"Els immigrants canvien de país per treballar, no per portar problemes"

Els inicis de la xarxa ens traslladen a 1970 i a la fusió de moviments socials tan diversos com associacions cristianes i grups d’esquerres, que compartien la mateixa sensibilitat i voluntat per acollir les persones que arribaven a Espanya en condició d’immigrants sense recursos. Això continua vigent, i encara que hi ha moltes diferències, sobretot de tipus circumstancial entre les migracions dels 80 amb les dels 90, o amb les que han tingut lloc els darrers 5 anys, les dificultats derivades de la falta de protecció són semblants i preval la necessitat d’emparar i ajudar des de primera hora. En definitiva, es tracta de solucionar els problemes, abstraient-nos de les circumstàncies polítiques i centrant-nos en les demandes, però intentant que siguen els serveis públics els qui oferisquen les prestacions a persones que formaran part de la societat en poc temps i que retornaran aquesta ajuda. La nostra missió és tapar forats, però quan aquests poden ser tapats des de l’Administració no volem competir amb aquesta. Això ha propiciat, per exemple, que ens centrem a oferir serveis jurídics perquè no són canalitzats per les institucions.

Partim d’un error: la immigració en aquests moments és objecte de l’opinió pública perquè l’han convertit en un instrument polític. Des de l’any 2000, igual com passa a d’altres països europeus, la immigració comença a ser utilitzada com una arma electoral i comença a transmetre’s a la societat una correlació d’immigració irregular amb delinqüència, tot i que les dades penitenciàries no demostren aquesta equiparació. Això fa molt de mal a la imatge de la immigració; de fet, això la converteix en un problema.

Des d’un començament, aquest vincle va ser negat per les organitzacions socials, i així ha acabat sent reconegut pels estaments polítics més alts. El gruix de la delinqüència està relacionat amb sectors socials marginals, però no té una relació directa, ni de bon tros consubstancial, amb la immigració. La gran majoria dels immigrants canvien de país per treballar, no per buscar-se problemes ni portar-n’hi. M’agradaria aprofitar aquesta ocasió per a desvelar que algunes estadístiques revelen dades de detencions policials per comptabilitzar casos de delinqüents, i una detenció policial no és el mateix que una pena judicial, ni tan sols el mateix que un procediment. Els expedients d’expulsió oberts per no tenir papers que legalitzen la presència a Espanya són causa policial, però això no té res a veure amb el fet d’haver comès un delicte penal o civil. En tot cas és administratiu, com ho és no pagar una multa d’aparcament, fet que no et converteix en delinqüent, ni en un perill per a la societat que t’acull.

Tota persona que pot escollir quedar-se al seu país s’hi queda. Excepte en les persones aventureres, la tendència és continuar la vida al nostre lloc d’origen, però els immigrants persegueixen el somni europeu, els mou la necessitat i el desig d’una vida millor de la que poden procurar-se als seus països, on el nivell de renda, d’educació, de seguretat i de sanitat és menor. Es tracta de persones valentes, amb iniciativa i treballadores, perquè vénen aquí per això, per poder treballar i en molts casos per convertir-se en el suport familiar, i això es pot portar a terme, no ho oblidem, perquè hi ha una receptivitat en el mercat laboral, és a dir, la seua presència és necessària per al país que els acull.

En algunes regions de Sud-amèrica s’estan quedant sense població activa. En el cas de l’Equador es parla de xifres esgarrifoses, perquè no és només un buit quantitatiu, se n’han anat, i se’n van, dones i homes joves, segurament els més actius, els més ben formats i els més emprenedors. S’hi queden els infants i els ancians per viure i treure endavant un país sense una mà d’obra qualificada.

El primer que diria és que la capacitat d’estalvi i l’enviament de diners és una decisió personal de cadascú. Feta aquesta excepció, hem de dir que la part negativa d’aquest enviament prové del fet que les autoritats d’aquests països es relaxen encara més, es corrompen més i consideren aquests diners que envien els ciutadans emigrats com una part del seu PIB i, d’aquesta forma, compleixen menys l’obligació de proporcionar a la societat benestar social i econòmic.

