Un desenllaç fatal que es pot prevenir

Suïcidi. Un desenllaç fatal que es pot prevenir

La metàfora de l’elefant a l’habitació se sol fer servir per a referir-se a alguna cosa que és massa gran i òbvia per a passar-la per alt. Tot i la magnitud que té, ningú no en vol fer esment i s’acaba ignorant completament. Per això, no és casualitat recórrer constantment a aquesta expressió quan es parla del suïcidi, un problema greu de salut pública al qual costa enfrontar-se i que no distingeix sexes, classes socials o poder adquisitiu.

És un tema difícil d’abordar des de les diferents administracions públiques, però encara és més complicat i desesperant afrontar-lo des de la matriu familiar. Segons l’Organització Mundial de la Salut, unes 700.000 persones es treuen la vida a l’any al món, una tragèdia que no és aliena al nostre país. El 2022, a Espanya va haver-hi 4.097 suïcidis, un 2,3% més que l’any anterior, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Això es tradueix en una mitjana d’11 ciutadans que, diàriament, decideixen que ja no poden més. També és la primera causa de mort en joves i adolescents d’entre 12 i 29 anys. En definitiva, unes xifres massa doloroses i elevades per a ser silenciades. Precisament, per a escoltar aquestes persones es va posar en marxa, a mitjan 2022, el telèfon de prevenció del suïcidi, el 024, que ha atès des de llavors 178.000 trucades.

“Els suïcidis continuen augmentant any rere any i tot indica que aquestes xifres, per si soles dolentes, estan infravalorades. Hi ha molts accidents de trànsit o mort per sobredosi que no es compatibilitzen com a suïcidis perquè no hi ha manera de comprovar aquesta intencionalitat”, detalla Jesús Padilla, membre de l’equip psicològic de l’Associació Aragonesa de Suïcidi i Conducta Autolesiva (LIANA).

Però enmig del drama que representen aquestes xifres, també hi ha esperança entre tant de dolor. Els experts asseguren que el suïcidi, de vegades, es pot evitar. Per a aconseguir-ho, és fonamental parlar-ne, però també s’ha de saber com cal fer-ho correctament. Com explica Rocío López Diago, psicòloga clínica, “el suïcidi té moltes causes i, encara que malauradament en el 100% dels casos no es pot prevenir, si la família o els amics pròxims estan instruïts i saben detectar el risc i com poden ajudar la persona, sí que es pot evitar un desenllaç fatal en la majoria”.

La relació que té amb la malaltia mental

Som éssers humans i necessitem respostes. És inevitable que la família o les persones pròximes a una que s’ha suïcidat o que ho ha intentat es preguntin per què ho ha fet, però contestar a aquesta qüestió no és fàcil. Els experts asseguren que mai no n’hi ha una única causa, però sí que pot haver-hi un precipitant, la gota que fa vessar el vas, i que pot ser des del trencament amb una parella o quedar-se sense feina, fins a la defunció d’una persona estimada o una forta discussió. Rocío López Diago recorda que “en un 90% dels casos de suïcidi consumat s’amagava un trastorn mental”. Ens referim a esquizofrènia, trastorn bipolar, depressió, ansietat, abús de substàncies, trastorn límit de la personalitat i trastorns de la conducta alimentària. “Al 10% restant no se li havia diagnosticat cap psicopatologia, encara que això no vol dir que no la tinguessin, sinó que estava sense diagnosticar. Aquests casos solen ser suïcidis que s’han decidit més fredament i que sí que poden sorprendre més l’entorn”, relata la psicòloga.

