Vacunació, la mesura preventiva més eficaç
La incidència de meningitis a Espanya havia descendit notablement des de 1979, però en la temporada 1995-1996 es va registrar un increment del nombre de casos que va culminar amb un brot epidèmic el 1997, la qual cosa va motivar que la tardor d’aquest any les comunitats autònomes procedissin, com a mesura excepcional, a vacunar la població de 18 mesos a 19 anys. Aquesta patologia va preocupar en gran mesura llavors, i ho continua fent avui, pares amb nens petits, ja que els nounats i lactants conformen el 75% dels casos de meningitis.
Les estructures del sistema nerviós, cervell i medul·la espinal estan recobertes per unes membranes fibroses que es denominen meninges. Aquestes membranes, a més de contribuir al metabolisme del sistema nerviós, compleixen la funció essencial de defensa del sistema nerviós: actuen com autèntiques barreres per a algunes substàncies tòxiques i per als gèrmens. Quan aquestes defenses es veuen superades, es produeixen les meningitis, terme que engloba totes les malalties inflamatòries de les meninges, amb independència de la causa que la produeix, tot i que es tendeix a identificar aquest terme amb la temuda meningitis infecciosa o bacteriana.
La inflamació de les meninges produeix una simptomatologia típica que es denomina meningisme o síndrome meníngia, caracteritzada per intens dolor de cap, rigidesa del clatell i una sèrie de signes que explora el metge. A més, es poden patir vòmits, convulsions, fotofòbia, obnubilació, estat comatós… En les meningitis bacterianes es donen conjuntament la síndrome meníngia i un procés infecciós caracteritzat per febre elevada, debilitat muscular i sudoració. En ocasions, els primers símptomes de la meningitis difereixen poc dels d’una infecció aguda qualsevol: febre, malestar… Però aviat apareixen les clàssiques manifestacions de la meningitis, fonamentalment la tríade dolor de cap, febre i meningisme, presents en el 90% dels casos. També són freqüents les nàusees, els vòmits i calfreds, la sudoració profusa, la debilitat muscular i la fotofòbia. La mortalitat de la meningitis és alta, encara que amb els nous tractaments el pronòstic ha millorat. Així mateix, són temudes les seqüeles que pot provocar, que afecten estructures del sistema nerviosos central, especialment la vista i l’oïda.
La meningitis, o més correctament, la malaltia meningococcèmia, és de caràcter endèmic-epidèmic: sempre n’hi ha casos, però en algunes èpoques el nombre augmenta considerablement i es pot parlar d’epidèmia. La meningitis mostra a Espanya un clar patró estacional: la seva incidència és superior a l’hivern i al principi de la primavera, i disminueix a l’estiu i a la tardor. Pel que sembla, les causes d’aquesta estacionalitat rauen en el fet que a l’hivern les persones conviuen més temps en recintes tancats, i així es facilita el contagi. Les infeccions víriques freqüents que minven les defenses de l’organisme també en propicien l’estacionalitat.
Alguns estudis apunten que els episodis de la malaltia augmenten després dels pics d’incidència de processos gripals. La meningitis i la grip segueixen un patró estacional similar i aquests últims anys s’ha establert un paral·lelisme entre els increments de casos de totes dues malalties.
Quan es produeix un cas de meningitis salta l’alarma i es genera cert pànic. S’ha d’aclarir que la meningococcèmia es troba a la nasofaringe de moltes persones (al 10% de la població, denominats portadors sans) sense que pateixin la malaltia, encara que la seva trasmissibilitat és molt petita i les possibilitats de contagi molt baixes. Per això, no s’ha de crear alarma social, sinó adoptar les mesures pertinents. La vacunació és la mesura preventiva més important i eficaç. Per a la malaltia meningococcèmia produïda pels serogrups A, C, Y i W-135 es disposa de vacunes molt efectives.
També es disposa d’una vacuna per a la meningitis per pneumococs, encara que de moment no s’ha inclòs en els calendaris de vacunació infantil i es troba en fase d’estudi sobre la seva eficiència i la relació cost-benefici (la dosi costa aproximadament 13.000 pessetes). Es pot aplicar a partir de les sis setmanes de vida del bebè, però de moment l’usuari es veu obligat a abonar-ne íntegrament el cost. >
Diversos gèrmens poden causar la meningitis bacteriana: els més habituals són el meningococ o Neisseria meningitidis, el pneumococ o Streptococus pneumoniae i el Hemophilus Influenza. Altres gèrmens també la poden produir, però l’únic responsable dels brots epidèmics és el meningococ.
- La meningitis per meningococ té símptomes comuns a la meningitis, però a més se sol acompanyar de meningococcèmia: els meningococs es troben al torrent sanguini, cosa que es manifesta per una erupció cutània, principalment a les extremitats i a les zones més distals com dits, amb taques vermelles que conflueixen i formen grans formacions purpúriques. Pot afectar també altres zones de l’organisme. Hi ha molts tipus de meningococs, els anomenats serogrups. Els gèrmens del grup A van causar les epidèmies més importants als Estats Units i en altres països, però actualment els grups B, C, W-135, X i Y són els responsables de la majoria els casos. El meningococ es troba a l’orofaringe i fosses nasals i pot ocasionar rinofaringitis banals. Però en determinades circumstàncies, possiblement per una baixa de les defenses immunològiques, es torna molt virulent i patogen, i causa la malaltia meningocòccica.
- La meningitis per pneumococ és la més greu de tots els tipus de meningitis, a causa de la seva elevada letalitat i les greus seqüeles que deixa en gairebé un terç dels afectats. Afecta principalment els infants de menor edat. Sol ser fulminant. Afortunadament, en la majoria de les ocasions no posseeix caràcter epidèmic i es presenta de forma esporàdica.
- La meningitis per haemophilus influenzae és menys freqüent i més benigna que les anteriors.