Fa uns anys, el nombre de persones que desitjaven tornar i preveien l’estada a l’estranger com a caduca a curt o mitjà termini era més alta, però també s’ha d’entendre que els qui venien ho feien sols. Ara són famílies senceres les qui emigren, o parelles amb fills o sense, que acaben adoptant una segona nacionalitat.

El primer que demanaria és una mica d’empatia cap a les persones immigrants: cal tenir molta força per deixar la família, abandonar el país, els amics, els records, els costums i convertir-te a més, en molts casos, en el suport econòmic de la família que deixes enrere. Des que trepitges terra estrangera et trobes amb dificultats. En primer lloc estan les causades per la teua condició d’immigrant, el desconeixement de l’entorn, de l’idioma, dels costums, el desarrelament…; problemes que s’afronten amb una capacitat d’adaptació increïble, perquè la mentalització amb què arriben és molt forta. Després arriben els problemes de qualsevol persona que visca ja al país, forana o no, que té dificultats en la vida: trobar una vivenda digna, un treball que li procure seguretat i tranquil.litat. En el cas dels immigrants, en el treball estan abocats a fer feines de segon nivell. En un principi pot no resultar un problema, és a dir, la gran majoria hem començat la nostra vida laboral des d’uns mínims i amb l’aspiració d’avançar en la nostra professió. Però les persones immigrants no tenen perspectives, tenen molt poques possibilitats de passar de peó d’obrer a encarregat d’obra, encara que l’experiència els capacite amb els anys per a aquest ascens. Tampoc no s’habilita el que es coneix com a formació de millora, en què es puga compatibilitzar un treball amb cursos per a procurar un treball millor. Cal descobrir i possibilitar molts canvis.

M’imagine que es refereix a l’islam. El primer que ha de quedar clar és que l’islam que apareix als titulars de premsa respon a una determinada interpretació d’aquesta religió. Hi ha moltes dones musulmanes que estan lluitant per una convivència entre democràcia i islam, i igual que som capaços de diferenciar els corrents que hi ha en diverses religions, també ho hem de fer amb l’islam. Hi ha una màxima que ens pot servir de guia: els drets humans, però la resposta davant de violacions d’aquests principis essencials és difícil i no es pot ser simplista a l’hora d’afrontar el problema. Posem un exemple: l’ablació. Com t’enfrontes a aquest costum a Barcelona? Et pots limitar al codi penal, i castigar l’acte d’ablació una vegada comès de manera individual, però ningú no dubta que desenvolupar una tasca educativa en la comunitat susceptible de portar a terme aquest acte aconseguirà resultats millors. És a dir, hem de desenvolupar mesures més complexes, més amables i ambicioses.

Fins fa molt poc a Espanya, la dona, per qüestions culturals, socials i també religioses, estava subordinada civilment a l’home. Es feia diferència entre una adúltera i un adúlter, i fins i tot per poder firmar el seu propi contracte laboral, una dona havia de demanar permís a un home: el seu pare, el germà, el marit, el tutor… Què vull dir amb això? Que nosaltres hem avançat, i que aquest avanç es pot aconseguir també en altres cultures.

És un terme que no s’ha fet realitat. Si les cultures s’ordenen d’una manera determinada sempre hi ha una classificació que comporta un primer nivell, un segon i així successivament. Els xiquets i xiquetes a les escoles no tenen cap problema d’integració, tant fa d’on siga el company. Ara bé, fora de classe, en les activitats de cap de setmana es reuneixen amb els altres fills d’immigrants, no amb els companys de classe. Hi ha una tendència natural a reunir-nos amb els qui parlen la nostra llengua i comparteixen els nostres costums. Fonamentalment perquè comparteixen problemes: necessitat de vivenda barata i fins i tot règim d’aglomeració.

Sens dubte, una de molt positiva. Sobretot tenint en compte que Madrid és, al costat de la costa mediterrània, el principal lloc d’acollida de la immigració. Crec que hem donat un exemple no orquestrat, voluntari i espontani que la societat està per sobre de molts interessos i demagògies.