Fins al 70% de persones que tenen un trastorn de la personalitat intenten, almenys una vegada, posar fi a la seva vida. El risc de suïcidi en persones amb trastorn bipolar –que es caracteritza per l’aparició de períodes de tristesa intensos i per uns altres d’eufòria o felicitat extrema– és 15 vegades més alt que en la població general, un tràngol que s’agreuja si es prenen substàncies. En les persones amb esquizofrènia, el suïcidi és la primera causa de mort prematura i tenen un risc nou vegades superior que la població general. “En tots aquests trastorns s’amaga gairebé sempre una depressió combinada amb un profund sentiment de desesperança. Cal tenir en compte que no totes les persones que pateixen depressions tenen idees suïcides. El que marca la diferència en aquests estats depressius és que, a més, tenen aquest extra de desesperació, de sentir que ja no s’hi pot fer”, comenta.

Hi ha altres riscos vinculats al suïcidi, com patir l’immens dolor d’una malaltia crònica que s’allarga en el temps. Són casos en què també es produeixen intents i consumacions sense haver de tenir una depressió o trastorn mental diagnosticat. Un article recent publicat per la revista Journal of Rheumatology assegura que les persones amb malalties reumàtiques i musculoesquelètiques, com ara lupus, artritis reumatoide o fibromiàlgia tenen un risc de suïcidi 2,5 vegades més alt que la població general. “Tots aquests malalts crònics poden patir un estat depressiu, però només està motivat per la seva situació. Si aquesta desaparegués, també desapareixeria aquest estat de pena i desesperació”, detalla López Diago.

Idees falses que no ajuden

La societat està infestada de molts conceptes erronis sobre la conducta suïcida on és relativament fàcil caure. Són frases fetes que han anat arrelant-se en els anys, sense cap raó científica al darrere, però que, al final, després de molt de repetir-les, quasi s’han convertit en vertaderes. Però no ho són. Encara més, aquests mites no ajuden gens la persona o els familiars i en dificulten la prevenció.

• “Qui es vol treure la vida, al final ho aconsegueix. No s’hi pot fer res”. Aquesta frase que se sent fins a l’avorriment és molt ambigua. “Mai no s’arriba a saber del tot si aquella persona, cansada de viure, acabarà suïcidant-se, però, per descomptat, si no li oferim assistència sempre tindrà més paperetes per a consumar l’acte. Actualment, la intenció de tota la societat (no només institucions) és prevenir amb l’assistència psicològica, des d’on intentarem sempre frenar la impulsivitat i la conducta suïcida”, explica Padilla.
• “Just ara que semblava estar tan bé”. Hi ha vegades que l’entorn de la persona que comet l’acte, en certa manera el pot arribar a esperar, perquè ja ho havia deixat clar verbalment o ja ho ha intentat més vegades. En altres casos, però, aquesta decisió ha estat sorprenent i completament inesperada perquè semblava que la persona estava bé anímicament. “Hi ha persones que han tingut molt de patiment psíquic i, quan ja han pres la decisió internament, és molt freqüent que s’hi observi un període de calma, pau i tranquil·litat abans del suïcidi, i això sol despistar les famílies”, indica López Diago.
• “Parlar del suïcidi l’animarà més a fer-ho”. “Et veig malament. Com estàs, què et passa? Potser una persona no dirà directament que té pensaments suïcides, però si veiem que un amic, un familiar o un company de feina està passant una crisi i esmenta que no es troba bé, cal intervenir-hi”, explica Padilla. Com a familiars, amics o part de la societat, tenim una responsabilitat i està demostrat que preguntar a una persona sobre la presència o no de pensaments suïcides disminueix el risc de fer-ho, ja que la calma i la tranquil·litza. Com es fa? “Escoltant-la, donant-li suport i validant les seves emocions. Expressant la nostra preocupació per ella, preguntant pel que l’angoixa i fins i tot directament si ha pensat en el suïcidi. A partir d’aquí, si ho reconeix, serà molt més fàcil ajudar-la”, explica Padilla. No s’ha de deixar mai l’assumpte i pensar que està passant per una mala ratxa i que ja li passarà.
• “La gent que ho fa de debò no ho avisa”. Segons dades de la Societat Espanyola de Suicidologia, el 18% dels pacients que es va treure la vida havia acudit al seu metge d’atenció primària aquell mateix dia, un 66% ho havia fet durant l’últim mes i fins a un 75% els últims tres mesos. Aquestes visites indiquen la necessitat que tenien aquestes persones de compartir el que sentien. A més d’aquesta estadística, els especialistes han observat que, després d’un suïcidi ja consumat, en un percentatge altíssim (més del 90%) ho havia verbalitzat. Havien mostrat sentiments de desesperança, amb expressions com que “la vida no valia la pena”, que “no li veien sentit a continuar vivint” o directament “no vull viure”.
• “Ho fa per cridar l’atenció”. Aquesta frase ressona amb més força en les consultes del psicòleg quan el pacient és un adolescent. “Moltes famílies venen a consulta dient que l’intent de suïcidi del seu fill o filla ha estat perquè volia cridar l’atenció. El primer que els dic és que voler cridar l’atenció no és gens dolent. Encara més, és sa. Tots som animals socials i necessitem els altres, sentir que estem vinculats i que tenim una xarxa social. El problema és que per a cridar l’atenció hagi hagut de fer això, danyant-se ell i el seu entorn. Un intent de suïcidi s’ha d’interpretar com un crit d’ajuda, no és just simplificar-lo com un crit d’atenció i s’ha de poder arribar al patiment que hi ha davall”, relata l’especialista. La psicòloga tampoc no rebutja la possibilitat que una persona ho faci veritablement per cridar l’atenció. “Però, si és així, és que alguna cosa va malament. Aquesta persona necessitarà habilitats per a ser capaç de demanar ajuda sense fer-se mal i relacionar-se amb els seus iguals sense l’amenaça pel mig ”, conclou.

