xiquets.
- Superfície: cal substituir les superfícies dures, com el formigó o la pedra, per paviments que amorteixen cops i caigudes (cautxú i materials sintètics). Si són de sorra (un material acceptable), requereixen un reompliment, un manteniment i una renovació constants.
- Guardar les distàncies: cada aparell o estructura de joc haurà de disposar d’una zona de seguretat que evite xocs entre usuaris de jocs pròxims.
- Conservació i netedat: els parcs infantils s’han de mantenir en les millors condicions d’ús possibles. A això contribueixen decisivament els materials d’alta qualitat utilitzats en la construcció que aporten gran resistència enfront del vandalisme i la climatologia adversa. Així mateix, s’ha d’advertir i impedir-hi l’entrada d’animals.
- Manteniment: cal realitzar inspeccions periòdiques per garantir el manteniment correcte dels jocs i de l’àrea lúdica. És necessària la reparació o retirada immediata d’equips que generen riscos. Una inspecció amb la periodicitat adequada és la millor mesura de prevenció.
- Adults responsables: perquè els xiquets gaudisquen del joc en un parc infantil i ho facen amb el menor risc possible, no tan sols compta la qualitat i l’estat de conservació dels aparells de joc i la zona on es troben ubicats; també és fonamental l’educació que aquests xiquets reben dels pares, que coneguen els riscos que hi ha. Els parcs no han d’oblidar les persones grans, i han d’incloure entre el mobiliari àrees de descans, bancs per a seure, zones d’ombra, fonts, papereres, etc.
- Senyalització: caldrà indicar correctament l’edat dels xiquets que poden utilitzar els jocs, on s’ha d’acudir o a quin número cal telefonar en cas de detectar desperfectes en la zona o situacions de perill. Així mateix, s’ha d’indicar la ubicació dels centres sanitaris més pròxims.
- Disseny i colorit: els jocs amb colors i formes atractives fomenten l’activitat i promouen l’entreteniment i el desenvolupament de les capacitats dels xiquets. Es tracta d’una zona lúdica, ha de ser atractiva.
La prevenció correspon als pares i als adults encarregats de l’atenció dels petits. Perquè els xiquets gaudisquen del joc en un parc infantil i ho facen amb el menor risc possible, no tan sols intervenen la qualitat i l’estat de conservació dels aparells de joc, o la zona on es troben ubicats, sinó que també és fonamental l’educació que aquests infants reben dels pares, que els han d’explicar els riscos que hi ha.
Normes bàsiques de comportament i taula comparativa
- Ensenyem-los a respectar els altres xiquets. Ni parlar-ne d’empentes, i menys encara en llocs elevats.
- Vigilem que els jocs estiguen ben mantinguts i cuidats, que no tinguen vores estellades i que funcionen bé.
- Als tobogans, per exemple, està molt bé acostumar els xiquets a esperar que acabe de baixar l’últim abans que es llance el següent.
- Convé que s’habituen a evitar les relliscades, fixant-se en les superfícies que trepitgen, i a agafar-se fort a les estructures per a enfilar-se.
- Una altra mesura de precaució, amb molt poc de predicament als parcs, és que els xiquets més grans prenguen consciència de la vulnerabilitat dels més petits, que els respecten i intenten no atropellar-los.