Què cal fer si la situació és de risc?

Davant d’un gran risc, és a dir, quan som davant d’una persona amb una crisi aguda que ja ha pensat com ho ha de fer, que viu sola i sense supervisió, que té mètodes per a dur-ho a terme i creu que pot perdre el control, sempre s’ha de trucar o acudir a urgències. Hi ha casos més difusos, situacions en què se sap que la persona ho ha pensat alguna vegada, però no té intenció de fer-ho. En aquests casos en què el risc no és imminent, es pot acudir amb ell o ella al metge de família (o al pediatre, en cas de menors) i demanar derivació a psiquiatria o psicologia clínica.

A partir d’aquesta visita, probablement es començarà a medicar, amb antidepressius i, a partir d’aquí, cal buscar ajuda psicològica, al sistema públic o privat. “No hi ha psicòlegs per a tots i, depenent de la llista d’espera, caldrà optar per l’una o per l’altra. Això és una realitat, però també hem de saber que una persona amb pensaments suïcides es considera una prioritat a la Seguretat Social”, recorda Padilla. També hi ha tota una estructura (grups d’ajuda, associacions i fundacions) que, a més de la teràpia, hi poden ajudar.

Si no hi ha mètode no hi ha suïcidi; per tant, tant com sigui possible, cal treure informació a la persona de com planeja fer-ho i, a partir d’aquí, actuar en conseqüència. Si planeja fer-ho amb medicació, caldrà retirar-li-la o demanar que la lliuri. Si pensa a precipitar-se i viu en un pis alt, potser caldria pensar de canviar-lo de casa durant una temporada. La idea és reduir-li els mitjans i intentar que la persona no estigui mai sola, que és quan passen la majoria dels suïcidis.

També es recomana preguntar a la persona per les seves raons per a viure. La idea és trobar alguna cosa que sigui tan important com per a frenar la temptativa. Per exemple, els fills. “Quan una persona es troba en aquesta situació anímica, té visió de túnel. S’ha d’intentar que obri el focus i fer-li entendre que necessita ser en aquest món per a ajudar els seus fills a créixer, i que ells estaran orgullosos d’una mare o d’un pare que demana ajuda”, relata la psicòloga. Les idees de suïcidi van i venen, per tant cal fer-li entendre que el que ara pot estar malament no ho estarà sempre. Amb el suïcidi ja no hi ha marxa enrere.